Per què les dones intel·ligents es casen menys?

Ara pla! Fa més de trenta anys que sóc ruca i, ara, quan ja he passat quasi onze mil dies en estat  matrimonial, m’ho han de dir per escrit!!! No hi ha dret! I jo que em pensava que ho havia fet bé col·laborant amb el benaurat creixement zero!

Resulta que la Universitat de Nottingham, a Anglaterra, ha publicat un estudi, al Sunday Times, explicant que les dones independents, que gaudeixen d’una bona feina i d’un bon sou, són més propícies a quedar-se voluntàriament solteres.

  M’ho crec ben bé que les que no es casen són molt llestes! Fins i tot, diria llestíssimes!

Però el que no m’agrada és l’explicació de l’estudi publicat al Sunday. Resulta que, després d’analitzar nou-centes dones i nou-cents homes d’una mitjana d’edat de quaranta anys, s’ha arribat a la conclusió que les dones tenen un 40% menys de possibilitats de casar-se si gaudeixen d’èxit laboral, han cursat una llicenciatura o tenen un màster o postgrau.

En canvi, els homes amb més estudis, i un major coeficient intel·lectual tenen un 35% més de possibilitats de casar-se i conviure amb parella.

Alguna o algú (masclistes segurament), dirà: ja hi torna a ser! Sempre agafant notícies per la punta! I quina punta? Perquè l’explicació de les dues afirmacions anteriors —la del tant per cent dels homes i les dones—, no és meva, la diu l’estudi. I la generació d’homes de quaranta anys encara és molt masclista perquè reconeixen, en molts casos dels nou-cents enquestats, que prefereixen casar-se amb una dona amb menys estudis o sense èxit laboral. I ho verbalitzen a 2016! En canvi, a les dones no els passa pel cap buscar un home amb menys estudis o sense èxit laboral; en tot cas al revés (tanmateix, en alguns casos —i molt mal fet—, segons els zeros de la targeta de crèdit!!!

 Quant a les dones que no es volen casar, diuen que és perquè no estan disposades a tenir un paper secundari en la parella o a reduir-se a un paper senzillament domèstic. I tenen raó: en una parella és tan important l’home com la dona; i com que al llit hi dormen tots dos, o el fan a mitges o mentre l’un fa el llit, l’altre recull l’esmorzar.

Però la reflexió de l’estudi ens fa pensar que ells no decideixen per amor, sinó per les ombres que puguin ocasionar eclipsis... I elles, si hi hagués paritat tant en el protagonisme dins de la parella com en les feines casolanes, potser tindrien més ganes d’enamorar-se i criar. Encara que tampoc és ben bé així perquè, a dia d’avui, el que volen aquestes dones és aconseguir la seva realització personal.

 I fins que  les dones no puguin aconseguir aquesta fita,  crec que el tant per cent de dones solteres seguirà augmentant. I disminuirà el nombre de fills i el creixement demogràfic.

I és que, el fet que els homes llestos puguin casar-se fàcilment i les dones llestes tendeixen a no casar-se, no és una qüestió de coeficient intel·lectual, sinó de dignificació de la dona; no tan sols valorant-la sinó també ajudant-la per a que també pugui assolir les seves aspiracions.