dissabte, 14 d’octubre de 2017

Voleu viure anys? Fora homes!


Escrit així podria semblar una solemne tonteria —perquè, qui no ha fruit, entre setmana i especialment els caps de setmana, dels plaers de tenir parella?—, però hem d’estar alerta perquè podria ser una veritat tan gran com Júpiter.
No fa pas massa temps es va morir a Escòcia, Jessie Gallan, una velleta de cent nou anys. Havia nascut en aquest país i havia crescut en una casa de camp de dues habitacions on dormia, en una d’elles, amb les seves cinc germanes i el seu germà en un sol matalàs de palla.
Dos mesos abans del seu decés havia revelat el seu secret:mantenir-se allunyada dels homes perquè donen més problemes que beneficis.
I em va venir al cap Les cendres d’Àngela, potser per la situació geogràfica i el matalàs... Tot i que el marit és capaç de moments de gran tendresa, realment ocasiona molts i greus problemes a la família. Amb aquest perfil de marit —aquest irlandès—, sí estaria d’acord amb la senyora Gallan.
Fins i tot, coincidiria amb la meva mare —que va engendrar set fills—, quan deia que cada bugada es perd un llençol. I cada bugada era un part que podia deixar un queixal a can Pistraus, o els ronyons adolorits de per vida, o el còccix desplaçat, les ungles tortes... Però, ai las! La meva mare ja va pels noranta-quatre anys i està com un pèsol!
Tanmateix, ens fa altres recomanacions: menjar un bon plat calentet (deu ser pel fred escocès), de cereals cada dia, fer exercici de manera regular i evitar els tiberis dels casaments.
Crec que jo, i altres dones com jo, ni complint amb la màxima escrupolositat aquestes normes, serem capaces de passar dels setanta-cinc, vuitanta anys.
Tampoc voldria fer-ne més del compte i ser una velleta d’aquelles assegudes en cadires de rodes, amb sabatilletes apelfades, el plec de la faldilla tort i la manteta de les cames decantant-se cap a terra... Per tant, aniré a tots els casaments que em convidin i, si un dia no tinc temps, enlloc de caminar, em miraré, ben aclofada al sofà, la sèrie que em vingui de gust. I si no tinc cereals calentets, quin remei!, menjaré donuts!
Això d’allunyar-se dels homes tampoc ho acabo de veure del tot clar. Ahir nit mateix, sense anar més lluny, una contertuliana de la ràdio, a l’Ofici de viure, explicava que els problemes menopàusics de les dones —se sap però ningú no ens ho explica amb prou èmfasis—, s’acabarien si tinguéssim, de dos a tres cops per setmana, relacions sexuals. Doncs la veritat, és molt millor suar que tenir fogots!
Però punyalada! Es veu que la dona més vella del món, una japonesa que va fer cent setze anys en feia vuitanta-tres que era vídua!
Així doncs, què hem de fer les dones? Campi qui pugui!

I és que arribar a vella potser no és un objectiu desitjable. Pot significar més feina, més maldecaps, més cansament... Engegar-ho tot al botavant i fer el que resulti més plaent, mentre duri, pot resultar una opció molt més atractiva.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

1-O: bèsties contra gent pacífica


Vaig començar a escriure aquest article abans dels 844 ferits. Quan Rajoy i els seus sequaços la pitjor banda de corruptes d’Europa empoderats en un govern, com hienes cercant aliment a les tombes, volien esclafar tot un poble. I com van prometre, van complir.
Fins ara, podíem sentir-nos com abelles a qui podien, impunement, robar-nos la mel per malbaratar-la i deixant-nos tan sols les escorrialles tot burlant-se del nostre feiner tarannà. Ara, a més a més, ens han trencat dits i ens han ferit arreu. I volen que encara els deixem seguir extorsionant-nos? A Catalunya, els ruscs se senten terriblement humiliats i el país s’ha emplenat a vessar d’eixams cercant llibertat.
Ja no em serveixen les paraules vergonya i indignitat. Necessito expressar fàstic i repugnància. Aquestes feres del PP que han donat les ordres de la violència (amb connivència de molts socialistes, C’s, Comuns...), solen anar a missa a escoltar com Jesús aconsellava posar l’altra galta. És que no escolten i es distreuen pensant en les seves divertides corrides de toros? Perquè també hi ha sang, hi ha sofriment, hi ha abús de poder... Dis-me com et diverteixes i et diré com ets.
Jo volia parlar de la coincidència per allò de la lluita sense la llei a la mà—, de l’1-O de l’any 1931 quan Clara Campoamor va aconseguir que les dones poguessin votar a Espanya. Nova Zelanda, quasi quaranta anys abans, va ser el primer país en atorgar a les dones, el dret que els homes ja tenien (creient-se que només ells sabien pensar). Espanya s’hi va avenir amb països com Uruguai, Cuba, Turquia... I una dona ho va aconseguir tot i la mamarratxada d’una altra dona, Victòria Kent, que tot i ser la primera dona advocada d’Espanya, aquell dia tenia el cervell enverinat amb malèvoles i cíniques justificacions (semblants al les de l’Iceta, l’Albiol, la Colau...). Que trist dir-se Victòria i passar a la història com una derrota!
També volia parlar sobre feminisme i catalanisme –ara independentisme-, com a lluites força semblances. Ambdues defensen drets bàsics i fonamentals dels individus arrabassats injustament. Individus dels que quedarien exclosos Rajoy i els seus sequaços per no assemblar-s’hi ni amb la voluntat d’aprendre llengües. Qualsevol feminista no desitja sinó deixar de ser-ho perquè tots els seus drets siguin iguals als dels homes. Molts catalans, n’haguessin tingut prou en ser reconeguts amb els mateixos drets que qualsevol espanyol.
El «a por ellos» de molta gent ignorant (i els regalo aquest qualificatiu per no dir-los malvats), se’ls ha quedat curt, al Gobierno. I si fos el cas, el de tenir més coneixement, vull dir, son culpables amb traïdoria i malignitat.
I és que prou! Ja no vull saber res de ningú que arrabassi drets fonamentals, siguin independentistes, siguin feministes.





dissabte, 30 de setembre de 2017

Les dones els triem ben plantats


La Revista Española de Investigaciones Sociològicas  (REIS) —perquè als descendents de La Católica els agrada molt tot això de la reialesa—,  ha publicat els resultats de dues grans —ells també ho fan tot gran—, enquestes realitzades pel Centre d’Investigacions Científiques (CIS) entre 2013 i 2014. Es demanava als entrevistadors que posessin una puntuació respecte de l’atractiu físic dels entrevistats. La primera es va fer sobre unes 1965 persones d’entre 30 i 50 anys; la segona, sobre unes 2303.
La idea —qui no té feina, el gat pentina—, era saber si ser lleig dificultava per igual a homes i dones la conquesta de parella.
Per sort, en aquesta minúcia —però potser hi haurà qui ho trobarà d’una rellevància extraordinària—, les dones tenim més sort. Quina alegria! Em fa tanta il·lusió tenir més sort que els homes, ni que sigui en una rucaldat!
Es veu que als homes lletgets se’ls complica molt més aconseguir conquistar una dona per a conservar-la com a parella. Però no sé si les enquestes es refereixen a homes de nas piramidal i ulls boteruts com croquetes rodones o a homes d’ànima empestada de vicis.
Però anem a pams i fixem-nos en el punt de vista masculí: les dones són molt més banals que els homes i busquen la bellesa física. Els ho podríem acceptar si no sabéssim, per altres enquestes, que les dones tenen altres prioritats com la bona companyia o una estabilitat econòmica o —també ho solen manifestar, una bona simpatia.
Sospitaríeu dels homes que hagin pogut encarregar aquestes enquestes?
Ara fixem-nos en el punt de vista femení: com és que les dones, tot i ser lletgetes, podem tenir més èxit? No pot pas ser perquè tinguem més qualitats que els homes... Perquè la paritat que reclamem les dones en tants terrenys, també la volen els homes quant a qualitats humanes. Perquè home i dona tenen les mateixes possibilitats de ser magnífiques persones. Però, què passa? Que els homes no saben lluir-les tant com les dones... Que les dones tenen més afany de superació... Quan una dona té les pestanyes curtes i esclarissades, tot i la feina i la despesa, sol ajudar-se del rímel. En canvi, els homes, no solen gastar-ne. No pas perquè els falti temps o diners, és una altra manera de ser...
Les enquestes, a més, afegeixen que els homes lletgets tenen més dificultats per aconseguir una dona amb estudis universitaris o amb nivell d’estudis superiors.
Tampoc és necessari tenir estudis per poder gaudir d’una magnífica vida de parella. Però potser vol fer-nos entendre que les dones més qualificades poden escollir més que els homes. Vet aquí quin cas! Com un cabàs!

I és que homes i dones sabem que ser atractiu no és important, però la química emocional va per on vol i les dones, perquè s’ho poden permetre, li donen via lliure. 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Vídues amb marit viu


Em direu, és una paradoxa, una insuperable contradicció. Però com a tal, té un significat ben rodó i claríssim.
Com la famosa paradoxa de Joan Maragall al Cant Espiritual: Sia'm la mort ma major naixença. El poeta té por de la mort però, si Déu li envia, ell s’hi resigna perquè està convençut que el Creador li regalarà, encara, una altra vida més bella, l’eterna.
Doncs el mateix, salvant les diferències. Hi ha una generació de dones, d’aquelles que van haver de lluitar molt per competir en el món laboral i no deixar de banda el familiar —perquè si no se les miraven malament —mira, té un bon lloc de treball, però no entris a casa seva, un desgavell, i dels nens ja no et dic res, i el marit sempre ha d’ajudar-la amb els nens i la casa—... Doncs aquestes dones grans, que ara emplenen els carrers de qualsevol ciutat gran o petita, surten amb les amigues perquè el marits —menys engrassats a fer doble jornada—, estan una mica esquena-romputs. I la cultura —o el ball, per dir una frivolitat més passatgera—, ja no els motiva tant. I asseguts al sofà de casa seva veient els gols del seu equip —encara que no siguin del Barça—, repetits per enèsima vegada —perquè això no els força a pensar gaire. Veure com una pilota va a ensopegar dins d’una xarxa després de rebre una santa xutada no és gaire fatigós i no exigeix gaire compromís (a part de fer-te soci de l’equip preferit). I s’entén!
Però les dones necessiten més que pilotes. Volen aprendre i volen ballar, Volen dutxar-se, empolainar-se i sortir a passejar amb les amigues i criticar les que s’han quedat a casa (potser perquè s’han empeltat una mica dels seus marits o perquè la mandra les ha vençudes o perquè ja volen preparar-se pel més enllà maragallià... no ho sé. I se’m fa estrany.
Doncs aquestes dones, que les veureu a ramades, per exemple, els diumenges a la tarda entrant al Teatre Nacional de Barcelona, la meitat són vídues sense paradoxa i l’altra meitat són vídues amb el marit viu, a casa, mirant gols, o fent la cervesa, o llegint el diari —on hi surten els mateixos gols—, o llegint a Plató o...
I aquestes dones amb marit viu, que al principi de la desafecció pròpia de l’edat provecta, no gosaven sortir de casa soles perquè sense marit les miraven malament —mira, s’ha deixat l’home sol a casa i surt sola a gastar-se els diners de tots dos, i va mudada com si en busqués un altre i després, per sopar, el més calent és a l’aigüera i...—. Doncs, ara, ja han aconseguit superar totes aquestes maledicències i surten, tan contentes, a viure una segona vida com quan eren solteres i no havien de portar el promès o el marit a desgana, enganxat a les faldilles. Només, esclar, si no els motivava prou la cultura, el ball o el que fos.

I és que, amb marit viu o mort, la punyetera vida (el poc o molt que pot quedar), s’ha d’assaborir plenament per poder empassar les punyetes que ens regala sense que hàgim anat a la tómbola. 

diumenge, 17 de setembre de 2017

Dones tractades com cavalls


Em sona d’algunes pel·lícules, haver vist com venedor i comprador enfocaven un tracte per intercanviar un cavall; sobretot, mirar dentadura i potes. Potser ho vaig veure en alguna pel·lícula de l’oest d’aquelles que agradaven tant a les meves germanes i que a mi em resultaven insuportables (sort que més endavant van començar a fer l’Embruixada i —digueu-me poc feminista—, em divertia molt tota aquella màgia... en fi, una altra edat). També recordo pel·lícules de romans, d’història sagrada i, més endavant i fins ara, d’esclavitud on els esclaus (protagonistes o no), eren maltractats com si fossin cavalls.
Doncs a 2017, encara es pot tractar una dona com si fos un cavall i se’n pot fer publicitat grotesca imaginant —si més no el publicista i la casa contractant—, que pot fer gràcia o pot tenir ganxo.
Resulta increïble que a dos mil anys llargs passats de les pel·lícules d’esclaus que jo veia, encara hi hagi caps tan malgirbats com per imaginar historietes com les de l’anunci d’una web de cotxes d’ocasió de la casa Audi.
Això sí, si mai m’hagués pogut passar pel cap de comprar un Audi, ara m’ha quedat clar que, ni regalat, el voldria. Portar un Audi, a partir d’aquest anunci, és fer propaganda d’un fastigós masclisme.
Fixeu-vos en la historieta que planteja: un espai obert, amb verd bucòlic a les vores; al fons, un petit altar i un capellà per oficiar un casament; davant d’ell, una parella a punt  de dir-se el sí coronats per un arc de flors i fulles verdes; darrera d’ells, un passadís central per on se suposa que ells han arribat per a complimentar la seva relació; a banda i banda, cadires guarnides per als convidats; ells estan a punt de dir-se el sí però falta el conegut: algú té algun inconvenient? De les cadires guarnides en surt la sogra i s’encara a la jove, li estira el nas per saber si no hi té mocs, li mira el darrera les orelles per si estan brutes, i li obre la boca i li mira i toca les dents per saber si té la qualitat exigida, com a mínim, a un cavall o a un esclau!
Oi que us ha semblat una bestiesa? I de les grosses! A mi, no m’entra al cap com persones adultes són capaces de perdre temps, diners i dignitat, fent mesquineses com aquestes. Si un nen de guarderia que hagi estat educat en la igualtat no seria capaç ni d’imaginar-ho! I dic nen perquè no em vull imaginar que tal bajanada pugui estar signada per una dona.
El cas és que l’anunci ha estat retirat a tots els països (per sort encara queda una mica de seny) menys a la Xina. La firma alemanya ha hagut de demanar disculpes i retirar l’anunci, però encara està penjat a Youtube.

I és que no tot és lícit per a vendre cotxes o per a intentar cridar l’atenció. O potser, el mal ja arranca en tot aquest munt de canalla —i no tan canalla—, escampada arreu, que només intenten reclamar atenció, al preu que sigui, i els seus progenitors els fan cas i ho tiren a broma. Malfet! 

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dones masclistes que se n'acusen com si fes gràcia

Mai em podré fer a la idea d’una tal barbaritat. Com poden quedar, encara, dones que no puguin ser capaces d’entendre que el masclisme —malauradament, surant tant arreu—, és perniciós en grau extrem per a elles mateixes? I per a les seves filles, i les seves amigues i les seves nétes... Com aconseguir que reaccionin? Què els falta per veure? Amb que han d’ensopegar més?
No fa pas gaires dies vaig coincidir amb una senyora d’edat avançada —m’agradaria poder associar-la amb tolerància i comprensió—, que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones... Se’m va posar la pell de gallina; vaig haver de respirar a fons i buscar empatia als racons del meu cervell. No la vaig trobar. No vaig voler discutir-hi perquè em va semblar obvi que ja era massa tard i inútil. Amb tot, no vaig ser capaç de callar. I li vaig etzibar que es notava que no tenia filles.
Que trist i lamentable que hi hagi dones que voluntàriament tinguin ganes de quedar malament! Li calia dir tal barbaritat? Buscava barallar-se? No se m’acut cap resposta lògica!
I com ella, n’hi ha moltes! Encara que algunes puguin ser més discretes o penjar els seus comentaris emparades en l’anonimat. Per què?
Emily Wilding va ser un sufragista que va morir atropellada per un cavall del rei Jordi V, quan volia penjar una bandera sufragista per reivindicar el dret de les dones a votar.
Com li ha pogut passar a la Humanitat equivocar-se en una cosa tan evident?
Perquè Déu va crear la dona, d’una costella d’Adam? Doncs Adam ja tenia ànima; en canvi, ell va ser creat del fang... I Eva va renunciar a la immortalitat per accedir al saber. Venen d’aquí molts mals? Si fins i tot l’Islam —que està com està—, fa que la serp tempti homes i dona alhora!
Per què Eva s’ha hagut de convertir en símbol d’imperfecció humana? Perquè era dona?
Alguna dona —o home—, podria tenir la barra, encara, de dir que les sufragistes van ser dolentes? Si no hagués estat per elles, o per d’altres que haguessin lluitat com elles, encara no votaríem!
És que les dones no sabem pensar? Qui ho diu això?
Potser senyores com la que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones. Però aquestes no diuen gaire a favor de la intel·ligència femenina, abastament provada.
Senyores com la senyora Banks, de Mary Poppins —que era sufragista—, mal favor els hi feia amb la seva banal caracterització. Però és que Walt Disney era un gran masclista. I el pitjor: tots hem passat fantàstiques estones veient les seves pel·lícules. Tanmateix, el seu geni hauria estat grandiós si hagués sabut dignificar la dona. El seu art ens hauria, fins i tot, potser, agradat més.

I és que cal deixar-nos de costelles i de fang i recordar-nos del mono. Sense coneixement, no s’encalça ni la formació ni la cultura. I sense l’una ni l’altra, no hi ha reconeixement ni drets bàsics dels homes per a les dones. Cal lluitar, encara,  implacablement per no seguir morint sàdicament.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Faldilles per als homes


I no em refereixo pas al kilt de la indumentària tradicional dels homes a Escòcia. El kilt està fet amb un teixit de llana d’origen escocès. I la llana, amb les altes temperatures estiuenques , no s’hi acomoda bé.
Per això, avui ja podem parlar d’altres homes que, sense portar el kilt de l’uniforme militar escocès, també s’han decantat per les faldilles.
Resulta que a Nantes, un grup de sis treballadors del sindicat CFDT de la companyia SEMITAN, tips i cuits (per la calor) de demanar des de fa quatre anys que, en episodis d’intensa calor, els deixin portar pantalons curts, s’han acabat de coure i han pres mesures contundents.
Ells protesten, amb tota la raó, perquè els autobusos que condueixen no tenen aire condicionat. Que a 2017 sembla quasi impossible de creure. I diuen que, darrera el parabrisa, les temperatures quasi s’apropen als cinquanta graus. Científicament això s’explica per l’efecte forn.
Doncs bé, no fa pas gaires dies, aquests sis treballadors es van presentar a la feina amb faldilles sense quadres, de roba negra;  i pel que sembla al vídeo la roba és lleugereta. Encara que el negre mai no ha estat gaire bon antídot contra els abrusadors rajos solars, potser van escollir aquest color per ser una mica discrets. Però difícil, perquè amb la faldilla femenina, portaven els típics mitjons esportius de ratlleta vermella i blava sobre fons blanc. I aquesta paleta cromàtica es combinava amb unes sabates matusseres i unes cames plenes de pèls.
A veure, a mi no em sembla gens malament que, si poden, facin tot els que estigui als seus peus, per evitar una sobredosis de sufocació. 
Ells havien demanant moltes vegades que els deixessin posar pantalons curts i mai no els donaven el permís. Llavors, com que l’empresa sí que accepta la faldilla com a indumentària de feina van tirar pel dret. Però sense tenir en comte els petits detalls. Perquè si una dona va d’uniforme amb una faldilla negra, el més probable és que porti sabata negra i una mica d’arreglar. I mai no sortirà de casa, si porta faldilla, sense depilar-se, com a mínim, a ran de faldilla.
Que també us ho dic, a mi, els pèls, siguin femenins o siguin masculins, no em fan fàstic. Només em fan pensar en una escassa cura higiènica.
I aquests sis treballadors —més alguns altres que no van atrevir-se a posar-se faldilles—, consideren que no deixar-los portar pantalons curts és una mena de discriminació. I hi estic d’acord. Ells també tenen dret a portar les cames destapades i no suar pels bessons. Tanmateix, la pelussera oblidada sobre la pell, tampoc els afavoreix la transpiració.
El que no em puc imaginar és que aquests treballadors, per estar més fresquets també s’oblidin dels calçotets, com fan els escocesos, i embrutin més de l’imprescindible.

I és que quan la raó natural dicta ordres lògiques —ja ens ho deia el Petit Príncep—, els directius de les empreses no haurien de tenir dret a dictar ordres il·lògiques i poc considerades.