diumenge, 17 de març del 2024

El son i la mala sort femenina

Que hàgim de tenir mala sort en tantes situacions de la vida és una injustícia biològica i moral. Per què, pel fet d’haver d’escarrassar-se més, les dones, a sobre, han de patir penalitzacions? Perquè portar criatures al món, que ja de per si és un esforç ingent, dolorós, fatigós, a vegades fins i tot cruel... a sobre, ha de deixar-les dormint menys i malament?

Està mal pensat el cos femení. Els homes, a sobre de no haver de parir, poden dormir, estadísticament, molt millor.

Però, ves a passar-li comptes a l’evolució!

Una enquesta recent de la Fundació Nacional del Son va fer palès que les dones tenen més dificultats per quedar-se adormides. Aquest problema ja pot presentar-se’ls des de la pubertat. Segons els especialistes, aquesta maledicció pot tenir causes biològiques, psicològiques i socials.

Fiona Baker, directora del Programa de Recerca del Son a Califòrnia, afirma que els canvis hormonals femenins, a partir de la menstruació, solen provocar ansietat i depressió.

La depressió tendeix a disminuir la quantitat de son i l’ansietat tendeix a interrompre'l. Les dones tenen el doble de possibilitat que els homes de patir tant ansietat com depressió.

I de la regla a l’embaràs. Aquest sol provocar nàusees, micció excessiva, còlics, excés de sensibilitat als pits, incomoditat generalitzada... I tot plegat, segueix alterant negativament el son.

Segons Shelby Harris, neuròloga de l’Escola de Medicina Albert Einstein de Nova York, tenir criatures també altera el son perquè fa que el cervell transiti per un estat d’hipervigilància i capacitat de resposta al nadó que dificulta enormement poder dormir bé i de forma regular. A vegades, costa molt recuperar el son o no s’arriba a recuperar mai més. Només a partir que la criatura aprèn a dormir la nit sencera, algunes dones poden tornar a agafar el ritme anterior del son (que ja havia quedat malmès abans per l’embaràs).

Si passem a la menopausa, un 80% de les dones comencen a tenir fogots durant els anys anteriors (uns quatre) i els posteriors (que a vegades ni se saben...). Aquests fogots, doncs, poden alterar el son durant força anys. A més, les dones postmenopàusiques tenen més risc de desenvolupar apnees degut a l’augment de pes, a l’envelliment i a la pèrdua del to muscular. I l’apnea interromp el son.

Una altra desavantatge femenina és la síndrome de les cames inquietes. El neguit i el dolor que generen poden despertar la dona constantment. I amb mal.

I si tot això no fos prou, segons el doctor Estivill, així com al home tenir relacions sexuals abans de dormir li accelera el procés del descans, a la dona li produeix l’efecte contrari perquè roman més estona estimulada i li costa més relaxar-se.

I és que no s’entén la injustícia biològica: si les dones ja han de parir, per què als homes no els ha tocat, per exemple, la hipervigilància nocturna dels nadons, al menys durant alguns anys? I, ja posats a demanar, per què no rebaixar una mica tantes desavantatges femenines?



dimarts, 12 de març del 2024

Tràfic de dones i nenes

El tràfic de dones és una modalitat del tràfic de persones; és il·legal però és el més lucratiu dels negocis i el més practicat al món. Mou uns 32 mil milions de dòlars per any. Té diferents versions: reclutament, transport, transferència o allotjament de dones utilitzant amenaces, ús de força, formes de coacció i abús d'autoritat sobre dones vulnerables per a fins d'explotació. En total, hi ha unes 500.000 persones traficades des de països pobres per any. I s'estima que el 98% d’aquestes víctimes a tot el món són dones.

Aquest tipus d’explotació té grans guanys econòmics però baixos riscos penals. Perquè aquestes dones entren als països de destí amb visats turístics i l’explotació queda camuflada per activitats legals com agències de models, mainaderes, cambreres... Quan el seu veritable destí és l’explotació sexual. Solen treballar entre deu i tretze hores per dia. No poden rebutjar clients i, per aguantar-ho, les sotmeten a l’ús abusiu de drogues i alcohol. Així també perden la consciencia de l’abús i només solen admetre que han estat enganyades. Aquesta explotació les exposa a tot tipus de malalties de transmissió sexual i solen patir atacs físics per part dels seus proxenetes als qui han de donar tots els diners guanyats per saldar un imaginari deute contret.

Moltes d’aquestes dones, ara, estan patint una nova forma d'explotació: la revenda. Les tenen durant un petit període, menys de vint-i-vuit dies, en un establiment de prostitució i, de seguida, són revenudes a altres establiments per captar nous clients.

L'Associació per a la Prevenció i Reinserció de la Dona Prostituïda alerta que el Brasil és actualment el país amb major nombre de dones traficades per a fins sexuals de Sud-amèrica. En total, s’han comptabilitzat 110 rutes nacionals i 131 rutes internacionals. D’aquestes, 32 són espanyoles.

Si això no fos un delicte prou execrable, sempre hi ha un pitjor encara més esgarrifós. Aquest estiu vam poder saber d’uns pares romanesos que havien venut la seva filla de dotze anys a una altra família per casar-la i mantenir relacions sexuals amb el seu fill també menor d’edat. La xifra pagada no s’ha pogut saber. El cas és que la nena va ser separada de la seva família biològica i portada, des d’Alemanya a Sevilla. No hi havia estat mai, no coneixia ningú ni tampoc l’idioma. Després de fer-li la prova del mocador per determinar si era verge, van obligar-la a mantenir relacions sexuals completes amb el fill. La seva família venedora va donar plens poders a la compradora. I la nena va romandre a la nova casa sense escolaritzar i amb funcions de servitud. No tenia telèfon mòbil i només sortia de casa acompanyada pel marit o amb la seva família.

I és que el món on vivim, de tan esgarrifós, malalt, degenerat, malvat ... que és, causa vòmit psicològic només de pensar-hi. Fa venir ganes de desaparèixer-ne i de no engendrar mai més cap dona. D’on surten un pare i una mare que vulguin tan de mal a una filla seva? Inimaginable!

diumenge, 3 de març del 2024

Vicerector de la UB i presumpte assetjador sexual

Ser medalla d’or de la Generalitat de Catalunya, haver tingut l’oportunitat d’una bona formació acadèmica i haver-hi dedicat vida i esforços, no ofereix cap garantia per no convertir-se en un mal ànima. I tot allò que havia de ser favorable per poder portar una vida amb valors ja que no quasi exemplar per dedicar-se a la docència, se’n va en orris per culpa del descontrol sexual. Què hi tenen aquesta mena d’homes que n’hi ha tants i arreu, al cap i al... que els fa perdre l’oremus, la dignitat, la credibilitat, la professionalitat... i els deixa arran de les bèsties? Doncs un desig sexual descontrolat, una prepotència immensa i un masclisme desorbitat.

Jordi Matas i Dalmases és professor universitari i catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. Ha tingut molts i importants càrrecs que sembla, no li han servit per a res. Bé, per treballar i cobrar... no per ser una persona respectable.

Ara, la seva foto ha voltat per tots els mitjans i molta gent el poden reconèixer pel carrer i identificar-lo com a assetjador sexual. I el que engendra no és llàstima ni compassió ni pena sinó ràbia, menyspreu i repugnància. Perquè tenint-ho tot a favor, pel desig sexual d’una dona, ha llençat tots els mèrits i reconeixements, aigües avall.

El 2017, Matas ja havia estat acusat per una alumna a la que havia enviat uns missatges sexuals molt pujats de to en els que li explicava dos somnis eròtics que havia tingut amb ella. També la perseguia per la facultat. Fins i tot, uns companys van declarar que havien hagut d’ajudar-la a a sortir per una finestra perquè ell no pogués trobar-la. El cas, després de les manifestacions dels alumnes, va ser reportat a la Unitat d’Igualtat de la UB. Però una comissió de tres homes va arxivar la denúncia. A finals de 2020, el rector, Joan Guàrdia el va incorporar a la seva candidatura. Hi van haver protestes i el va retirar; però poc temps després va tornar a incorporar-lo.

La Universitat segueix rentant-se’n les mans. Fins i tot quan més de cent professors han sol·licitat la seva suspensió cautelar. I s’excusa dient que no poden canviar d’idea perquè seria no acceptar la decisió anterior que, estranyament, el va fer innocent. Per què no se l’ha apartat com a mínim, de la seva tasca docent? Per què importa més l’honorabilitat deshonrada d’un professor ( o de qualsevol altre tipus de professó) que el patiment físic i psicològic de dones adolescents o adultes?

La resposta és aquesta: a ningú no li importa ni poc ni gens el mal que sofreixen les dones. Perquè tot i els protocols o les aparents lleis, elles segueixen sofrint. Per tant, la UB encobreix, maliciosament, l’assetjador.

Ara ha estat ell qui ha dimitit «per poder emprendre, sense limitacions institucionals, les accions legals oportunes per defensar la seva honorabilitat» Quina?

I és que si algú no vol que es parli d’ell com a assetjador sexual, el millor és que no en sigui. I si l’instint l’arrossega, que es controli.

diumenge, 25 de febrer del 2024

Camille Claudel, si l’haguessin estimada...

De tortes o de mortes, a les dones sempre els toca mala sort. I quan una dona pot escapar-se del patriarcat, llavors és la mare qui no la vol. I això va passar-li a la pobre Camille. Nascuda el 1864 en una família benestant, va tenir la desgràcia de néixer primer que el seu germà. Tota la família esperava un hereu i no els va agradar gens la seva arribada; la mare va quedar tan desil·lusionada que mai més no va voler saber d’ella excepte per tractar-la malament. Va tenir una infantesa molt solitària rebutjada pels seus dos germans, Louise i Paul i per la seva mare. Des de ben petita es distreia fent figuretes amb fang. Solia fer al seu germà i a la seva serventa Helene.

Com expliquen en Peyu i en Jair al seu programa el Búnquer, la mare ni tan sols volia escolaritzar-la. Afortunadament, el pare es va encarregar de la seva educació i, anys més tard, en veure-li les habilitats per a l’escultura, va decidir ajudar-la. Quan la família va traslladara-se a París, el 1882, va matricular-la a l’Acadèmia Colarossi. Hi va destacar molt ràpid i el 1883 va ser acceptada per Paul Dubois, a l'Escola Nacional de Belles Arts, quan ell n’era el director.

I si la pobra Camille encara no havia passat prou penúries amb la seva família, aquí tindrà la sort i la desgràcia de conèixer August Rodin. Un any més tard, va començar a treballar al seu taller. Era una artista però també va posar per a Rodin, inspirant-li obres com la Danaïde o Fugit amor. A més, va col·laborar en la realització d’algunes de les figures que es belluguen amb moviments desesperats per evitar l’ofec que produeix la mort, de la seva monumental obra Les portes de l'infern. Amb tot, la Viquipèdia omet aquesta informació. A obra de Rodin, ella no hi consta per a res. L’obra de Camille, tot i seguir el seu mestre, té el seu toc personal. I per això, Octave Mirbeau, escriptor francès reputat i temut, va proclamar el seu geni.

Entre Rodin i ella es va crear una relació de col·laboració i enfrontament que va enriquir-los mútuament. També van ser amants i companys, sovintejant plegats els ambients artístics del París de l'època. Però la relació amb contínues crisis, era molt conflictiva. Rodin estava unit sentimentalment a una altra dona a la que no volia deixar per Camille. Aquesta situació li va inspirar una de les seves obres més famoses: L'âge mûr. Ella està representada agenollada i suplicant a Rodin qui li dona l’esquena mentre una dona mig àngel mig bruixa, se l'enduu.

El 1905 va fer la seva última gran exposició. Després se li van agreujar les crisis nervioses i va destruir la seva obra. El 1913, set dies després de la mort del seu pare, la família va ingressar-la en un manicomi. Malgrat la recuperació i els precs al germà, mai no van permetre-li sortir. S’hi va morir al cap de trenta anys.

I és que si Camille, tot i ser ser dona, s’hagués pogut sentir estimada, la seva obra i el reconeixement que es mereixia, l’haurien salvat de ser tan anònima.

dissabte, 17 de febrer del 2024

És pitjor ser soltera que solter

 Sempre ha estat pitjor ser dona que home. Amb tot, moltes dones tornarien a escollir ser dona. Perquè tot i les clares desavantatges, té un punt de fortalesa personal engendrada per a la supervivència, que empodera a nivell personal.

Per a Núria Viladomat, autora del llibre Solteres i encantades, la solteria hauria de ser un estat més del cicle vital, com viure en parella. I que moltes relacions de parella perpetuades en molts casos per por a la soledat, o per qüestions econòmiques, acaben sent molt tòxiques.

Però, ser soltera té molts més paranys que ser solter. Com ens diu Sílvia Catalan, psicòloga especialitzada en sexualitats i relacions, «ningú no vol ser la boja dels gats o la Patty i la Selma» (les bessones solteres germanes d’Homer Simpson). La solteria està estigmatitzada, però molt més en el cas de les dones. Sembla que encara n’hi ha moltes que fan servir la parella per validar-se socialment. Es refereix a aquelles que no se senten prou empoderades i necessiten definir-se com a dones d’algú altre. I això, afecta l’autoestima i les deixa en una inferioritat molt gran de condicions. A les comunitats on encara quasi tothom es coneix, sol passar que hi ha dones que encara són presentades com l’esposa del marit. Doncs jo, si parlo de Paul Auster, sempre dic que és el marit de Siri Hustvedt. Potser ella no sigui tan reconeguda com ell, però és tant o més bona escriptora que ell. I molt feminista. Llegiu-la!

En el cas de les dones, el fet de tenir parella s’interpreta com un valor important basat en la capacitat de crear vincles afectius i sostenir-los en el temps. En canvi, en el cas dels homes, els valida la conquesta sexual; com més, millor. El solter d’or es percep com intel·ligent perquè pot estar amb moltes dones sense comprometre’s amb cap. Per sort, moltes dones ja defugen aquesta percepció!

Les solteres o dones soles perquè volen, a més, tenen una gran pressió social. Cap als trenta, ja se les considera com a ineptes per a la maternitat. Les estadístiques, però, ens diuen que el nombre de mares solteres està creixent molt adequadament. En canvi, els homes sols no pateixen aquesta pressió perquè poden ser pares fins cap als cinquanta.

Afortunadament, cada vegada hi ha més dones que tenen molt clar que no necessiten ningú per sentir-se persones completes. I no creuen en l’anomenada amatonorma (que identifica felicitat amb una relació única). Segons Catalan, els heterobàsics (els homes que segueixen els rols de gènere i sexe establerts per la seva condició d’homes heterosexuals), es queixen que les dones són cada vegada més exigents. Amb tot, ells prefereixen estar amb dones d’un estatus social lleugerament inferior per no sentir-se amenaçats. En canvi, les dones consideren que cada vegada hi ha menys homes de qualitat.

I és que, el living apart together (junts, però separats) on cadascú té casa seva, més temps sol i evita dependències estranyes, s’està convertint en una nova fórmula exitosa.





dimecres, 7 de febrer del 2024

El cos femení és millor que el masculí

Jo ja n’estava convençuda des dels meus parts, però no gosava dir-ne res per no ser experta en la matèria.

M’encanta poder eliminar la idea de l’home caçador. A veure si, al final, serà veritat que som més bones en tot! Els homes, que n’hi ha hagut algun que ho ha pogut intuir, han fet muts i a la gàbia. I les dones no gosaven per no ser... lapidades? Però ara, les biòlogues i antropòlogues Sara Lacy i Cara Ocobock de les Universitats de Delaware i Notre Dame, respectivament, han publicat aquesta teoria a la revista Scientific American. I ningú no els farà res, només cauran malament, se les miraran amb aversió, pensaran que són ruques, que s’ho inventen... i només alguns homes, faran veure que se les creuen.

El cos femení està fisiològicament més preparat que el masculí per als esforços de resistència necessària per a la supervivència. La teoria de l’evolució humana, feta pels homes amb un clar biaix de gènere, no tenia en compte els cossos femenins.

Elles s’han basat en dades per sepultar la idea del mascle superior. I distingeixen entre sexe i gènere. Les femelles, metabòlicament, són més aptes per a la resistència. Ells tenen més potència. I això és gràcies als estrògens, unes hormones que fabriquen més les dones que els homes. I que, a més de regular el sistema reproductor, controlen la motricitat fina, la coordinació i la memòria; permeten un millor desenvolupament atlètic i més capacitat de reserva d’energia; també protegeixen la musculatura i enforteixen els ossos; augmenten els nivells de serotonina i milloren la resistència a la fatiga; milloren la glucosa i el sistema immune; milloren el creixement i desenvolupament de les neurones i redueixen l’enduriment de les artèries; redueixen la pressió arterial; afavoreixen la fluïdesa verbal i redueixen la neurodegeneració.

Voleu dir que eren tan ineptes, aquests científics, com per que se’ls passés per alt tot aquest munt de beneficis? Potser eren una mica descurats o un pèl masclistes... O ambdues variants. Perquè tenen mala pinta tants trets obviats.

Es veu que les dones, durant l’exercici, utilitzen un 70% més de greix com a energia que els homes. Ells utilitzen més els hidrats de carboni. L’energia masculina és més ràpida i més potent però es cansa aviat. En l’anàlisi d’algunes maratons, s’ha comprovat que elles frenen menys que els homes, al final de les curses. I que elles pateixen menys trencaments musculars.

Els estudis dels esquelets neandertals femelles i mascles mostren els mateixos patrons de desgast i ferides. Cosa que ens suggereix que feien les mateixes feines: les dones també caçaven rinoceronts grans i ells també cosien.

Al paleolític, ells tenen més lesions als colzes perquè seguien tirant més llances. Però llavors ja hi havia arcs i fletxes i elles els utilitzaven més. I pels enterraments, sabem que no hi havia jerarquies socials per sexe.

I és que les dones han caçat rinoceronts grans però ells no seran mai capaços de parir un nadó xic.



diumenge, 21 de gener del 2024

Jutges que no veuen violències de gènere

 Fa pocs dies, un titular ens informava que a Espanya, les dones no estan protegides de la mateixa manera.

Les ordres de protecció depenen de la subjectivitat dels jutges. Encara que també de la falta de recursos, del poc temps que hi ha per emetre les resolucions, de no escoltar altres testimonis...

I per això, les dones segueixen morint a grapats. Per què ja són mortes la dona i la filla de Carabanchel? Perquè el jutge que hauria de ser a la presó a dijuni, els havia retirat la protecció «perquè no hi veia perill». Malànima! Necessitarà gaires hores de teràpia...?

Hi ha jutges que solen acceptar la majoria de les sol·licituds, mentre que d’altres les deneguen quasi totes.

Des de l’entrada en vigor de la Llei Integral contra la Violència de Gènere del 2005, tenim dades detallades de jutjat per jutjat. I no hauríem de saber també els noms dels jutges que les ha enviades a la mort?

Les dades generals van indicar que fins el 2008, hi va haver una escalada de denúncies; però després van baixar. A partir del 2014 van tornar a augmentar i les mesures de protecció també. El 2022 només van ser acceptades un 68’2%. Una data cínica!

Dels 528 jutjats, a 17 no s’accepten ni la meitat de les denúncies. NI a Badalona, ni a Barcelona, ni al n.1 de Sevilla o al n.4 de Madrid (per culpa del qual van morir mare i filla).

Però n’hi ha que accepten quasi totes les denúncies, com el n.1 de Gandia o el de Motril.

Darrera de cada decisió hi ha un posicionament individual. És un judici subjectiu. En cas de dubte, atès que moren tantes dones, no es podria tenir la bondat de recolzar-les? A més, se sap perfectament que moltes dones no denuncien. I quan ho fan, no els fan cas.

En principi, aquest jutges es basen en proves objectives. Però cadascú posa l’exigència al culpable més amunt o més avall.

Les dades també informen que com més denúncies hi ha, menys se n’accepten. Perquè el volum de feina i les 72 hores que es tenen per prendre, perjudiquen greument les dones agredides.

Una altra diferència molt significativa és la de tenir sort o no, que els toqui un jutge o una jutgessa. Aquestes són molt més comprensibles i empàtiques. Dels 17 jutjats que més en rebutgen, a 12 hi ha jutges especialitzats. I tot i així, hem perdut els diners formant-los.

La percepció del risc també varia si en un jutjat es veuen 10 casos en un dia o en un mes. En el primer cas, fins i tot es perd la compassió. Un altre factor és que passi en una ciutat gran amb recursos o en un entorn rural aïllat.

A Catalunya, la falta d’assistència jurídica a les víctimes provoca que es perdi part de la violència del relat. A més, les categoritzacions del risc no acaben de ser prou clares i provoquen confusions.

I és que mentre aquests jutges segueixin donant per bo que matin dones a grapats, no canviaran les lleis de protecció. No hauríem com a mínim, de deixar aquests judicis per a les jutgesses? A qui no interessa que no matin més dones? Als jutges? A qui més?