Si us plau, prou!

Violència és usar la força per fer mal a algú (una dona, per exemple). Violència és també una força intensa que causa danys o destrosses, (com pot ser a dones). I és quelcom que pot tenir efectes brutals (també, sobre una dona). Aquest tipus de violència pot ser de gènere.

  Les xifres recollides per l’Instiitut Català de les Dones, entre el gener del 2015 i l’octubre del mateix any, són doloroses. Només escriure-les, fan mal. I no em puc imaginar el patiment de totes i cadascuna de les víctimes. Vegeu!

  El total de trucades denunciant un acte de violència masclista, per demarcacions, va des de les 6.615 de Barcelona, a les 23 de l’Alt Pirineu i Aran. Passant per la segona demarcació en quantitat, al camp de Tarragona, amb 756. Són un total de 8.658 trucades en onze mesos!!! Vuit encara serien excessives, és a dir: en sobren 8.658. Normalment, acaba trucant la víctima (un 72%), la resta entre familiars i persones properes. Distingint per sexes, les dones telefonen un 93’6% i els homes un 6’4%. Quant a l’edat, entre els 31 i 40 anys, hi ha 3.102 trucades; entre els 41 i 50 n’hi ha 2.534. Aquest marge d’edat ja s’emporta el 65’1 % de les víctimes; sense oblidar que entre els 19 i 30 anys hi ha 1.446 casos.

  Quant a les formes de la violència masclista, aquestes poden ser per causes psíquiques, (8.320 trucades); per causes físiques (2.920); per abusos sexuals (203) i per qüestions econòmiques (705). Solen acumular-se més d’un per víctima.

  Cal afegir-hi que la mitjana mensual de trucades és de 860!!!

  No s’hi pot fer res? N’esteu segurs? Els nostres sentiments, coneixements i capacitats ens haurien de permetre, si no eradicar el problema, atenuar-lo en gran mesura.

  Difícil? Moltíssim! Però la dificultat no ens ha de permetre justificar-nos que segueixin morint dones. Necessitem lleis més contundents que dissuadeixin definitivament i amb urgència els agressors. Si més no, quan des del raonament i la benvolença no sigui possible. Perquè tot i el que ja s’està fent encara sobre 8.658 víctimes.

  Estic convençuda que si les persones que legislen aquestes qüestions, tinguessin una mare, filla, neboda, companya... víctima, les lleis serien més comminatòries, intentarien dissuadir de manera més efectiva.

  També seria important i urgent evitar, de totes, totes, les reincidències; donat que els perfils d’aquests individus són normalment de fàcil pronòstic. Amb aquests casos s’hauria de fer una prevenció molt i molt acurada, sense marges d’error.

  I donat que són més importants les persones que els coneixements, a les escoles s’hauria d’intentar aconseguir individus èticament correctes, més que llumeneres.

  Però l’escola no ho és tot. Tota la societat s’ha d’involucrar en eliminar xacres tòxiques.

I és que la violència, en totes les seves vessants, que inclou molt particularment  la que va dirigida contra les dones, per les elevades xifres de víctimes, resulta inadmissible i deplorable; per tant s’ha de combatre —de manera justa i eficaç—, sense armes; però amb l’enteniment i  la persuasió.