dissabte, 22 d’abril de 2017

Tots hem de ser feministes!


Hi ha homes, i malauradament, molt malauradament, també dones, que tenen per defecte ser feminista. El feminisme no és una guerra de sexes, és la lluita, per necessitat i per supervivència, per la igualtat, entesa no sols entre homes i dones, sinó entre tots els éssers humans. I no vull pas dir que la culpa de les dones sigui més gran, només em sembla més difícil d’entendre perquè van en contra d’elles mateixes em una cursa amb molta desavantatge.
El masclisme no va en contra dels homes, és a favor dels drets humans. I qui no té prou talla moral com per entendre aquests raonaments bàsics i és incapaç d’assolir una posició feminista vers les terribles discriminacions que han patit i segueixen patint les dones (tot i que s’han fet molts progressos)... ja es pot considerar masclista. No trobeu molt estrany que alguns homes amb parelles, mares, filles, amigues, veïnes, companyes, amants... no puguin ser més comprensius amb totes elles perquè hi comparteixen les seves vides? Per què han de menystenir-les si els fan pares i els ajuden a empentar la vida, en tenen cura quan són petits, els adoren mentre són petites, hi poden confiar quan són grans, hi comparteixen el temps d’esbarjo, els poden deixar la clau que s’han oblidat, poden donar-los un cap de mà a la feina, les busquen per... què sé jo?! Qui ho pot entendre?
No fa gaires dies, en motiu del Dia Internacional de la Dona, set dones de reconegut prestigi social, ens parlaven del masclisme que encara estem vivint. Com pot ser, si a 2017 molta gent té formació? Es veu que la formació encara no és prou garantia. Perquè més que saber com va el nostre món, necessitem tenir una escala de valors i unes prioritats molt clares: les dones són una mica més de la meitat de la població i són tan bones com els homes. És un greu error menystenir-les.
Dins del Parlament català, on se suposa que hi hauria d’haver una certa excel·lència, Neus Munté, una de les set dones que va parlar sobre una situació de masclisme a la seva vida, al diari Ara, explicava que un company de partit que tenia bessons, quan ella els va tenir, li va dir que hauria de deixar la feina activa durant al menys tres o quatre anys per poder atendre-les. Neus Munté va respondre-li que ell no ho havia fet pas. I la resposta del company va ser: és molt diferent, els meus bessons els va cuidar la meva dona.
Si no comencen donant exemple les persones que se suposa han de tenir una formació d’alt nivell, què volem demanar a qui no hi ha pogut accedir per falta de recursos o capacitats?

I és que ja n’hi ha prou de masclismes i feminismes. Estem parlant de drets humans i d’igualtat. I qui no ho vulgui entendre té un problema de valors i de prioritats. Potser fins i tot de capacitats.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Opus Dei a 500€ al mes


El sindicat CGT ha denunciat al Síndic de Greuges l’escola Viaró de Sant Cugat que és de l’Opus Dei. Encara que no acabo d’entendre perquè el meu institut i el dels meus fills no són obra de Déu tot i demostrar una millor dignitat. Us explico: segons la CGT els criteris de contractació de personal, en aquesta escola, constitueixen un cas de discriminació en l’accés a l’ocupació per raó de sexe i vulneren la llei d’igualtat efectiva entre dones i homes. La denúncia es basa en una frase de la pàgina web del centre, on en l’apartat Caràcter Propi diu que “els professors del centre seran sempre homes, excepte en l’etapa d’Educació Infantil.”
Algú, potser, no s’ho voldrà creure perquè li farà mal, però és cert. Com a 2017, un centre que pretén educar és capaç d’escriure tal barbaritat? Resposta: qui escriu barbaritats és perquè les pensa. Però, qui pensa barbaritats, pot fer-se càrrec de l’educació infantil fins al batxillerat de tant d’alumnat?
Sí que podria si fos un centre privat que es pagués la privadesa d’ensenyar barbaritats i que els pares paguessin perquè els seus fills les aprenguessin. Però el Viaró té una subvenció pública anual de 2.555 772€ que jo he de contribuir a pagar. És a dir: amb els meus diners —amb els que no puc pagar una escola elitista per als meus fills, ni ganes—, se subvenciona una escola que per cada nen, els pares paguen uns 500€ mensuals. Tenint en compte que la majoria de matrimonis de l’Opus tenen tres fills, això els costa uns 1500€ mensuals. Més del que moltes famílies tenen per passar tot el mes.
Si una escola vol tenir diners públics, s’ha d’atenir a la normativa: no pot fer discriminació per sexe. El Parlament va aprovar el 2016 una moció per retirar les subvencions a les escoles que segreguessin per sexe. I també a les que, com aquesta, imposen un ideari religiós, homòfob i classista.
Potser per por a perdre la subvenció, el Viaró va expulsar tres alumnes seus, aquest gener, per insultar una noia hindú dient frases com aquestes: jo sóc racista, putos negres de merda —referint-se a la noia—, els negres són de classe molt inferior a la nostra, els blancs som els millors...
Evidentment, aquests xicots han sentit aquestes idees a casa seva però el Viaró no ha estat capaç d’ensenyar-los correctament un valor tan fonamental com la igualtat entre homes i dones, blancs i negres. I les aules d’aquests alumnes, molt probablement estiguin a tocar de la capella de l’escola on, en entrar, se suposa que aquests valors estan molt clars, o ves a saber.

I és que la tasca dels docents exigeix una excel·lència —no sols a nivell intel·lectual—, sinó moral (la més difícil). I encara que sigui inabastable, s’ha d’encalçar. I si algú creu que les dones només serveixen per al Cicle Infantil, no pot exercir la docència.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Figuras ocultas


A l’arribada de l’home a la lluna també hi van col·laborar, treballant a la NASA, tres extraordinàries dones afroamericanes: Katherine Jonhson, Doroty Vaughan i Mary Jackson. Tot i ser els anys de la segregació legalitzada i la discriminació racial als EEUU, elles també van col·laborar a guanyar a l’URSS, durant la Guerra Freda, en la competició per conquerir l’espai.
Algú en sabia alguna cosa d’aquestes tres excepcionals dones, tot i tenir les circumstàncies en contra? La pel·lícula encerta de ple en el títol: Figuras ocultas. Unes desconegudes. Tots els mèrits van ser per als homes. I no va ser just que no es reconeguessin els seus mèrits.
Elles pertanyien a un grup de dones anomenades computadores humanes. Elles eren capces de resoldre complicadíssimes equacions que permetien fer els càlculs per enviar l’home a l’espai.
De les tres, la més reconeguda va ser Katherine Jonhson. El 1960, quan la NASA va començar a utilitzar computadores electròniques, va tenir la responsabilitat de verificar manualment, els càlculs de la màquina.  Amb tot, la seva gran aportació va ser calcular el moment exacte en què la sonda de l’Apolo 11 havia d’abandonar la superfície lunar per coincidir i enganxar-se al mòdul de servei.
Dit així, sembla només una ment prodigiosa. Però li van caldre altres qualitats per aconseguir-ho. Katherine no podia utilitzar els lavabos de les dones blanques que hi havia al seu departament i, cada dia, tardava quaranta cinc minuts per anar i tornar corrent fins al lavabo més proper per a dones negres. A vegades, cinc minuts són un excés de segons per arribar dignament a un vàter.
D.Vaughan va ser la primera dona negra que va aconseguir promocionar-se com a cap de personal a la NASA. Es va especialitzar en Fortran —quan va adonar-se que aquest llenguatge era el futur i el va estudiar pel seu compte.
M. Jackson va guanyar als jutjats el dret a estudiar enginyeria en una escola per a blancs. I va ser la primera enginyera de la NASA.
Aquestes dones van ser pioneres i van obrir camins. Però tot i que han passat més de cinquanta anys, les dones encara tenim els camins plens d’atzucacs. Si no, com podem explicar-nos que des de fa una dècada, el 60% dels títols de grau que ofereixen les universitats europees, estiguin en mans de dones —que tenen millors expedients que els homes—, i només hi hagi un 20% de catedràtiques? O l’escassa presència de la dona als Nobel? O als premis del CSIC?
I és que el cervell femení és tan bo com el masculí. Tant per a la informàtica com per a la ciència. I qui no sigui capaç d’acceptar-ho s’equivoca i es posa en mala evidència.


dissabte, 1 d’abril de 2017

Dones com vitrines


Algú es pot imaginar una vitrina amb dos pits contundents (un a la lleixa de l’esquerra i l’altre a la de la dreta), a sota un cul provocatiu, un melic en un ventre pla i dues cuixes formoses? Doncs aquesta és la imatge més venuda, als medis de comunicació, de les dones. Només que la vitrina és el seu cos.
Com és que puc gestionar els meus diners amb un mòbil i les dones segueixen estan igual o pitjor que al segle XIX? El primer nu femení publicitari és del 1885 però l’any passat una discoteca de Barcelona oferia 100€ i copes gratis a les noies que hi anessin sense calces. Una aerolínia de Moscou ha vetat les hostesses que no siguin altes i primes, (això deu ser perquè als passadissos estrets només hi caben caminant de gairell). Un bar de Mataró va programar un estriptis femení com a reclam dels seus clients. I Trump va denigrar totes les treballadores de la Casa Blanca demanant-los que vestissin com dones.
On és el progrés quant a dignificació de la dona? Qui en té la culpa? Trumps, pel·lícules, series, cançons, programes televisius, dibuixos... que, com si no haguéssim aprés res des del 1885, segueixen triomfant tot i denigrar la dona. Com s’ha pogut aconseguir que les maleïdes 50 ombres de Grey hagin pogut ser tal èxit? Gràcies a molts homes. Però disculpeu-me que també digui per culpa de moltes dones que van veure la pel·lícula i van llegir el llibre.
Per què les dones, la nit de Cap d’Any encara s’han d’arriscar a agafar una pneumònia vestides d’estiu (us recordeu del banyador de la Pedroche?) mentre ells van amb jaqueta i abric? Doncs perquè si no ho fan així, no les contracten! Perquè la gent, homes i dones, volen veure dones vitrina. I ho trobo molt malament en els homes, però deplorable en el gènere femení. Les dones són, en molts casos, bàsicament valorades com a objectes decoratius. Els homes, tot i que ja fan molts assajos, encara no els cal presentar programes vestits de toreros.
En el dia Internacional de la Dona, Joan Tardà va exigir a Mariano Rajoy mesures per dignificar les dones. La resposta, com sempre, va ser brillant: ja ho estem fent molt bé. I jo m’imagino una dona amb cadira de rodes i Tardà demanant que l’ajudin a fer teràpia. I Rajoy responent que amb aquests vehicles ja poden anar on vulguin. I així les van deixant incapacitades i les acaben d’enfonsar concedint-los unes pensions més baixes que als homes. Quanta indecència! Però sembla que ja no ve d’una!
I és que fa falta molta formació. Un valor que està a la baixa perquè així es pot manipular millor qui no sàpiga pensar. Encara no puc comprendre qui està al darrera d’aquesta trama contra les dones si, realment, són les úniques que poden salvar l’espècie. Arribarà un dia que només voldran parir nenes?


dissabte, 25 de març de 2017

Quan(t) s’ha de sortir amb les amigues?


Segons un estudi realitzat per un grup d’investigadors de l’àrea social i evolutiva de neurociència de la Universitat d’Oxford, les dones haurien de sortir dos cops per setmana, amb les seves amigues, per poder gaudir de bona salut.  Dels homes, no en diu res... Ells, potser amb el futbol, ja passen.
El psicòleg que encapçala tan brillant idea (crec que als homes també els encantaria... i als fills i als avis...) es diu Robin Dunbar i va tenir l’astúcia d’adonar-se que la salut femenina podia millorar si elles podien sortir amb les seves amigues. Brillant! Un abans i un després!
Però es veu que la proposta òptima seria fer-hi activitats: jugar a paddle, fer mitja, llegir llibres, manualitats, cuinar... Això és el que jo vaig imaginar tot llegint la proposta. Però no, l’erudit amb tuf de masclista, es referia a beure cervesa plegades. I ara he entès el perquè de la meva mala salut: no puc beure cervesa perquè no se’m posa bé. L’altra proposta de l’il·luminat és parlar de xafarderies. Això em fa entendre la sort que hem tingut, les meves amigues i jo, de no estar ja infartades. A més, he de proposar-los-hi d’anar a fer cua a la clínica perquè l’infart  ha d’estar al caure i, al menys, estarem més a prop. Perquè les xafarderies tampoc se’ns posen bé.
Més idioteses: el millor remei per a les dones és parlar malament de les seves rivals. Potser sí que la majoria dels sarcasmes que escric em resulten terapèutics... Però no em curen! Amb tot, si per raons inexplicables —normalment enveja malaltissa—, una dona és vilipendiada, aquesta pot temperar una mica la seva angoixa, explicant-ho a les amigues (amb cervesa o sense). Però també estic convençuda que els homes, si no fessin els crits de gooooooool!, també els aniria bé criticar els seus adversaris laborals.
I ara ve la part bona sense ironies: de cada 5 dones, només 2 aconsegueixen sortir amb les seves amigues un cop per setmana! Jo vaig ser de les 3 que no podien fer-ho mentre els fills van ser petits. I com que les meves capacitats organitzatives deuen estar al llindar de la immensa majoria, fins i tot m’estranya que hi pugui haver dones que, amb la canalla o adolescents per casa, s’ho puguin permetre gaires setmanes seguides.
L’estudi acaba aclarint que les dones només tenen una cinquena part del seu temps per a elles mateixes. I sí, definitivament, dec ser força aturadeta perquè no recordo haver tingut aquest temps. Però si la cinquena part del meu temps era el que necessitava per dormir, menjar i dutxar-me!

I és que, en realitat, no estem parlant de temps per dedicar a les amigues sinó d’una, només, relativa llibertat femenina per gaudir d’una estoneta de lleure, més que merescuda, a la setmana.

dissabte, 18 de març de 2017

Qui ho diu que les feministes són lletges?


Doncs qui escriu articles periodístics sense adonar-se de la seva pertorbació mental és un tal Pablo Escobar. I no em refereixo al narcotraficant, evidentment! Em refereixo a... no he pogut trobar ni el seu currículum ni el seu perfil a internet. Només puc constatar que és un masclista, amb ganes de ser-ho. O més idiotament, amb tantes ganes de sentir parlar d’ell mateix, que és incapaç d’apercebre la seva similitud amb un borratxo dient disbarats descontrolats.
 Afirma amb rotunditat, com una veritat categòrica que ningú no li pot refutar que les feministes atreuen menys que les dones normals. I ara no sé si les meves amigues feministes, guapíssimes, (perquè tenen bons sentiments i saben pensar), han comprat el marit en una tómbola. A més, què seria una dona normal? La que no vol tenir la mateixa dignitat que un home? Doncs ja no és normal: se sent inferior.
I s’atreveix a fer una classificació masculina (que potser seria el més encertat del article, reduint-los a uns espècimens ben curiosos).
A los machos, les gustan más las mujeres con voz afrancesada, que las machorras con dicción de camionero. Jo, als homes en general no els tracto de mascles. I la dicció de camioner és la d’ell, però per escrit, que té més delicte.
A los hombres, les atraen más las féminas que se depilan que las primas de Chewbacca (el pelut de la Guerra de les Galàxies). Si les dones fóssim així de carallots, la majoria dels homes s’haurien quedat per vestir sants.
A los señores, les enamoran más las damas bien vestidas que las chonis escotadas. Ah! Els altres no eren senyors?
A los dandis, les provoca más una mujer con ropa que una en topless. Qui ha d’anar provocant i per a què?
A los elegantes, les someten más unos tacones que unas zapatillas de rapera. Us l’imagineu amb la seva dona (si és que n’ha pogut aconseguir alguna), despullada, amb sabates de taló i ell amb un fuet a la mà per sotmetre-la?
A los sensatos, les tira más una chica lista y trabajadora que una sabelotodo adicta al trabajo. Els sensats són un grup a part i les dones més llestes que ells, els fan nosa…? Oi que enteneu això?
A los caballeros, les enternece más una señora con instinto maternal que una hedonista con alergia a los niños. Estaríem parlant de que la majoria d’homes de la meva generació i de totes les anteriors són hedonistes?
A los forzudos, les cautiva más una silueta femenina que una musculosa despeinada. Al meu gimnàs, les dones no van despentinades i saben fer quasi les mateixes coses que els homes despentinats.

I és que la raça humana, de comptar només amb pacos escobars d’aquests i els seus tipus: forçuts que no volen dones com ells, cavallers que no ho són, sensats insensats, elegants que no saben vestir d’esport, dandis que necessiten monges, senyors peluts que volen dones depilades i mascles que necessiten dones amb veu afrancesada... ja s’hauria extingit. 

dissabte, 11 de març de 2017

Les dones i l’IMSERSO


A la majoria d’activitats culturals, arreu de Catalunya, solem trobar-hi més dones que homes. Només cal passejar-se un diumenge a la tarda davant del Teatre Nacional, per a veure-hi ramades de dones amigues —a part de les acompanyades pels marits—, que van a fruir intel·lectualment de l’art escènic.
Però hi ha una altra mena d’activitats: culturals, lúdiques o de salut, que les dones solen compartir amb els seus marits amb el mai prou lloat IMSERSO!
El punt neuràlgic d’aquest caprici dels jubilats sol ser el menjador. Que no és ni un menjador escolar ni el Celler de Can Roca. Segons la sort, es queda en un punt entremig, tendint força, força, a l’austeritat que exigeix l’edat dels comensals. I es comprèn. Amb tot, potser té una tendència més insistent cap al plàstic que als productes ecològics.
El menjador és, a més, un espai idoni per poder copsar la diversitat femenina que, a partir dels seixanta-cinc anys, hi acudeix per nodrir-s’hi.
Un cas poc freqüent, però encara existent, és el de la típica dona que va acompanyada d’un primat anterior a l’homo sapiens que, en arribar al menjador —evidentment self service—, s’asseu a la cadira i davant d’una concurrència semblant a les manifestacions de l’11 de setembre, es deixa veure qual divinitat, sense dissimular, esperant que ella li porti submisament  tot allò que necessita. I ella rai: fa el que li exigeixen i no es pot sentir malament pel que fa, només per com la tracta ell i, això, ja és culpa d’ell. Ella li ha de conèixer el gust i encertar què li farà més peça. I com que ella mai no és prou bona en el que fa, ell sol deixar el plat mig ple i ella s’ha d’aixecar més vegades per servir-lo. Santes dones!
També hi ha casos típics de dones: el de l’home que s’ulla una taula i vol la mateixa per a cada àpat. Si la troba per netejar, prefereix recollir-la i tenir la seva taula. Però la dona, que amb raó vol descansar uns dies de taules i neteges, el fa anar cap a una altra. I mentre ella es gira per buscar-la, ell neteja ràpidament i li ensenya la seva victòria. Però ja és massa tard: tot i que ell hi ha deixat les pastilles com a senyal de conquesta, ha de recollir l’estendard i marxar cap a l’altra taula. Sants homes!
I més casos: la dona que té el marit més grandet i amb poca visió i li ha de netejar el peixet d’espinetes... la dona que, a l’hora del sopar, confon el menjador amb la catifa vermella dels Òscars i es vesteix amb tantes lluentons que, si passes per la vora, corres el perill de quedar bòrnia...
I per rematar-ho: al mateix hotel, podem trobar-hi noies que ensenyen el melic fins arran de pit, que es treuen les sabates i posen els peus suats de tot el dia damunt de les cadires, o les que criden en lloc de parlar i, si aguantes una mica, tens temps de confegir l’esquema d’una novel·la llarga, llarga...

I és que l’educació que tenim per estar per casa, encara que anem de vacances, ens acompanya allà on siguem.