dissabte, 18 de març de 2017

Qui ho diu que les feministes són lletges?


Doncs qui escriu articles periodístics sense adonar-se de la seva pertorbació mental és un tal Pablo Escobar. I no em refereixo al narcotraficant, evidentment! Em refereixo a... no he pogut trobar ni el seu currículum ni el seu perfil a internet. Només puc constatar que és un masclista, amb ganes de ser-ho. O més idiotament, amb tantes ganes de sentir parlar d’ell mateix, que és incapaç d’apercebre la seva similitud amb un borratxo dient disbarats descontrolats.
 Afirma amb rotunditat, com una veritat categòrica que ningú no li pot refutar que les feministes atreuen menys que les dones normals. I ara no sé si les meves amigues feministes, guapíssimes, (perquè tenen bons sentiments i saben pensar), han comprat el marit en una tómbola. A més, què seria una dona normal? La que no vol tenir la mateixa dignitat que un home? Doncs ja no és normal: se sent inferior.
I s’atreveix a fer una classificació masculina (que potser seria el més encertat del article, reduint-los a uns espècimens ben curiosos).
A los machos, les gustan más las mujeres con voz afrancesada, que las machorras con dicción de camionero. Jo, als homes en general no els tracto de mascles. I la dicció de camioner és la d’ell, però per escrit, que té més delicte.
A los hombres, les atraen más las féminas que se depilan que las primas de Chewbacca (el pelut de la Guerra de les Galàxies). Si les dones fóssim així de carallots, la majoria dels homes s’haurien quedat per vestir sants.
A los señores, les enamoran más las damas bien vestidas que las chonis escotadas. Ah! Els altres no eren senyors?
A los dandis, les provoca más una mujer con ropa que una en topless. Qui ha d’anar provocant i per a què?
A los elegantes, les someten más unos tacones que unas zapatillas de rapera. Us l’imagineu amb la seva dona (si és que n’ha pogut aconseguir alguna), despullada, amb sabates de taló i ell amb un fuet a la mà per sotmetre-la?
A los sensatos, les tira más una chica lista y trabajadora que una sabelotodo adicta al trabajo. Els sensats són un grup a part i les dones més llestes que ells, els fan nosa…? Oi que enteneu això?
A los caballeros, les enternece más una señora con instinto maternal que una hedonista con alergia a los niños. Estaríem parlant de que la majoria d’homes de la meva generació i de totes les anteriors són hedonistes?
A los forzudos, les cautiva más una silueta femenina que una musculosa despeinada. Al meu gimnàs, les dones no van despentinades i saben fer quasi les mateixes coses que els homes despentinats.

I és que la raça humana, de comptar només amb pacos escobars d’aquests i els seus tipus: forçuts que no volen dones com ells, cavallers que no ho són, sensats insensats, elegants que no saben vestir d’esport, dandis que necessiten monges, senyors peluts que volen dones depilades i mascles que necessiten dones amb veu afrancesada... ja s’hauria extingit. 

dissabte, 11 de març de 2017

Les dones i l’IMSERSO


A la majoria d’activitats culturals, arreu de Catalunya, solem trobar-hi més dones que homes. Només cal passejar-se un diumenge a la tarda davant del Teatre Nacional, per a veure-hi ramades de dones amigues —a part de les acompanyades pels marits—, que van a fruir intel·lectualment de l’art escènic.
Però hi ha una altra mena d’activitats: culturals, lúdiques o de salut, que les dones solen compartir amb els seus marits amb el mai prou lloat IMSERSO!
El punt neuràlgic d’aquest caprici dels jubilats sol ser el menjador. Que no és ni un menjador escolar ni el Celler de Can Roca. Segons la sort, es queda en un punt entremig, tendint força, força, a l’austeritat que exigeix l’edat dels comensals. I es comprèn. Amb tot, potser té una tendència més insistent cap al plàstic que als productes ecològics.
El menjador és, a més, un espai idoni per poder copsar la diversitat femenina que, a partir dels seixanta-cinc anys, hi acudeix per nodrir-s’hi.
Un cas poc freqüent, però encara existent, és el de la típica dona que va acompanyada d’un primat anterior a l’homo sapiens que, en arribar al menjador —evidentment self service—, s’asseu a la cadira i davant d’una concurrència semblant a les manifestacions de l’11 de setembre, es deixa veure qual divinitat, sense dissimular, esperant que ella li porti submisament  tot allò que necessita. I ella rai: fa el que li exigeixen i no es pot sentir malament pel que fa, només per com la tracta ell i, això, ja és culpa d’ell. Ella li ha de conèixer el gust i encertar què li farà més peça. I com que ella mai no és prou bona en el que fa, ell sol deixar el plat mig ple i ella s’ha d’aixecar més vegades per servir-lo. Santes dones!
També hi ha casos típics de dones: el de l’home que s’ulla una taula i vol la mateixa per a cada àpat. Si la troba per netejar, prefereix recollir-la i tenir la seva taula. Però la dona, que amb raó vol descansar uns dies de taules i neteges, el fa anar cap a una altra. I mentre ella es gira per buscar-la, ell neteja ràpidament i li ensenya la seva victòria. Però ja és massa tard: tot i que ell hi ha deixat les pastilles com a senyal de conquesta, ha de recollir l’estendard i marxar cap a l’altra taula. Sants homes!
I més casos: la dona que té el marit més grandet i amb poca visió i li ha de netejar el peixet d’espinetes... la dona que, a l’hora del sopar, confon el menjador amb la catifa vermella dels Òscars i es vesteix amb tantes lluentons que, si passes per la vora, corres el perill de quedar bòrnia...
I per rematar-ho: al mateix hotel, podem trobar-hi noies que ensenyen el melic fins arran de pit, que es treuen les sabates i posen els peus suats de tot el dia damunt de les cadires, o les que criden en lloc de parlar i, si aguantes una mica, tens temps de confegir l’esquema d’una novel·la llarga, llarga...

I és que l’educació que tenim per estar per casa, encara que anem de vacances, ens acompanya allà on siguem.

divendres, 3 de març de 2017

Prosa del cigalot


Prosa del cigalot és la traducció que Sebastià Alzamora ens proposa per a la denominació castellana de prosa cipotuda, encunyada pel crític literari Íñigo F. Lomana. Aquesta prosa la trobarem en autors com Manuel Jabois, Juan Tallón, Antonio Lucas i Juan Manuel de la Prada, acabdillats per l’impresentable Arturo Pérez-Reverte. El seu estil es basa en dos eximis trets: l’exaltació de la virilitat i l’estridència expressiva (que té per bandera la paraula cojones, amb aquesta jota tan indiscreta com una verga erecta pendolant entre dues os com dos testicles). Aquest fenomen literari, és exclusiu de la literatura castellana i no té parangó en el panorama occidental.
 El codi ètic dels seus protagonistes: matinades hostils a les barres dels pitjors bars, tremendes borratxeres en les que participen —com no?—, dones de dubtosa reputació i situacions extremes que fan perillar la integritat física dels personatges.
L’Arturo sempre busca polèmica, encara que sigui tractant malament a les dones. Suposo que prefereix augmentar les vendes i permetre’s una vida més plaent, a tenir dignitat. Com és que essent tan impresentable és membre honorari a la Real Academia Española? No ha de limpiar, fijar y dar esplendor? Perquè la RAE està plena d’homes cultes, segur. Però també masclistes. El 1853, Gertrudis Gómez de Avellaneda va demanar el seu ingrés i van decidir no acceptar dones a la institució. Només el 1784 n’havien acceptat una però tenia títol nobiliari. El 1912, Emilia Pardo Bazán va tornar a ser rebutjada. I hem d’esperar fins al 1978, a tocar de la mà, per acceptar a Carme Conde. En aquests moments hi ha quaranta-tres homes i vuit dones. Una proporció paritària amb ganes!
A la columna setmanal de Pérez-Reverte, Patente de corso, (que és un document que permet al propietari d’una nau atacar vaixells i nacions enemigues i que es converteix en tota una declaració de principis), sempre critica les dones i es guanya a pols la seva antipatia. Algunes de les seves perles més criticades són: lamenta que no quedin dones florero com les d’abans i que una dona sense talons sembla un cavall... I no fa ni tres mesos escrivia: En la RAE hay... hombres y mujeres de altísimo nivel... y algún tonto del ciruelo y alguna talibanita tonta de la pepitilla. Hem de tenir present que pepitilla és un significat afectuós que se li dóna al clítoris. I ciruelo es refereix a l’home ignorant i incapaç. Francisco Rico, un acadèmic de prestigi li va respondre que queia en la estupidesa de gènere i gènera que ell mateix critica. I que, a més, ho feia de manera molt grollera.

I és que caldria reflexionar si la RAE pot brillar tenint entre les seves files un masclista tan irrespectuós amb tot i tothom. I tanmateix, aconsegueix vendre molts llibres. Potser ens hauríem de fixar més en el que ens empassem llegint!

dissabte, 25 de febrer de 2017

Rússia caca, com amb Franco


Però per raons ben distintes. El parlament rus ha donat llum verda, en una primera votació, a una proposta per descriminalitzar la violència domèstica a favor de preservar la tradició de l’autoritat parental. Els conservadors, recolzats per l’Església ortodoxa (mana ous! ) són el impulsors d’entestar-se en defensar un valor abstracte sobre una realitat dolorosa. Per això, han proposat que les agressions dins de la família s’excloguin del codi criminal, eliminant el dret de les víctimes a presentar càrrecs. Amb aquesta proposta, les penes per pegar la parella serien només multes lleus o arrests.
La mesura encara ha de ser ratificada en una segona votació. Però entenc que si ha tingut 368 vots a favor i només un en contra, vol dir que 368 individus han donat el seu vist-i-plau, perquè els plau. Fa pudor de socarrim. Si algú es queixa dels impostos, és perquè en voldria pagar menys. I si algú vol que no sigui delicte pegar dones, homes, nens, germans... serà perquè ho vol fer tranquil, sense córrer el risc d’anar a la presó. Perquè fins ara, a Rússia, es podia anar a la presó per pegar a la família.
A vegades, quan penso, veig clar que la democràcia de, posem 368 en contra d’1 pot ser, sense cap mena de dubte, clarament justa i responsable. Com si en una classe amb 368 alumnes i un professor preguntessis qui vol fer classe i qui vol sortir al pati a prendre el sol. Guanyaria el seny!
Yelena Mizulina —parlamentària de la ultraconservadora MP i presidenta de la comissió d’Assumptes de la Família i la Dona—, afirma que la cultura familiar russa es fonamenta en l’autoritat del pare i que la llei ha de recolzar aquesta tradició familiar. Que dius: potser vol pegar el marit... Segons les estadístiques que maneja el Govern, a Rússia, cada any, 36.000 dones són agredides per les seves parelles i 26.000 nens ho són pels seus pares. Això vomita una xifra de 60.000 homes pegaires per any! Per a Minuliza, pegar als més febles només hauria de ser un delicte administratiu.
Doncs jo potser encarregaria a la màfia russa (que és néta i polida, no com les putinades del Putin per ajudar el homònim Trumpós encara més potiner), que a la tal Minuliza, li propinessin durant un any, aquestes 60.000 bufetades. Li’n tocarien 164 per dia i això, al menys, significaria que durant unes dues hores diàries no podria pensar ni fer disbarats.
La individua, ens posa un exemple. Una noia de 17 anys va robar als pares els diners per pagar la hipoteca. La mare va donar-li una bufetada. La noia va anar a la policia. Al final, van fer les paus però ja no van ser a temps de parar el procés i ara la mare s’enfronta a una possible pèrdua de la custòdia. No seria aquest un delicte administratiu més culpable que la bufetada de la mare?

I és que, amb presons o sense, pegar a qui s’estima —o no—, no és senyal de cap bondat. I cal ser bo. I les tradicions, si són dolentes, millor oblidar-les.

divendres, 17 de febrer de 2017

Menystingudes als carrers


A la nostra societat, les dones no agraden ni per a batejar carrers! Ei, però a Madrid menys!
Resulta que els noms del carrers també demostren la desigualtat entre homes i dones. Dius, una ruqueria, sí, però molt significativa. Mireu, dels 9000 carrers de Madrid, només un 21% estan dedicats a dones. A Barcelona, empitjora: un 19% i a València ja és escandalós (com altres afers): un 10%.
Aquestes xifres són restes d’èpoques passades. Però segons Luis Aparisi, també ens reflecteixen la societat actual. A Madrid, per exemple, el creixement dels carrers, no ha reduït la diferència de gènere. Des del 2000 han utilitzat 350 noms de persona per als carrers i només un 25% han sigut per a dones. Durant el regnat de la Botella, de 86 carrers, només 8 van ser per a dones. I ben estrany és que no se’n dediqués un a ella! Carmena, de 3 carrers, dos han sigut per a homes i 1 per a dona. A Barcelona, ni Tries ni Colau han actualitzat la informació dels carrers. Però entre el 2000 i el 2010, la meitat dels carrers amb nom de persona, corresponen a dones.
Seguint amb la informació madrilenya, els homes tenen copats els carrers principals i les avingudes, mentre que les dones estan relegades a carrers secundaris.
I encara hi ha una altra diferència important: ells són doctors, alcaldes, mestres, pintors, poetes, arquitectes, aviadors... (com si fos un joc del Playmobil), i elles arriben als carrers, en un 83% dels casos, per la seva santedat, virginitat o com a marededéus. És a dir: només per motius religiosos. Ah! I als carrers, les dones, només tenen un ofici: el de mestres.
Fixeu-vos en més cosetes. Hi ha carrers que les dones no han pogut tenir mai, com els dedicats a bisbes, canonges, generals, capitans, comandants, rectors... perquè mai se’ls ha permès accedir a aquestes dignitats (si és que en alguns casos poden ser-ho). Però si comparem entre iguals, a Madrid, on sí tenen les dades actualitzades, tenen 15 noms de mestres als carrers i només 2 dones mestres. En el cas dels homes és un 2% dels carrers que tenen dedicats i en el de les dones és un 1%.
De les dades existents de Barcelona em fa gràcia que hi ha una heroïna dins de la graella de sortida; en canvi, els homes no n’hi tenen cap. I crec que, com les dades anteriors, això també és un reflex de la nostra societat. Perquè de dones heroïnes n’hi ha un munt allà on giris la vista. Vaja, a totes les cases.

I és que, per més Simonetes que escrigui, mai seran suficients. La consideració per la dona dins de la societat actual, tot i que ha millorat, deixa molt que desitjar. ¿Per què, sent ella encara en molts casos el pal de paller de l’estructura bàsica de la societat —la família, sense la que ens en aniríem en orris—, no se li ha reconegut prou aquesta tasca tan fonamental? I per què no se li agraeix amb més contundència?

diumenge, 12 de febrer de 2017

Ser feminista o perdre el món de vista


Mira per on que, tot llegint notícies per Facebook, he caçat un link que titulava així: Set desitjos feministes per al 2017 (però en castellà). I m’he dit: Calla! Ja tens tema! Pensant que podien ser uns objectius raonables... Però ca! Només n’he pogut aprofitar tres! I tanmateix, sí que són dignes de comentari.
Maria Castejón —doctora per la Universitat de Salamanca, amb tesi titulada: Feminidades y masculinidades en el cine español de la democracia, amb un alter-ego digital (definició seva) en el seu blog: Las princesas también friegan—, és l’autora d’aquest article que m’ha decebut. Com el títol blog, on no he vist enlloc cap connotació principesca ni fregadora.  El text en qüestió està publicat a Píkara Magazine, una revista digital que practica un periodisme amb, paraules textuals, un enfocament feminista, crític, transgressor i “disfrutón”. No m’atreveixo a posar gaudiós, tot i que el diccionari registra l’entrada de la paraula i és el nom d’un sant que potser s’ho va passar molt bé, perquè aquest adjectiu no em molesta tant com el “disfrutón”. Em causa una gran estupefacció ajuntar aquesta paraula amb un magazine que ha de parlar dels problemes per resoldre de les dones. És quan penso, que no em queda clar!
Abans de sol·licitar els desitjos, Castejón assumeix, entre altres idees, que el 2017 no desapareixeran les diferències salarials, ni els atacs masclistes per internet, ni... Doncs jo, abans d’alguns desitjos del que expressa més avall, trobo fonamental, desitjar que s’arreglin aquests dos greuges. Estic convençuda que de resoldre les diferències salarials i eradicar de les xarxes la indigència intel·lectual a tots nivells (he llegit que en un “desprograma” escombraria es van riure d’una morta), el masclisme s’aniria inclinant a la baixa.  
Tres desitjos aprofitables: que no hi hagi més dones assassinades per violència masclista, ni més dones violades, i que els medis de comunicació no diguin més: hi ha hagut 103 dones mortes a la península, el 2016, per violència masclista, sinó 103 dones han estat assassinades.
Dels desitjos que no entenc com a feministes, us faig cinc cèntims del setè: tenir temps per a nosaltres —qui no? Graciosa, oi?—; no haver d’assumir el treball domèstic —del que és obvi que si no es viu sola, te’n pot tocar una meitat...—; ni assumir la criança —on es descuida “tota” perquè una part és insalvable—; ni assumir les persones dependents quasi totalment —aquí no es descuida el “tot” però jo hi ha molts fills tenint cura dels seus progenitors—; sentir-nos lliures —repeteixo: qui no? I en negreta afegeix: divertir-nos, riure i seguir tenint forces per lluitar —que dius: una cosa és un desig seriós, per reflexionar, que no es limita a l’àmbit personal sinó a l’institucional, i l’altra és tenir ganes de ser “disfrutón” . Potser estava perjudicada per alguna substància...
I és que una cosa és ser feminista i, l’altra, perdre el món de vista.

 Ser feminista o perdre el món de vista
Mira per on que, tot llegint notícies per Facebook, he caçat un link que titulava així: Set desitjos feministes per al 2017 (però en castellà). I m’he dit: Calla! Ja tens tema! Pensant que podien ser uns objectius raonables... Però ca! Només n’he pogut aprofitar tres! I tanmateix, sí que són dignes de comentari.
Maria Castejón —doctora per la Universitat de Salamanca, amb tesi titulada: Feminidades y masculinidades en el cine español de la democracia, amb un alter-ego digital (definició seva) en el seu blog: Las princesas también friegan—, és l’autora d’aquest article que m’ha decebut. Com el títol blog, on no he vist enlloc cap connotació principesca ni fregadora.  El text en qüestió està publicat a Píkara Magazine, una revista digital que practica un periodisme amb, paraules textuals, un enfocament feminista, crític, transgressor i “disfrutón”. No m’atreveixo a posar gaudiós, tot i que el diccionari registra l’entrada de la paraula i és el nom d’un sant que potser s’ho va passar molt bé, perquè aquest adjectiu no em molesta tant com el “disfrutón”. Em causa una gran estupefacció ajuntar aquesta paraula amb un magazine que ha de parlar dels problemes per resoldre de les dones. És quan penso, que no em queda clar!
Abans de sol·licitar els desitjos, Castejón assumeix, entre altres idees, que el 2017 no desapareixeran les diferències salarials, ni els atacs masclistes per internet, ni... Doncs jo, abans d’alguns desitjos del que expressa més avall, trobo fonamental, desitjar que s’arreglin aquests dos greuges. Estic convençuda que de resoldre les diferències salarials i eradicar de les xarxes la indigència intel·lectual a tots nivells (he llegit que en un “desprograma” escombraria es van riure d’una morta), el masclisme s’aniria inclinant a la baixa.  
Tres desitjos aprofitables: que no hi hagi més dones assassinades per violència masclista, ni més dones violades, i que els medis de comunicació no diguin més: hi ha hagut 103 dones mortes a la península, el 2016, per violència masclista, sinó 103 dones han estat assassinades.
Dels desitjos que no entenc com a feministes, us faig cinc cèntims del setè: tenir temps per a nosaltres —qui no? Graciosa, oi?—; no haver d’assumir el treball domèstic —del que és obvi que si no es viu sola, te’n pot tocar una meitat...—; ni assumir la criança —on es descuida “tota” perquè una part és insalvable—; ni assumir les persones dependents quasi totalment —aquí no es descuida el “tot” però jo hi ha molts fills tenint cura dels seus progenitors—; sentir-nos lliures —repeteixo: qui no? I en negreta afegeix: divertir-nos, riure i seguir tenint forces per lluitar —que dius: una cosa és un desig seriós, per reflexionar, que no es limita a l’àmbit personal sinó a l’institucional, i l’altra és tenir ganes de ser “disfrutón” . Potser estava perjudicada per alguna substància...
I és que una cosa és ser feminista i, l’altra, perdre el món de vista.
 v

dissabte, 21 de gener de 2017

Tinc raons per odiar els nens


Que fort! I tanmateix, si llegim l’entrevista que l’escriptora francesa Corinne Maier, autora d’aquestes paraules, va concedir a la BBC, fins i tot trobarem ben raonat el seu discurs. I més, tenint en compte que ho diu una dona d’un país promotor de polítiques a favor de la natalitat.
Ella ha tingut dos fills i espera, molt ansiosa, que el petit acabi els seus estudis universitaris i s’independitzi. Els fills, als que segur s’ha dedicat quasi a temps complet —com hem fet moltes ruques de la meva generació—, diu que l’han deixada exhausta i en bancarrota. Vaja, que li van xuclar quasi completa, tota l’energia que tenia per repartir entre els encantadors nens i ella. I esclar, quasi no n’hi va quedar per a ella! I els diners, li van fugir com xuclats per un tsunami. Ens diu que al seu país no hi ha estadístiques sobre quant pot costar una encantadora criatura (perquè encanten i ja no hi veus mai més clar fins que no deixen el niu, tan protector, que fa por d’abandonar). Però Espanya sí que en té i el càlcul aproximat per obstinar-se en perpetuar la nissaga és de 98 000 fins a 300 000€ per plançó. I llavors és quan s’entén que algunes dones —d’aquelles a les que la maternitat pràcticament no els canvia la vida—, hagin d’anar amb cotxe oficial a comprar al Primark. Jo he fet els meus càlculs i m’he adonat que sense els meus pardalets ara potser tindria una magnífica torre amb merlets i servei arran d’aigua en una platja paradisíaca. En fi, també ens hem banyat a la piscina municipal!
Certament, és estrany que una experiència que comença amb el martiri del part, pugui millorar gaire amb les renuncies que exigeix a diari. A ella, no li sembla obligatori trobar plaer en la maternitat. I creu que criar un fill és un 99% de preocupació i un 1% de felicitat.
Perquè la nostra generació, entre moltes d’altres exigències, s’ha rebentat portant canalla a activitats extraescolars caríssimes per completar currículum. Però quan nosaltres érem petites, a les nostres mares no els calia agafar el cotxe, pagar matrícula i mensualitats... les extraescolars formatives ja es feien a casa. Jo recordo, als vespres, veure al lavabo la renglera de les divuit sabates que hi havia per enllustrar cada dia. La mare hi posava el llustre i ja t’ensenyava economia, perquè només ella sabia fer la dita: d’una en sé fer deu i no sóc Déu. I després, passant la camussa per fer-les lluentes, ja feies braços! I flexions! Perquè t’havies d’acotar trenta-sis vegades, entre agafar-les i deixar-les!
I és que estem en una època en què toca replantejar l’educació de les fills i els papers de les mares i pares que s’hi impliquen. Cal pensar també en el món que els volem deixar i ensenyar-los a fer flexions a casa, col·laborant també en tot allò que aconsegueix que unes quantes persones que viuen juntes siguin una família i formin una llar. No és de justícia divina que una dona hagi de quedar exhausta per a que puguin proliferar famílies i llars.