Qui no es recorda de
l’acudit d’una època, no tan llunyana, que aconsellava els homes casar-se
tenint en compte la premissa de les tres “Rs”. Eren les “Rs” de rossa, rica i
ruca. Estava completament acceptat que les noies rosses eren ruques. Per
escollir muller, a més, havien de trobar-ne una ruca. Això era el súmmum. I, si bé era un acudit, no deixava de posar
de manifest una idea esmunyida de manera subliminal. Amb tot, crec que
l’important deuria ser rica i ruca.
Però les èpoques canvien
i les idees també. I cal adaptar-se. Tant a una altra concepció de la dona, com
del matrimoni, com de les rosses. Que sempre han estat força menystingudes, com
si totes fossin unes ximpletes. Potser la imatge que Marilyn Monroe va projectar,
de dona tanoca i desvalguda també hi va col·laborar.
A dia d’avui,
l’estereotip de dona rossa beneita sembla que ha passat a la història. Jay
Zargosky, professor de la Universitat de Boston, ha publicat un estudi a la
revista Economics Bulletin desmuntant aquest tòpic. Per començar, va agafar la informació estadística de més de
10.000 americans, entre 14 i 21 anys, que la revista National Longitudinal
Survey of Youth havia aconseguit en fer-los unes proves sobre coeficient
intel·lectual. La revista havia utilitzat una prova estandarditzada molt
similar a la que utilitzen les Forces Armades dels EUA per determinar la
intel·ligència dels seus reclutes. Cinc anys més tard, a les mateixes persones,
se’ls va demanar detalls sobre el seu color natural de cabell.
Amb què es va trobar el
professor de Boston? Doncs que les dones blanques de pell i amb cabell ros
natural, tenen de mitjana, un coeficient tres punts més alt que les dones amb
altres colors de cabell.
La mitjana de CI per a
les dones rosses és de 103,2. Les segueixen les dones castanyes amb un 102,7 i
les pèl-roges amb un 101,2. Les que ho tenen més malparat són les morenes, amb
un 100,5.
Amb aquestes conclusions
és molt fàcil entendre el panorama polític actual: la senyora Merkel és,
tenyida per l’edat però rossa. Hillary Clinton, tenyida per ganes, també és rossa. I a casa nostra tenim Inés Arrimadas,
força fosca i Anna Gabriel amb un negre atzabeja ben lluent. Quant a rosses famoses destacaria la Melero,
la Rahola (tenyida també), i al govern, amb el càrrec de consellera de la
Presidència, a Neus Munté, de mitja melena rossa natural.
Amb tot, el prudent Jay
Zargosky també ens diu que, en termes estadístics, aquestes diferències són
insignificants. Però estic segura de no equivocar-me si afirmo que les rosses
no són per definició ni ximples, ni tanoques ni beneites.
I és que
el color natural del cabell mai no pot suposar cap tipus de discriminació.
Totes les dones, tinguin el color que tinguin de cabell, poden ser llestes. I
jo, potser, els faria una prova més acurada d’intel·ligència que la de les
Forces Armades del EUA, cas de necessitar-les per alguna missió, com a mínim,
amb sentit comú
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada