diumenge, 23 de juliol de 2017

El feminisme està de moda


Els homes no compren feminisme? I moda? I tant! Ambdues coses. Encara que hi hagi més botigues per a dones, els homes també poden trobar els seus modelets i anar a la última. Segur que el Cruanyes no té una modista particular! I cal dir que hi ha homes que mai han deixat d’estar a la última. Ni de ser feministes.
Els homes i les dones que encara no són feministes, si volen, poden quedar molt moderns, llençant els seus modelets masclistes a les escombraries.
Les actuals estrenes de sèries com The Handmaid’s Tale o Las Chicas del cable demostren que el feminisme està de moda.
Però, no hi hauria d’estar des de fa molts i molts anys? En realitat, no li caldria estar de moda perquè hauria de ser un fons d’armari bàsic a totes les llars.
Últimament, les sèries protagonitzades, dirigides i escrites per dones han trobat el seu espai televisiu. Girls —que fa unes setmanes emetia el seu últim capítol—, escrita, dirigida i produïda per Lena Dunham, una dona, ha aconseguit arribar a un públic considerable sense amagar la seva ideologia feminista.
Lena comentava a la revista Playboy que li agrada ser portaveu dels problemes als que s’han d’enfrontar les dones joves d’avui dia.
Quan jo era joveneta (i no tan joveneta), vaig haver d’empassar-me un munt de pel·lícules masclistes i ningú no protestava. Per què ara, encara hem de trobar dones que es queixin de pel·lícules feministes? Només se m’acut que poguessin ser dones sense filles... Però, no! Seria insultar-les injustament. Moltes gemegaires són mares! Amb tot, crec que estimem de manera diferent a la meva, les seves filles.
La sèrie tracta temes com el cos femení, la identitat de gènere i la irreverència d’actituds oposades al que s’espera en un sistema hetero-mormatiu.
Dins d’aquesta moda, també podem trobar l’adaptació de la novel·la de Margaret Atwood, The Handmaid’s Tale (conte de la criada).  Els Estats Units —sota el nom Gilead—, es converteixen en una dictadura (en una mena de distòpia) que subjuga les dones i les converteix en mers estris al servei dels homes per assegurar la continuïtat de la humanitat. És un contingut molt dur però que fa més imprescindible la rebel·lió de les criades.
I tot això és molt important en un moment en què Trump fa vestir de dones les seves empleades.
Amb tot, l’elenc de la sèrie no ho té tan clar com Margaret. I en una entrevista promocional al festival Tribeca Film Festival, tant el director com els actors van intentar esquivar l’etiqueta feminista.
I quina pot ser l’explicació? Em sembla un raonament evident, suposar que si la paraula feminista s’ha d’evitar és perquè creuen que hi ha més masclisme que comprarà entrades. Perquè, no és el capitalisme un sistema patriarcal?

I és que el feminisme no hauria de ser una qüestió de diners, sinó una manera de pensar que, com un fons d’armari, tant si està de moda com si no, ens escaigués portar-la a diari.

dissabte, 15 de juliol de 2017

El cos de les dones és un negoci


I el dels homes, també. Però molt menys. I no pas perquè siguin més lletgets, no. És perquè la premsa no els burxa tant. Per què? Qui ho sap! Suposicions: no tenen tanta pressió social per mostrar-se guapíssims o moníssims; o potser, tenen l’autoestima més enlairada encara que tinguin grans a la cara, pèls de cabra a les celles o globus a la panxa.
 Heu de veure el vídeo titulat El cos de les dones és un negoci publicitari. En part, us quedareu tranquil·les de ser normals perquè la model té taques a la pell, les celles massa baixes, el cabell com arrugat... i amb cosmètica i ordinador, la deixen com un figurí desfigurat. Ni ella mateixa es capaç de reconèixer-se. Que té la seva avantatge perquè pot anar pel carrer sense que la reconeguin com la noia dels sostenidors transparents o de les calcetes parrac... i algú hi somiï.
Els anuncis de bellesa ocupen el trenta-unè lloc per volum de facturació i suposen més de 1500 milions d’euros a l’any. A Catalunya es fan més de 65.000 operacions d’estètica a l’any. La quantitat de dones que s’exposen a trastorns mentals greus que segurament requeriran tractament mèdic i psicològic és excessivament elevat. Un sol cas d’operació innecessària i arriscada ja és massa. Per què exposen, inútilment, la seva salut? La Secretaria de Dones ens ho explica. En un sol dia, podem arribar a assimilar més de 800 inputs —de les xarxes socials, els mitjans audiovisuals, els anuncis publicitaris, els missatges subliminals...—, sobre com hem de ser per tenir èxit, amics, bona feina o sentir-nos millor. Aquests inputs continus arriben al nostre cervell, es fixen a la memòria i remodelen la nostra percepció del que és bonic i del que no.
I ens volen entaforar que el més important a les nostres vides és el nostre aspecte físic. Des de petites, ens han ensenyat que hem d’invertir molt de temps, energies i sobretot diners, per aconseguir un aspecte físic que no ens faci sentir culpables ni fracassades. Qui vol presumir, ha de patir, ens deia la mare a les meves germanes i a mi. Però mai els ho va dir als nostres germans.
Els terribles enganys d’aquesta publicitat són ben malignes. Qui se’n beneficia? Les grans marques de cosmètica. Més ben dit: hi ha homes i dones molts rics a costa d’enganyar tant com poden homes i dones.
Però hi ha homes i dones que no es deixen enganyar. On està la diferència entre els uns i els altres? Crec que poden ser molts factors, entre d’altres una baixa autoestima... però també, és segur, que la manca de valors primordials ben ordenats —quan sembla que la filosofia no ensenya a pensar—, hi té molt a veure. I com més baix és el nivell intel·lectual de la nostra societat, més fàcil és enganyar-la. Que no vol dir que gent molt preparada no es deixi enganyar amb ganes.

I és que ja és hora que plantem cara a aquestes enverinades campanyes i no els permetem entrar al nostre cervell. L’individu té capacitat per raonar lliurement i escollir què compra i què rebutja.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un cul femení per anunciar llibres


On s’és vist, tal disbarat? O millor dit: tal aberració? Doncs a Zamora, al cartell de la seva XXXII Fira del Llibre. I l’alcalde, tan tranquil, berenant pa amb formatge zamorà i que no l’empipin.
Al cartell, tot s’ha de dir, no només es veu el cul d’una dona, també es pot fruir de la part de dalt de les cames, les mans entrenuades darrera el cul com volent tapar una micona la ratlla que separa les natges (i em fa pensar en allò de la insinuació provocadora... com la Rita Hayworth traient-se el guant a Hilda), l’esquena —tapada per un llibre molt gran—, i el cap amb una melena que se’n va cap al davant.
Total, dos objectes: dona i llibre. Ah! Se m’oblidava, el llibre està obert com per a començar a llegir-lo, com si la dona fos un faristol.  
Les feministes de Podem, per estroncar el berenar de l’alcalde —que es veu que és d’IU però tant li fa—, han denunciat el cartell per sexista. I tenen raó: no podien dibuixar  el llibre sobre una lleixa o en un aparador?
El cartell ha estat el guanyador d’un concurs convocat per l’Associació Zamorana de Llibreries, Papereries i Material Didàctic... (perdoneu, però corro al lavabo perquè no em puc aguantar). Quin cinisme més idiota! Pot ser didàctic barrejar el nu d’una dona amb un llibre? O és una barrabassada d’un masclista insofrible?   Concursant i jurat em fan sospitar —molt—, de masclisme. Una dona —com a objecte sexual—, s’ha d’utilitzar com a reclam per guanyar premis? I el jurat destaca pel seu filosòfic raonament: a veure si amb aquest cartell aconseguim que més homes llegeixin? Perquè entenc que una dona nua no va dirigida a les dones a les que, clarament, els ha de molestar l’anunci.
Que si dius, és per animar una mica més els homes... No! Ni així! Els homes tenen el cap prou moblat com per llegir sense reclams. I el dissenyador i el jurat han fet bingo: han aconseguit emprenyar homes i dones.
Per què, doncs, va guanyar aquest cartell? Per a que tothom parli malament de l’Associació de Llibreries Papereries i Material Didàctic de Zamora? La resposta deu ser la de sempre: el masclisme s’escola arreu, ni que hi hagi preses de contenció que obliguin a dissimular. I estic convençuda que, l’any vinent, amb l’escarment d’enguany, no s’atreviran a fer el mateix cartell amb un home.
A més, no puc evitar de titllar-los d’ignorants: un pes a l’esquena és quelcom feixuc que no puc relacionar, de cap de les maneres, amb l’alegria, el plaer, la importància, la cultura... d’una bona lectura.
I és que la lectura, no és cosa només de dones ( i alguns homes que no necessiten reclams); també serveix per aprendre —si se’n té ganes—, a no fer el ridícul i per no deixar entreveure un masclisme que ja no fa gràcia.


dissabte, 1 de juliol de 2017

Tenista, imbècil o assetjador?


Es veu que les competicions esportives són proclius a generar situacions conflictives quant al respecte per la feina de les dones.
No fa pas gaires dies, el Canal Eurosport va encomanar a la periodista Maly Thomas que entrevistés el tenista francès Maxime Hamou —amb el número 287 del món—, després d’una derrota al Roland Garros. El bordegàs es va cobrir d’indecència! En el moment que ella se li acostava per apropar-li el micròfon, ell la va engrapar per l’espatlla. Ella, tot i que els tocaments no van inclosos en el preu de cap entrevista ni en cap pack d’educació bàsica, va mantenir un irreprotxable capteniment perquè es va mostrar tolerant. Però el cretí —o potser borratxo, perquè encara seria més perdonable—, no prou content de dominar-la amb la seva força, va començar a fer-li petons al coll. Ella intentà desfer-se’n però l’estultícia de l’impresentable el portà a tornar a buscar-li el coll amb la boca i a agafar-la amb més força amb el seu braç esquerra, fins a tocar-li quasi bé el pit. Llavors, ella, per dignitat, i amb dificultat, se’n va apartar del tot.
Els galifardeus de la Cadena Eurosport que estaven al mateix plató van tenir a broma riure’s de l’incident i aplaudir-lo. La Cadena, després, va demanar disculpes pels galifardeus i a ella li va manar que no fes declaracions. Però per decència femenina ella va comunicar que, de no estar en directe, li hauria donat un bon cop de puny.
Per què una dona s’ha de veure obligada a accions contundents, per culpa d’homes indecents? Tenia ella ganes d’haver d’empentar l’entrevistat o de donar-li un cop de puny.
Per sort, el vídeo no s’ha fet viral, tot i que l’ha vist molta gent. Imagineu-vos el cas a l’inversa: mentre ella li fa les preguntes amb el micròfon a la mà dreta, amb l’esquerra li toca el paquet... Com no hauríem quedat d’avergonyides les dones! I llavors sí que s’hauria fet viral. Perquè si la canallada la perpetra un home, com que ja hi estem acostumats... encara pot fer riure a periodistes de carrera. Però si la fa una dona, foguera!
El títol del tuït que ha fet famós vídeo també és repugnant: Hamou, un seductor de pacotilla. Quina seducció? Jo hi hauria posat repulsió. On hi diu que la seducció s’aconsegueix per la força?
Roland Garros ha estat inflexible i ha retirat la capacitació al tenista. Al menys, ha tingut un càstig.
Però mentre França castiga el tenista assetjador, a Huelva, força més al sud del continent, el jugador és acceptat —potser esperant que la ximpleria humana empleni més les grades. Amb tot, el penedit, ha demanat unes insulses disculpes.

I és que tant si s’és tenista, com pirata informàtic, com corredor de borsa o, de professió jeure en una hamaca, cal ser sempre respectuós. Fins i tot, en estat etílic. El que no està interioritat al cervell, ni borratxo, aquest no ho pot treure.

dissabte, 24 de juny de 2017

Els homes no saben fer de Primera Dama?


O no volen? O no en saben? Amb les dues possibilitats quedarien ben malament. N’hi ha alguna altra, de possibilitat? Potser... no els dóna la gana? Encara seria pitjor!
Però ho entendria més: a qui li pot agradar haver de perseguir arreu del món al seu consort i haver d’anar carregat amb un munt de maletes plenes de vestidets per lluir? Que si la feina (?) dura una setmana, necessiten pel cap baix, sis conjunts de matí de la Sita Murt, sis de tarda de la Purificación García, sis més de còctel de la Carolina Herrera i quatre o cinc de nit de Coco Chanel. Total, que comptant els complements (sense les joies, clar), les maletes poden costar, també pel cap baix, uns cent mil euros!!!
A veure, a la darrera reunió de mandataris de l’Otan, la foto de les primeres dames té una sorpresa espectacular. Quina dignitat i quina coherència, el marit del primer ministre de Luxemburg. Ell és el primer en estar al seu lloc i aparèixer a la foto de primeres dames.
Algú coneix el marit de la senyora Merkel? O el de la Theresa May? Que no els agrada posar-se vestidets com fa la Melania Trump i lluir com pitxers bufons? Si les dones fa segles i segles que ho fan! És molt fàcil i divertit. I està molt valorat... Segur que quan ho provin no sabran deixar-ho.
Gauthier Destenay —l’home primera dama per primera vegada—, es va casar amb Xavier Bettel fa dos anys gràcies a una llei que el mateix primer ministre va impulsar. I tan jove i bufó com surt a la foto, ha passat la mà per la cara a d’altres marits que, amb molta més experiència (ni que sigui per edat), no han tingut el coratge de posar-s’hi mai. I mira que ho tenien molt més fàcil perquè el seu matrimoni no aixecava tanta pols. I ell, amb vendaval inclòs, ha aguantat el tipus.
Llàstima que la notícia no ha tingut el ressò que es mereixia per culpa de les animalades que Donald Trump fa dia sí, dia també. Com quan esbronca els països de l’Otan, retraient-los que no compleixen  amb les seves obligacions financeres, o bé l’escandalosa empenta que li va donar al primer ministre de Montenegro. Tot això, posant set flassades sobre l’escena de “les manetes” amb la seva muller quan, en arribar a Jerusalem, ell —tot estranyot potser pels canvis de pressió...—, s’espera un moment per donar-li la mà i ella —que deu estar molt rabiosa perquè tots caminen tres passes més endavant i els seus talons no li permeten atrapar-los—, li rebutja amb una manotada poc digna. Però també puc entendre que la xiqueta (quants anys té?), estigui tipa i cuita de que el seu marit la faci quedar tan malament. Ja se sap: el diner té un preu.

I és que la dignitat és un valor moral que tot i posseir-lo de manera innata els humans, no totes les persones són capaces d’accedir-hi per manca de qualitats. 

diumenge, 18 de juny de 2017

La CUP torna a rebre!


Quina llàstima! No s’ho mereix! Encara que no estiguem del tot d’acord, em dolen els insults masclistes (es veu que a centenars), que ha rebut arran de la proposta que van fer a Terrassa. Del seguiment d’aquests insults han pogut constatar que el 95% estan fets per homes. Això m’estranya, només una miqueta, perquè els insults solen ser covards i anònims. Però el que no m’estranya gens és que siguin en to ridiculitzador, despectiu i androcentrista, com diuen ells. Conec aquesta cantarella.
Sap greu que l’Ajuntament de Terrassa no els recolzés. Però la proposta tampoc té un pes pesant. Jutgeu-ho vosaltres mateixos!
Es veu que no els agraden els homes eixarrancats als transports públics... A mi, tampoc!
Ja sé que ni la Gabriel ni la Reguant tenen cap interès en seure tipus Preysler però, estic convençuda que, només algunes vegades, quan van vestides de manera informal —com em pot passar a mi—, també poden tenir les cames una mica obertes... Recordo una entrevista del Cuní... en fi, això seria un altre.
És de mala educació seure eixarrancat com el tipus de la foto. Però hi ha un punt, potser exagerat, no ho sé... quan diuen que aquests homes ocupen l’espai personal d’altres usuaris, especialment dones. Si s’haguessin quedat només en usuaris, no haurien descarrilat perquè, a grosso modo, se suposa que al transport públic deuen pujar-hi un cinquanta per cent de dones i un altre cinquanta d’homes .
Fixeu-vos en la foto. Fa mal pensar. Sembla que s’hagin posat d’acord amb la casa Adidas per promoure la marca a canvi de diners per poder pagar la campanya que ells voldrien endegar (però el seu ajuntament no els ho permet).
I necessiten diners perquè també volen canviar de manera gratuïta els dissenys gràfics dels lavabos públics i eliminar les faldilles de les dones i els pantalons dels homes. Si els lavabos femenins tinguessin una dona amb una paella i, els masculins, un home amb una copeta de conyac i una cigarreta, llavors seria un escàndol indignant i mesquí, però...
I és que quan sigui possible que homes i dones entenguin correctament la seva diversitat —dins de les seves igualtats—, no caldrà reparar en detalls absurds i ridículs. Perquè sortiran de dins, d’una educació paritària i igualitària. I del cor.


dimarts, 13 de juny de 2017

Hostesses tipus pitxer bufó


Qui va proposar la primera hostessa tipus pitxer bufó en català o Barbie en americà? Déu Nostre Senyor, segur que no! Per mil diverses pintures, sembla que Ell més aviat va abandonar Adam i Eva nusos —paritàriament—, al Jardí de l’Edèn.  Però, ¿recordeu que l’home no ve de la patata i que a la foto d’avantpassats, penjada al menjador, hi hauríem de tenir un primat o un homínid?
Sigui el que sigui, actualment ens trobem encara lluitant per a que les dones no hagin de fer —entre moltes d’altres feines—, la de pitxer bufó.
I si el Déu del cel no va donar feina a la primera hostessa, no em queda cap més remei que imaginar un home —perquè no em puc creure que tal barbaritat la fes una dona—, dient: calla! Aquí hi faria ben bonic una dona amb un tipàs molt ben dotat i ben escàs de roba! I així va començar la professió d’hostesseria femenina! I es va escampar arreu (convencions, fires, esports...), amb noies de pitrams més inflats que globus a punt d’explotar, escots (descordats) com gorges impressionants  i faldilles arran de calça.
No fa gaires dies, un hostessa va denunciar la casa Schweppes perquè, durant la celebració del Godó, van obligar-la a portar un vestidet d’aquests: escotat i curt en dimensió màxima, a vuit/deu graus de temperatura solar. L’agència de models i la marca de begudes es van defensar atacant: la noia havia acceptat la feina sense cap coacció. 
Aquestes noies boniques dels esports, altrament anomenades paraigüeres (no perquè es dediquin al negoci dels paraigües, sinó perquè acompanyen els esportistes sota paraigua, com si fossin el Sant Pare sota pal·li), ja van perdent la feina perquè alguns països —conscients de la degradació i la falta de dignitat que aquesta vexació suposa per a les dones—,   estan eliminant-les dels podis esportius.
Austràlia va ser el primer país en treure les hostesses d’una competició ciclista d’alt nivell exclusiu per a homes. Però encara en queden moltíssimes... Quan l’Anna Gabriel i el seu seguici puguin governar, a part d’acompanyar el senyor Mas, en els seus desplaçaments, sota paraigua, estic segura que a Catalunya no hi haurà cap més dona treballant de pitxer bufó.
Amb tot, potser cal ser empàtic i pensar que la casa Schweppes en realitat és ben feminista perquè creu en el poder de les dones —exposant els seus cossos per mig plat de llenties—, per encolomar el que vulguin, mig desvestides, als homes. Perquè si pensés que a les dones se’ls pot encolomar qualsevol cosa amb models tipus Ken, ja els hauria posat.  

I és que aquest tipus de masclisme pot ser molt cruel i, per aconseguir que els homes puguin hidratar-se amb begudes dolces addictives, poden passar per alt que les dones se’ls morin de fred.