diumenge, 17 de setembre de 2017

Dones tractades com cavalls


Em sona d’algunes pel·lícules, haver vist com venedor i comprador enfocaven un tracte per intercanviar un cavall; sobretot, mirar dentadura i potes. Potser ho vaig veure en alguna pel·lícula de l’oest d’aquelles que agradaven tant a les meves germanes i que a mi em resultaven insuportables (sort que més endavant van començar a fer l’Embruixada i —digueu-me poc feminista—, em divertia molt tota aquella màgia... en fi, una altra edat). També recordo pel·lícules de romans, d’història sagrada i, més endavant i fins ara, d’esclavitud on els esclaus (protagonistes o no), eren maltractats com si fossin cavalls.
Doncs a 2017, encara es pot tractar una dona com si fos un cavall i se’n pot fer publicitat grotesca imaginant —si més no el publicista i la casa contractant—, que pot fer gràcia o pot tenir ganxo.
Resulta increïble que a dos mil anys llargs passats de les pel·lícules d’esclaus que jo veia, encara hi hagi caps tan malgirbats com per imaginar historietes com les de l’anunci d’una web de cotxes d’ocasió de la casa Audi.
Això sí, si mai m’hagués pogut passar pel cap de comprar un Audi, ara m’ha quedat clar que, ni regalat, el voldria. Portar un Audi, a partir d’aquest anunci, és fer propaganda d’un fastigós masclisme.
Fixeu-vos en la historieta que planteja: un espai obert, amb verd bucòlic a les vores; al fons, un petit altar i un capellà per oficiar un casament; davant d’ell, una parella a punt  de dir-se el sí coronats per un arc de flors i fulles verdes; darrera d’ells, un passadís central per on se suposa que ells han arribat per a complimentar la seva relació; a banda i banda, cadires guarnides per als convidats; ells estan a punt de dir-se el sí però falta el conegut: algú té algun inconvenient? De les cadires guarnides en surt la sogra i s’encara a la jove, li estira el nas per saber si no hi té mocs, li mira el darrera les orelles per si estan brutes, i li obre la boca i li mira i toca les dents per saber si té la qualitat exigida, com a mínim, a un cavall o a un esclau!
Oi que us ha semblat una bestiesa? I de les grosses! A mi, no m’entra al cap com persones adultes són capaces de perdre temps, diners i dignitat, fent mesquineses com aquestes. Si un nen de guarderia que hagi estat educat en la igualtat no seria capaç ni d’imaginar-ho! I dic nen perquè no em vull imaginar que tal bajanada pugui estar signada per una dona.
El cas és que l’anunci ha estat retirat a tots els països (per sort encara queda una mica de seny) menys a la Xina. La firma alemanya ha hagut de demanar disculpes i retirar l’anunci, però encara està penjat a Youtube.

I és que no tot és lícit per a vendre cotxes o per a intentar cridar l’atenció. O potser, el mal ja arranca en tot aquest munt de canalla —i no tan canalla—, escampada arreu, que només intenten reclamar atenció, al preu que sigui, i els seus progenitors els fan cas i ho tiren a broma. Malfet! 

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dones masclistes que se n'acusen com si fes gràcia

Mai em podré fer a la idea d’una tal barbaritat. Com poden quedar, encara, dones que no puguin ser capaces d’entendre que el masclisme —malauradament, surant tant arreu—, és perniciós en grau extrem per a elles mateixes? I per a les seves filles, i les seves amigues i les seves nétes... Com aconseguir que reaccionin? Què els falta per veure? Amb que han d’ensopegar més?
No fa pas gaires dies vaig coincidir amb una senyora d’edat avançada —m’agradaria poder associar-la amb tolerància i comprensió—, que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones... Se’m va posar la pell de gallina; vaig haver de respirar a fons i buscar empatia als racons del meu cervell. No la vaig trobar. No vaig voler discutir-hi perquè em va semblar obvi que ja era massa tard i inútil. Amb tot, no vaig ser capaç de callar. I li vaig etzibar que es notava que no tenia filles.
Que trist i lamentable que hi hagi dones que voluntàriament tinguin ganes de quedar malament! Li calia dir tal barbaritat? Buscava barallar-se? No se m’acut cap resposta lògica!
I com ella, n’hi ha moltes! Encara que algunes puguin ser més discretes o penjar els seus comentaris emparades en l’anonimat. Per què?
Emily Wilding va ser un sufragista que va morir atropellada per un cavall del rei Jordi V, quan volia penjar una bandera sufragista per reivindicar el dret de les dones a votar.
Com li ha pogut passar a la Humanitat equivocar-se en una cosa tan evident?
Perquè Déu va crear la dona, d’una costella d’Adam? Doncs Adam ja tenia ànima; en canvi, ell va ser creat del fang... I Eva va renunciar a la immortalitat per accedir al saber. Venen d’aquí molts mals? Si fins i tot l’Islam —que està com està—, fa que la serp tempti homes i dona alhora!
Per què Eva s’ha hagut de convertir en símbol d’imperfecció humana? Perquè era dona?
Alguna dona —o home—, podria tenir la barra, encara, de dir que les sufragistes van ser dolentes? Si no hagués estat per elles, o per d’altres que haguessin lluitat com elles, encara no votaríem!
És que les dones no sabem pensar? Qui ho diu això?
Potser senyores com la que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones. Però aquestes no diuen gaire a favor de la intel·ligència femenina, abastament provada.
Senyores com la senyora Banks, de Mary Poppins —que era sufragista—, mal favor els hi feia amb la seva banal caracterització. Però és que Walt Disney era un gran masclista. I el pitjor: tots hem passat fantàstiques estones veient les seves pel·lícules. Tanmateix, el seu geni hauria estat grandiós si hagués sabut dignificar la dona. El seu art ens hauria, fins i tot, potser, agradat més.

I és que cal deixar-nos de costelles i de fang i recordar-nos del mono. Sense coneixement, no s’encalça ni la formació ni la cultura. I sense l’una ni l’altra, no hi ha reconeixement ni drets bàsics dels homes per a les dones. Cal lluitar, encara,  implacablement per no seguir morint sàdicament.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Faldilles per als homes


I no em refereixo pas al kilt de la indumentària tradicional dels homes a Escòcia. El kilt està fet amb un teixit de llana d’origen escocès. I la llana, amb les altes temperatures estiuenques , no s’hi acomoda bé.
Per això, avui ja podem parlar d’altres homes que, sense portar el kilt de l’uniforme militar escocès, també s’han decantat per les faldilles.
Resulta que a Nantes, un grup de sis treballadors del sindicat CFDT de la companyia SEMITAN, tips i cuits (per la calor) de demanar des de fa quatre anys que, en episodis d’intensa calor, els deixin portar pantalons curts, s’han acabat de coure i han pres mesures contundents.
Ells protesten, amb tota la raó, perquè els autobusos que condueixen no tenen aire condicionat. Que a 2017 sembla quasi impossible de creure. I diuen que, darrera el parabrisa, les temperatures quasi s’apropen als cinquanta graus. Científicament això s’explica per l’efecte forn.
Doncs bé, no fa pas gaires dies, aquests sis treballadors es van presentar a la feina amb faldilles sense quadres, de roba negra;  i pel que sembla al vídeo la roba és lleugereta. Encara que el negre mai no ha estat gaire bon antídot contra els abrusadors rajos solars, potser van escollir aquest color per ser una mica discrets. Però difícil, perquè amb la faldilla femenina, portaven els típics mitjons esportius de ratlleta vermella i blava sobre fons blanc. I aquesta paleta cromàtica es combinava amb unes sabates matusseres i unes cames plenes de pèls.
A veure, a mi no em sembla gens malament que, si poden, facin tot els que estigui als seus peus, per evitar una sobredosis de sufocació. 
Ells havien demanant moltes vegades que els deixessin posar pantalons curts i mai no els donaven el permís. Llavors, com que l’empresa sí que accepta la faldilla com a indumentària de feina van tirar pel dret. Però sense tenir en comte els petits detalls. Perquè si una dona va d’uniforme amb una faldilla negra, el més probable és que porti sabata negra i una mica d’arreglar. I mai no sortirà de casa, si porta faldilla, sense depilar-se, com a mínim, a ran de faldilla.
Que també us ho dic, a mi, els pèls, siguin femenins o siguin masculins, no em fan fàstic. Només em fan pensar en una escassa cura higiènica.
I aquests sis treballadors —més alguns altres que no van atrevir-se a posar-se faldilles—, consideren que no deixar-los portar pantalons curts és una mena de discriminació. I hi estic d’acord. Ells també tenen dret a portar les cames destapades i no suar pels bessons. Tanmateix, la pelussera oblidada sobre la pell, tampoc els afavoreix la transpiració.
El que no em puc imaginar és que aquests treballadors, per estar més fresquets també s’oblidin dels calçotets, com fan els escocesos, i embrutin més de l’imprescindible.

I és que quan la raó natural dicta ordres lògiques —ja ens ho deia el Petit Príncep—, els directius de les empreses no haurien de tenir dret a dictar ordres il·lògiques i poc considerades. 

diumenge, 23 de juliol de 2017

El feminisme està de moda


Els homes no compren feminisme? I moda? I tant! Ambdues coses. Encara que hi hagi més botigues per a dones, els homes també poden trobar els seus modelets i anar a la última. Segur que el Cruanyes no té una modista particular! I cal dir que hi ha homes que mai han deixat d’estar a la última. Ni de ser feministes.
Els homes i les dones que encara no són feministes, si volen, poden quedar molt moderns, llençant els seus modelets masclistes a les escombraries.
Les actuals estrenes de sèries com The Handmaid’s Tale o Las Chicas del cable demostren que el feminisme està de moda.
Però, no hi hauria d’estar des de fa molts i molts anys? En realitat, no li caldria estar de moda perquè hauria de ser un fons d’armari bàsic a totes les llars.
Últimament, les sèries protagonitzades, dirigides i escrites per dones han trobat el seu espai televisiu. Girls —que fa unes setmanes emetia el seu últim capítol—, escrita, dirigida i produïda per Lena Dunham, una dona, ha aconseguit arribar a un públic considerable sense amagar la seva ideologia feminista.
Lena comentava a la revista Playboy que li agrada ser portaveu dels problemes als que s’han d’enfrontar les dones joves d’avui dia.
Quan jo era joveneta (i no tan joveneta), vaig haver d’empassar-me un munt de pel·lícules masclistes i ningú no protestava. Per què ara, encara hem de trobar dones que es queixin de pel·lícules feministes? Només se m’acut que poguessin ser dones sense filles... Però, no! Seria insultar-les injustament. Moltes gemegaires són mares! Amb tot, crec que estimem de manera diferent a la meva, les seves filles.
La sèrie tracta temes com el cos femení, la identitat de gènere i la irreverència d’actituds oposades al que s’espera en un sistema hetero-mormatiu.
Dins d’aquesta moda, també podem trobar l’adaptació de la novel·la de Margaret Atwood, The Handmaid’s Tale (conte de la criada).  Els Estats Units —sota el nom Gilead—, es converteixen en una dictadura (en una mena de distòpia) que subjuga les dones i les converteix en mers estris al servei dels homes per assegurar la continuïtat de la humanitat. És un contingut molt dur però que fa més imprescindible la rebel·lió de les criades.
I tot això és molt important en un moment en què Trump fa vestir de dones les seves empleades.
Amb tot, l’elenc de la sèrie no ho té tan clar com Margaret. I en una entrevista promocional al festival Tribeca Film Festival, tant el director com els actors van intentar esquivar l’etiqueta feminista.
I quina pot ser l’explicació? Em sembla un raonament evident, suposar que si la paraula feminista s’ha d’evitar és perquè creuen que hi ha més masclisme que comprarà entrades. Perquè, no és el capitalisme un sistema patriarcal?

I és que el feminisme no hauria de ser una qüestió de diners, sinó una manera de pensar que, com un fons d’armari, tant si està de moda com si no, ens escaigués portar-la a diari.

dissabte, 15 de juliol de 2017

El cos de les dones és un negoci


I el dels homes, també. Però molt menys. I no pas perquè siguin més lletgets, no. És perquè la premsa no els burxa tant. Per què? Qui ho sap! Suposicions: no tenen tanta pressió social per mostrar-se guapíssims o moníssims; o potser, tenen l’autoestima més enlairada encara que tinguin grans a la cara, pèls de cabra a les celles o globus a la panxa.
 Heu de veure el vídeo titulat El cos de les dones és un negoci publicitari. En part, us quedareu tranquil·les de ser normals perquè la model té taques a la pell, les celles massa baixes, el cabell com arrugat... i amb cosmètica i ordinador, la deixen com un figurí desfigurat. Ni ella mateixa es capaç de reconèixer-se. Que té la seva avantatge perquè pot anar pel carrer sense que la reconeguin com la noia dels sostenidors transparents o de les calcetes parrac... i algú hi somiï.
Els anuncis de bellesa ocupen el trenta-unè lloc per volum de facturació i suposen més de 1500 milions d’euros a l’any. A Catalunya es fan més de 65.000 operacions d’estètica a l’any. La quantitat de dones que s’exposen a trastorns mentals greus que segurament requeriran tractament mèdic i psicològic és excessivament elevat. Un sol cas d’operació innecessària i arriscada ja és massa. Per què exposen, inútilment, la seva salut? La Secretaria de Dones ens ho explica. En un sol dia, podem arribar a assimilar més de 800 inputs —de les xarxes socials, els mitjans audiovisuals, els anuncis publicitaris, els missatges subliminals...—, sobre com hem de ser per tenir èxit, amics, bona feina o sentir-nos millor. Aquests inputs continus arriben al nostre cervell, es fixen a la memòria i remodelen la nostra percepció del que és bonic i del que no.
I ens volen entaforar que el més important a les nostres vides és el nostre aspecte físic. Des de petites, ens han ensenyat que hem d’invertir molt de temps, energies i sobretot diners, per aconseguir un aspecte físic que no ens faci sentir culpables ni fracassades. Qui vol presumir, ha de patir, ens deia la mare a les meves germanes i a mi. Però mai els ho va dir als nostres germans.
Els terribles enganys d’aquesta publicitat són ben malignes. Qui se’n beneficia? Les grans marques de cosmètica. Més ben dit: hi ha homes i dones molts rics a costa d’enganyar tant com poden homes i dones.
Però hi ha homes i dones que no es deixen enganyar. On està la diferència entre els uns i els altres? Crec que poden ser molts factors, entre d’altres una baixa autoestima... però també, és segur, que la manca de valors primordials ben ordenats —quan sembla que la filosofia no ensenya a pensar—, hi té molt a veure. I com més baix és el nivell intel·lectual de la nostra societat, més fàcil és enganyar-la. Que no vol dir que gent molt preparada no es deixi enganyar amb ganes.

I és que ja és hora que plantem cara a aquestes enverinades campanyes i no els permetem entrar al nostre cervell. L’individu té capacitat per raonar lliurement i escollir què compra i què rebutja.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un cul femení per anunciar llibres


On s’és vist, tal disbarat? O millor dit: tal aberració? Doncs a Zamora, al cartell de la seva XXXII Fira del Llibre. I l’alcalde, tan tranquil, berenant pa amb formatge zamorà i que no l’empipin.
Al cartell, tot s’ha de dir, no només es veu el cul d’una dona, també es pot fruir de la part de dalt de les cames, les mans entrenuades darrera el cul com volent tapar una micona la ratlla que separa les natges (i em fa pensar en allò de la insinuació provocadora... com la Rita Hayworth traient-se el guant a Hilda), l’esquena —tapada per un llibre molt gran—, i el cap amb una melena que se’n va cap al davant.
Total, dos objectes: dona i llibre. Ah! Se m’oblidava, el llibre està obert com per a començar a llegir-lo, com si la dona fos un faristol.  
Les feministes de Podem, per estroncar el berenar de l’alcalde —que es veu que és d’IU però tant li fa—, han denunciat el cartell per sexista. I tenen raó: no podien dibuixar  el llibre sobre una lleixa o en un aparador?
El cartell ha estat el guanyador d’un concurs convocat per l’Associació Zamorana de Llibreries, Papereries i Material Didàctic... (perdoneu, però corro al lavabo perquè no em puc aguantar). Quin cinisme més idiota! Pot ser didàctic barrejar el nu d’una dona amb un llibre? O és una barrabassada d’un masclista insofrible?   Concursant i jurat em fan sospitar —molt—, de masclisme. Una dona —com a objecte sexual—, s’ha d’utilitzar com a reclam per guanyar premis? I el jurat destaca pel seu filosòfic raonament: a veure si amb aquest cartell aconseguim que més homes llegeixin? Perquè entenc que una dona nua no va dirigida a les dones a les que, clarament, els ha de molestar l’anunci.
Que si dius, és per animar una mica més els homes... No! Ni així! Els homes tenen el cap prou moblat com per llegir sense reclams. I el dissenyador i el jurat han fet bingo: han aconseguit emprenyar homes i dones.
Per què, doncs, va guanyar aquest cartell? Per a que tothom parli malament de l’Associació de Llibreries Papereries i Material Didàctic de Zamora? La resposta deu ser la de sempre: el masclisme s’escola arreu, ni que hi hagi preses de contenció que obliguin a dissimular. I estic convençuda que, l’any vinent, amb l’escarment d’enguany, no s’atreviran a fer el mateix cartell amb un home.
A més, no puc evitar de titllar-los d’ignorants: un pes a l’esquena és quelcom feixuc que no puc relacionar, de cap de les maneres, amb l’alegria, el plaer, la importància, la cultura... d’una bona lectura.
I és que la lectura, no és cosa només de dones ( i alguns homes que no necessiten reclams); també serveix per aprendre —si se’n té ganes—, a no fer el ridícul i per no deixar entreveure un masclisme que ja no fa gràcia.


dissabte, 1 de juliol de 2017

Tenista, imbècil o assetjador?


Es veu que les competicions esportives són proclius a generar situacions conflictives quant al respecte per la feina de les dones.
No fa pas gaires dies, el Canal Eurosport va encomanar a la periodista Maly Thomas que entrevistés el tenista francès Maxime Hamou —amb el número 287 del món—, després d’una derrota al Roland Garros. El bordegàs es va cobrir d’indecència! En el moment que ella se li acostava per apropar-li el micròfon, ell la va engrapar per l’espatlla. Ella, tot i que els tocaments no van inclosos en el preu de cap entrevista ni en cap pack d’educació bàsica, va mantenir un irreprotxable capteniment perquè es va mostrar tolerant. Però el cretí —o potser borratxo, perquè encara seria més perdonable—, no prou content de dominar-la amb la seva força, va començar a fer-li petons al coll. Ella intentà desfer-se’n però l’estultícia de l’impresentable el portà a tornar a buscar-li el coll amb la boca i a agafar-la amb més força amb el seu braç esquerra, fins a tocar-li quasi bé el pit. Llavors, ella, per dignitat, i amb dificultat, se’n va apartar del tot.
Els galifardeus de la Cadena Eurosport que estaven al mateix plató van tenir a broma riure’s de l’incident i aplaudir-lo. La Cadena, després, va demanar disculpes pels galifardeus i a ella li va manar que no fes declaracions. Però per decència femenina ella va comunicar que, de no estar en directe, li hauria donat un bon cop de puny.
Per què una dona s’ha de veure obligada a accions contundents, per culpa d’homes indecents? Tenia ella ganes d’haver d’empentar l’entrevistat o de donar-li un cop de puny.
Per sort, el vídeo no s’ha fet viral, tot i que l’ha vist molta gent. Imagineu-vos el cas a l’inversa: mentre ella li fa les preguntes amb el micròfon a la mà dreta, amb l’esquerra li toca el paquet... Com no hauríem quedat d’avergonyides les dones! I llavors sí que s’hauria fet viral. Perquè si la canallada la perpetra un home, com que ja hi estem acostumats... encara pot fer riure a periodistes de carrera. Però si la fa una dona, foguera!
El títol del tuït que ha fet famós vídeo també és repugnant: Hamou, un seductor de pacotilla. Quina seducció? Jo hi hauria posat repulsió. On hi diu que la seducció s’aconsegueix per la força?
Roland Garros ha estat inflexible i ha retirat la capacitació al tenista. Al menys, ha tingut un càstig.
Però mentre França castiga el tenista assetjador, a Huelva, força més al sud del continent, el jugador és acceptat —potser esperant que la ximpleria humana empleni més les grades. Amb tot, el penedit, ha demanat unes insulses disculpes.

I és que tant si s’és tenista, com pirata informàtic, com corredor de borsa o, de professió jeure en una hamaca, cal ser sempre respectuós. Fins i tot, en estat etílic. El que no està interioritat al cervell, ni borratxo, aquest no ho pot treure.