dissabte, 20 de maig de 2017

Rics casats amb lletges?


On s’és vist això? Vaja, jo no ho he vist mai i mira que porto anys fixant-m’hi. Fins i tot amb rics lletjos!
Tenia, de joveneta, un amic ric (que no sé si va deixar de ser-ho perquè em trobava massa lletja), que quan li feia aquesta pregunta s’indignava molt perquè ell, sense ser cap Adonis, per casualitat, s’havia casat amb una noia moníssima. I s’enravenxinava molt tot assegurant-me que la premissa no podia ser veritat, que hi havia homes rics que tenien mullers adotzenades. Però la conversa sempre s’acabava amb la meva mateixa resposta: quan puguis  aportar un sol cas a la qüestió, et donaré la raó. I encara no li he pogut donar mai! Potser, ara hi caic, em va retirar l’amistat per aquesta banalitat! Però no, segur que no!
La idea em va tornar al cap, l’altre dia a la perruqueria —tot intentant encobrir arterament l’estat d’urgència dels meus cabells—, quan posant-me al dia de la imprescindible premsa endarrerida (perquè si no, no es pot socialitzar), em vaig adonar que seguia tenint raó. La majoria d’articles —a part dels vestits lletjos com la por i algun d’elegant de tant en tant—, tenien la mateixa estructura: home ric (futbolistet, artistàs, arribista al món dels negocis o...), aparellat  per pura coincidència, amb una model espectacular. I em vaig tornar a preguntar: aquests (no tots) homes rics, quan busquen parella —ja que hi ha tanta testarruda reincidència amb les mides de la Venus però multiplicant per dos o per tres les xifres del pitram—, què hi tenen, al cap? Talles, només?
Perquè si totes son tan espectacularment espectaculars —sense excepcions—, vol dir que és un esquema mental que es reprodueix obsessivament. Crec jo que primer es deuen fixar en el físic. Si aquest dóna la talla quant a mides, potser fan l’esforç d’indagar què tenen al cor i, llavors —si les talles encara no els han engrapat per allà on seria lleig de mencionar—, potser fan alguna incursió al cervell, a veure què hi troben. No sé si és ben bé així, però crec que s’hi pot acostar bastant.
Mira que no és pas el meu tema preferit (i potser és el que em resulta més avorrit) però, qui no podria fer una llista de jugadors de futbol (sense oblidar el trumpós), amb aquelles caretes de filòsofs eixorivits, però tirant a lletgets, que tenen dones que es fan mirar (normalment pels homes) encara que no se’n tingui ni ganes?
Perquè aquesta segona part de la qüestió també és important: mira que bo que sóc que aquesta monada és meva i no teva.

I és que tanta coincidència no pot ser coincidència; ha de ser consciència voluntariosa. I escollir per esposa, mides espectaculars no sé si és una garantia gaire sòlida.

diumenge, 14 de maig de 2017

Dones pijes inconscients


Tinc mal humor, molt mal humor. Ja no sé mai si sortir a passejar amb un bastó o si comprar-me un patinet elèctric. Amb l’un, aniria més segura; amb l’altre, no em cansaria. Però cap dels dos es perfila com la solució ideal i per això visc desorientada.
Tampoc no sé on anar a comprar-me la roba. Unes botigues només tenen bastons —models tipus iaietes—; i altres, només patinets —texans esparracats i samarretes meliqueres. I no sé com passejar, ni com vestir-me... I el que és pitjor: no sé a quines excursions turístiques puc anar!
Si m’apunto a L’Imserso, friso amb les pèrdues de temps —unes tres cada matí—, per culpa de les pèrdues urinàries. Si m’apunto a les excursions del públic en general, encara és pitjor! Hi ha parelles sense fills que s’hi emporten els gossos com si poguessin fruir d’una ruta cultural pel... posem pel call de Girona. Hi ha matrimonis jovenets que s’hi emporten la llocada per a que entre tots, els distraguem —tot rient-los les gràcies de mala educació—, mentre encara no poden entendre res del que expliquen. També hi ha jovenalla —d’aquella que tot i haver fet filosofia no els ha aprofitat—, amb pantalons com mitges i que, en lloc d’escoltar, s’entortolliguen de cos de tal manera —davant dels gossos i la canalla—, que és impossible saber on són les cames de l’un o de l’altra; i amb les llengües, el mateix; però no se’ls poden veure perquè no tenen temps de parlar.
I a tota aquesta complicació, cal afegir-hi —com em va passar no fa gaires dies—, un parell de dones pijes que, com el seu nom indica, volen aparentar més del que són. Morenes de sol, arrugades de fumar, amb perles ostentoses que enceguen, amb esportives de talons... Ja sé que l’aparença no té cap importància però, volent fer-se també les saberudes, fan preguntes irritants com si haguessin d’escriure una tesi doctoral: tenia diarrea aquest escultor el dia que li va quedar com una caca ... Que dius: tenen ganes d’aprendre... Però si una d’elles, creient-se una nòrdica potentada li pregunta a la pobra guia voluntària, com si fos una surenya, com celebren la Pasqua al seu poble (que no pot estar gaire lluny perquè Catalunya és petita)... això ja no té perdó.
 I tot plegat m’irrita perquè m’adono que l’edat no em fa més pacífica —com m’esperava—, sinó més amiga d’Herodes o del Gran Inquisidor del Reis Catòlics o de Monsieur Guillotin.
Els homes, en canvi, com que són de poca paraula, no solen tenir gaires problemes amb les mosques.

I és que ens urgeix, especialment a les dones, assistir a tallers per conrear paciència, per mantenir-nos moralment a l’alçada i per fruir de la proliferació humana tot i estar tan descarrilada. 

divendres, 5 de maig de 2017

Santa Jordina


Ja està, diran alguns! Ni la festa del sant patró en pau! Doncs jo crec que sí que l’hem tinguda en pau; i alegre, festiva, assoleiada, llegidora, sàvia... Fins i tot amb una Santa Jordina que ens permet estar en pau, que no empatats. N’hi ha poques de Jordines, però hi ha molts Jordis i el Gran Jordiet de Sisa... i només un sol llibre titulat Santa Jordina.
Tot són llegendes de Sant Jordi i m’està molt bé, i les tradicions són les tradicions. I s’han de respectar i celebrar i mantenir...  Tanmateix, aquest  2017 Inés Macpherson ha presentat una nova versió de la llegenda, amb el nom en femení, il·lustrat per la gran Pilarín Bayés.
Us penseu que l’han escrit per fastiguejar a qui no sigui feminista? No cal ni respondre.
La seva llegenda ens parla d’una nena convertida en cavaller que també sap lluitar contra el drac i que també pot derrotar-lo. Els seus germans no són precisament els herois de la família. Per què? Doncs perquè elles dues deuen voler reivindicar el paper femení i donar-nos una altra visió de la llegenda. N’hi ha tantes! Per què no hi pot cabre una versió amb una nena valenta i triomfadora?
Suposem que hi ha, per dir alguna cosa, unes cinquanta versions diferents de la llegenda de Sant Jordi, només aquí a Catalunya...i si n’hi ha una amb una nena, quin percentatge és? Ridícul!
Com que les comparacions tenen aquell poder tan instructiu, jo m’imagino les llegendes de Sant Jordi, tan grans com un nen petit pot imaginar el terrorífic drac. I la llegenda de Santa Jordina no seria ni la urpa més petita del drac més esquifit.
Vindria a ser com parlar de feminisme i masclisme. El segon seria el drac que ha devorat moltes dones i la Simoneta no seria més que la voluntat de fer-li pessigolles a les punxes de la cua per destorbar-li les malifetes.
Crec que a 2017, escriure i il·lustrar una Santa Jordina és un gran encert i una fantàstica aposta per a totes les famílies que volen educar nens i nenes en igualtat d’oportunitats. Les nenes, les dones també poden i són, en moltes ocasions grans heroïnes.
Donar diferents visions d’una mateixa realitat o fantasia és molt més enriquidor, desperta l’esperit crític i ensenya a raonar —en una època en què el pensament està a la baixa—, més a l’alça. 
No cal perpetuar els estigmes de nenes princeses i nens herois. Però tampoc cal descartar-los. Tenim gran literatura amb princeses i herois que ens han fet créixer i ens han ensenyat, ni que sigui sense pessigolles, a entendre el complicat món que ens ha tocat. Tenim moltes bruixes malvades i algun Geppetto, o Peter Pan... encara que m’estranya que els autors de contes no hagin fet més homes bondadosos. Pot ser que la bondat no estigui mai en el rànquing de qualitats per a contes infantils? Però això seria un altre tema.
I és que per Sant Jordi, tot i que guanyen de golejada els homes, cal no oblidar les Jordines.  




dissabte, 29 d’abril de 2017

Palmes amb delicte


No fa ni cinc dies que, tot entrant al Carrefour a comprar unes amanides mini calòriques, amb urgència per lipotímia esvaïda, una visió esborronadora que quedava a la meva dreta, em va fer girar els ulls amb una torsió tan brusca que, fins i tot, la cintura se’m va entortolligar. Però les cames em seguien soles cap endavant motivades per la necessitat de nodriment. La visió d’unes palmes blaves i roses, va estar a punt —per culpa d’unes forces contraries que lluitaven al meu cervell—, de partir-me pel mig!
De gana, per massa atrafegament, n’he passat un munt de vagades, però de palmes roses i blaves, encara no n’havia vist mai!
Immediatament, em va venir al cap la meva filleta de cinc anys (quan jo en tenia bastants menys), i per desentortolligar-me vaig haver de rumiar què hauria fet per a que el seu tendre cervell no hagués quedat malmès a perpetuïtat.
I vaig veure l’escena amb claredat meridiana. Com que en aquestes èpoques, als grans magatzems, ja tenen els mobles de jardí exposats, hauria fet veure que anàvem a provar butaques estiuenques. L’hauria asseguda a la meva falda i, mirant-la als ulls, perquè pogués entendre bé:
—Mira Maria, hi ha gent que entre cella i cella, que vol dir més o menys al cap —i així de pas colar-li més coneixements com les expressions fetes, els sentits figurats...—, doncs això, que al cap només hi tenen una dèria: la de fer diners al preu que sigui. I tant els fa si, per aconseguir-ho han de perpetrar  —ampliació de vocabulari, que mai n’hi ha prou—, disbarats com aquestes palmes blaves i roses que acabes de veure i que a casa mai no comprarem. Tu ja saps que els nens i les nenes són pràcticament iguals en totes les seves capacitats. Ells destaquen més en algunes activitats i les nenes en d’altres. Però si algú vol que les nenes portin palmes roses i els nens blaves, el que vol fer —a part d’intentar guanyar diners de males maneres—,  és remarcar les diferències. I les nenes i mares necessitem reclamar tot el contrari: que es vegin les igualtats. A aquesta mena de gent, se’ls diu masclistes; i ser masclista està molt malament.
I ara em direu, per què t’has imaginat l’escena amb la nena i no amb el nen? Perquè n’hi havia moltes més, de rosa! Tanmateix, al nen  li hauria fet la mateixa explicació. Però m’hauria resultat molt difícil fer-los entendre per què els nens porten palmó i les nenes palmes. Una altra discriminació!

I és que el cervell humà, una mica més evolucionat que l’animal, hauria de ser capaç de raonar millor que les bèsties i no intentar colar palmes roses i blaves.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Tots hem de ser feministes!


Hi ha homes, i malauradament, molt malauradament, també dones, que tenen per defecte ser feminista. El feminisme no és una guerra de sexes, és la lluita, per necessitat i per supervivència, per la igualtat, entesa no sols entre homes i dones, sinó entre tots els éssers humans. I no vull pas dir que la culpa de les dones sigui més gran, només em sembla més difícil d’entendre perquè van en contra d’elles mateixes em una cursa amb molta desavantatge.
El masclisme no va en contra dels homes, és a favor dels drets humans. I qui no té prou talla moral com per entendre aquests raonaments bàsics i és incapaç d’assolir una posició feminista vers les terribles discriminacions que han patit i segueixen patint les dones (tot i que s’han fet molts progressos)... ja es pot considerar masclista. No trobeu molt estrany que alguns homes amb parelles, mares, filles, amigues, veïnes, companyes, amants... no puguin ser més comprensius amb totes elles perquè hi comparteixen les seves vides? Per què han de menystenir-les si els fan pares i els ajuden a empentar la vida, en tenen cura quan són petits, els adoren mentre són petites, hi poden confiar quan són grans, hi comparteixen el temps d’esbarjo, els poden deixar la clau que s’han oblidat, poden donar-los un cap de mà a la feina, les busquen per... què sé jo?! Qui ho pot entendre?
No fa gaires dies, en motiu del Dia Internacional de la Dona, set dones de reconegut prestigi social, ens parlaven del masclisme que encara estem vivint. Com pot ser, si a 2017 molta gent té formació? Es veu que la formació encara no és prou garantia. Perquè més que saber com va el nostre món, necessitem tenir una escala de valors i unes prioritats molt clares: les dones són una mica més de la meitat de la població i són tan bones com els homes. És un greu error menystenir-les.
Dins del Parlament català, on se suposa que hi hauria d’haver una certa excel·lència, Neus Munté, una de les set dones que va parlar sobre una situació de masclisme a la seva vida, al diari Ara, explicava que un company de partit que tenia bessons, quan ella els va tenir, li va dir que hauria de deixar la feina activa durant al menys tres o quatre anys per poder atendre-les. Neus Munté va respondre-li que ell no ho havia fet pas. I la resposta del company va ser: és molt diferent, els meus bessons els va cuidar la meva dona.
Si no comencen donant exemple les persones que se suposa han de tenir una formació d’alt nivell, què volem demanar a qui no hi ha pogut accedir per falta de recursos o capacitats?

I és que ja n’hi ha prou de masclismes i feminismes. Estem parlant de drets humans i d’igualtat. I qui no ho vulgui entendre té un problema de valors i de prioritats. Potser fins i tot de capacitats.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Opus Dei a 500€ al mes


El sindicat CGT ha denunciat al Síndic de Greuges l’escola Viaró de Sant Cugat que és de l’Opus Dei. Encara que no acabo d’entendre perquè el meu institut i el dels meus fills no són obra de Déu tot i demostrar una millor dignitat. Us explico: segons la CGT els criteris de contractació de personal, en aquesta escola, constitueixen un cas de discriminació en l’accés a l’ocupació per raó de sexe i vulneren la llei d’igualtat efectiva entre dones i homes. La denúncia es basa en una frase de la pàgina web del centre, on en l’apartat Caràcter Propi diu que “els professors del centre seran sempre homes, excepte en l’etapa d’Educació Infantil.”
Algú, potser, no s’ho voldrà creure perquè li farà mal, però és cert. Com a 2017, un centre que pretén educar és capaç d’escriure tal barbaritat? Resposta: qui escriu barbaritats és perquè les pensa. Però, qui pensa barbaritats, pot fer-se càrrec de l’educació infantil fins al batxillerat de tant d’alumnat?
Sí que podria si fos un centre privat que es pagués la privadesa d’ensenyar barbaritats i que els pares paguessin perquè els seus fills les aprenguessin. Però el Viaró té una subvenció pública anual de 2.555 772€ que jo he de contribuir a pagar. És a dir: amb els meus diners —amb els que no puc pagar una escola elitista per als meus fills, ni ganes—, se subvenciona una escola que per cada nen, els pares paguen uns 500€ mensuals. Tenint en compte que la majoria de matrimonis de l’Opus tenen tres fills, això els costa uns 1500€ mensuals. Més del que moltes famílies tenen per passar tot el mes.
Si una escola vol tenir diners públics, s’ha d’atenir a la normativa: no pot fer discriminació per sexe. El Parlament va aprovar el 2016 una moció per retirar les subvencions a les escoles que segreguessin per sexe. I també a les que, com aquesta, imposen un ideari religiós, homòfob i classista.
Potser per por a perdre la subvenció, el Viaró va expulsar tres alumnes seus, aquest gener, per insultar una noia hindú dient frases com aquestes: jo sóc racista, putos negres de merda —referint-se a la noia—, els negres són de classe molt inferior a la nostra, els blancs som els millors...
Evidentment, aquests xicots han sentit aquestes idees a casa seva però el Viaró no ha estat capaç d’ensenyar-los correctament un valor tan fonamental com la igualtat entre homes i dones, blancs i negres. I les aules d’aquests alumnes, molt probablement estiguin a tocar de la capella de l’escola on, en entrar, se suposa que aquests valors estan molt clars, o ves a saber.

I és que la tasca dels docents exigeix una excel·lència —no sols a nivell intel·lectual—, sinó moral (la més difícil). I encara que sigui inabastable, s’ha d’encalçar. I si algú creu que les dones només serveixen per al Cicle Infantil, no pot exercir la docència.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Figuras ocultas


A l’arribada de l’home a la lluna també hi van col·laborar, treballant a la NASA, tres extraordinàries dones afroamericanes: Katherine Jonhson, Doroty Vaughan i Mary Jackson. Tot i ser els anys de la segregació legalitzada i la discriminació racial als EEUU, elles també van col·laborar a guanyar a l’URSS, durant la Guerra Freda, en la competició per conquerir l’espai.
Algú en sabia alguna cosa d’aquestes tres excepcionals dones, tot i tenir les circumstàncies en contra? La pel·lícula encerta de ple en el títol: Figuras ocultas. Unes desconegudes. Tots els mèrits van ser per als homes. I no va ser just que no es reconeguessin els seus mèrits.
Elles pertanyien a un grup de dones anomenades computadores humanes. Elles eren capces de resoldre complicadíssimes equacions que permetien fer els càlculs per enviar l’home a l’espai.
De les tres, la més reconeguda va ser Katherine Jonhson. El 1960, quan la NASA va començar a utilitzar computadores electròniques, va tenir la responsabilitat de verificar manualment, els càlculs de la màquina.  Amb tot, la seva gran aportació va ser calcular el moment exacte en què la sonda de l’Apolo 11 havia d’abandonar la superfície lunar per coincidir i enganxar-se al mòdul de servei.
Dit així, sembla només una ment prodigiosa. Però li van caldre altres qualitats per aconseguir-ho. Katherine no podia utilitzar els lavabos de les dones blanques que hi havia al seu departament i, cada dia, tardava quaranta cinc minuts per anar i tornar corrent fins al lavabo més proper per a dones negres. A vegades, cinc minuts són un excés de segons per arribar dignament a un vàter.
D.Vaughan va ser la primera dona negra que va aconseguir promocionar-se com a cap de personal a la NASA. Es va especialitzar en Fortran —quan va adonar-se que aquest llenguatge era el futur i el va estudiar pel seu compte.
M. Jackson va guanyar als jutjats el dret a estudiar enginyeria en una escola per a blancs. I va ser la primera enginyera de la NASA.
Aquestes dones van ser pioneres i van obrir camins. Però tot i que han passat més de cinquanta anys, les dones encara tenim els camins plens d’atzucacs. Si no, com podem explicar-nos que des de fa una dècada, el 60% dels títols de grau que ofereixen les universitats europees, estiguin en mans de dones —que tenen millors expedients que els homes—, i només hi hagi un 20% de catedràtiques? O l’escassa presència de la dona als Nobel? O als premis del CSIC?
I és que el cervell femení és tan bo com el masculí. Tant per a la informàtica com per a la ciència. I qui no sigui capaç d’acceptar-ho s’equivoca i es posa en mala evidència.