diumenge, 31 de desembre del 2017

Espanya capdavantera en malvestats


No és la primera vegada que, sense buscar, trobo. I trobo perquè els medis de comunicació, en totes les seves variants, van plens de notícies que ens parlen del tracte discriminatori vers les dones. Però tampoc és la primera vegada que Espanya encapçala titulars per ser capdavantera en allò que hauria d’estar a la cua. I tot sovint, ambdues possibilitats es creuen. Com en aquest titular del mes passat: Espanya és el país amb més esclaves sexuals de tota Europa.
I se m’ha esmunyit al cap una comparació. Recordeu quan en Capri ens feia riure fent de doctor Caparrós? Un dels gags més coneguts era el d’un pacient que anava al metge metge perquè havia patit un atac de cor. I li preguntava quina dieta havia de seguir. I el doctor Caparrós li proposava que anés a un restaurant, llegís tota la carta i res! No podia menjar mai més cap d’aquells plats.
Doncs a Espanya li passa el mateix. Encara que la llista no és de plats sinó de perversions. Si algú es dediqués a fer una carta de pitjors defectes per a un govern europeu i després busqués quins són els que més en tenen, no ho dubteu, Espanya si no la primera, tampoc baixaria a segona.
El 90% de les dones que exerceixen la prostitució a Espanya «són esclaves sexuals del segle XXI». Són fruit del tràfic de dones en xarxes i per proxenetes. I no són dades de cap enemic seu, són de les Nacions Unides.
A més, és el primer país europeu amb trànsit i destí de dones per a l’explotació sexual. També ocupa el primer lloc quant a consum de prostitució (39%).
El 2015 guanyava més de cinc milions d’euros al dia amb el tràfic de dones i el 2017 pot arribar a deu milions. El 27% de les víctimes són menors de quinze anys. I està, a nivell mundial, entre els 10 primers països més populars per al turisme sexual, al costat de països com Tailàndia, Brasil, Indonèsia, Colòmbia o Cambotja.
Però Espanya no ha aconseguit cap d’aquestes tares per mèrits propis. Que podria tenir algun merit... però seria un dir irònic. No, el govern d’Espanya està capdavanter en defectes perquè l’ajuden partits que després ens volen fer creure que també són feministes, o demòcrates... I no ho són, cap d’ells, encara que intentin colar-nos-ho a base de mentides.

I és que per a ser bo, s’han de tenir qualitats. I com que s’atrapa abans un mentider que un coix, els governs que volen passar per feministes, si fan polítiques masclistes, no ho són, encara que menteixin. Que també és un hàbit diari del govern del país veí i d’alguns polítics de la nostra terra.

dissabte, 23 de desembre del 2017

Les dones no poden anar a restaurants de luxe?


De Salvador Sostres de qui no vull fer cap propaganda, sinó deixar-lo en evidència perquè tothom sàpiga com s’esforça en ser masclista i misogin, ens diu la seva ressenya de Viquipèdia, que és un escriptor, polemista i periodista català. Crec que la definició que més li escau és la de polemista. És la seva afició preferida i la que li ha permès perquè la mateixa crònica ens fa un llarg llistat de polèmiques protagonitzades per ell, guanyar-se la vida en diaris com el Mundo i l’ABC. Per cert, del primer en va ser expulsat perquè 120 periodistes de l’empresa van demanar a Pedro J. Ramírez que l’expulsés.
De periodista, n’és perquè hi ha publicacions i cadenes que li permeten expressar-se en termes poc morals o ètics.
I no fa pas gaires dies, fent de tertulià al gran programa El gato al agua de la fantàstica cadena Intereconomía, va fer unes declaracions tan aberrants que els seus mateixos contertulians van quedar-se bocabadats. Que ja és dir, dels gats a l’aigua!
Jo crec que ho fa expressament perquè, de no ser polèmic, potser ni sabríem qui és. Ni falta que ens faria, però la polèmica masclista i antiindependentista dona audiència a les terres del rei...
Segons el garbuix mental que la seva boca expressa perquè el contractin les cadenes espanyolistes, els restaurants de més de 100 euros per àpat, haurien de prohibir l’entrada a les dones. Voleu animalada més gran? Clar que fent de gat, potser ja lliga... Quina mena de programa pot basar la seva audiència en personatges i opinions de tan encimbellat nivell?
Ell creu però jo no m’ho empasso, perquè una persona que sigui capaç de pensar que la polèmica el farà ric, també pot fer raonaments més bàsics, que el luxe als restaurants és un concepte masculí. Iaiiiiiii! Quanta atrofia mental! I jo perdo el temps explicant-vos-ho perquè si mai en sentiu a parlar, el pugueu encasellar on li pertoca: home que menysté les dones i que parla i escriu on també les menystenen. I per tant, potser altres qualitats, tant d’ell com dels medis que el patrocinen, al meu entendre, ja queden molt endarrerides com per poder valorar-les com, potser, es podrien merèixer.
A més, afegeix, perquè tothom es molesti perquè ja és el que vol, que les dones no són felices, ni ho deixen ser als homes, en restaurants tan cars... perquè ells volen menjar i elles compartir els primers, els segons, les postres i aviat es partiran el cafè (quin menyspreu més innecessari).
Perquè les dones, crec jo, a més de menjar, compartim sentiments, emocions, estats d’ànim o situacions vitals.
I segueix: ...que elles soles no hi van a aquests restaurants, que si quatre amics mascles van a menjar, gasten un 40% més que dues parelles amb dues dones... Mes iaiiiis!

I és que qui menysté tan barroerament les dones, no hauria de ser digne ni de ser polemista.

dissabte, 16 de desembre del 2017

La manada de la sororitat


Fins a dia d’avui, no m‘havia atrevit a parlar de La Manada perquè em provocava una repugnància tan ferotge que no em permetia constrènyer les violacions en paraules que, segur, em quedarian esquifides. Fins i tot, el petit pensament d’intentar abordar el tema, m’emmalaltia. Encara tinc por, por de vomitar l’esmorzar perquè al meu cervell, cap neurona està disposada a acceptar que no massa lluny de casa, es puguin cometre delictes tan execrables. Pensar en el per davant, per darrera i a la boca em provoca una ràbia tan salvatge que se m’escola al pensament un mal desig de venjança. I l’enterro perquè em faria sentir malvada. Però si m’imagino a la meva filla víctima d’un atemptat tan esgarrifós no puc parar de plorar.
Tanmateix, cal denunciar les barbaritats masclistes. La salvatjada dels cinc energúmens alienats i vull creure’m que borratxos per atenuar la seva desfermada fellonia, capaços d’infligir amb una violència desmesuradament abusiva una violació en manada. Com si de bèsties es pogués tractar. I utilitzo el subjuntiu d’irrealitat perquè no sóc conscient que els animals siguin capaços de perpetrar tan bestial ignomínia. Però cinc sevillans, n’han estat capaços. I cal recordar que un d’ells és militar i un altre guàrdia civil. Com fan la selecció de personal en aquests cossos?
I salvatjada també la dels juristes. Com és possible que davant d’una noia de divuit anys violada en manada, no sentin ni una mica de compassió que els impel·leixi a preferir tenir la consciència tranquil·la abans d’intentar guanyar diners defensant l’indefensable? Que la noia va fer vida normal? Si us plau, que algú els doni mil bufetades! Que la noia hi va consentir? Si us plau, que els passin una versió dels fets, com fan els anuncis dels accidents de tràfic, amb la cara de la seva filla... Voldria que, com a mínim, hagin sofert cinc nits d’horrorós insomni.
Però avui puc escriure perquè ja hi ha una altra manada. La que recolza la noia dient-li: «tranquila, hermana, aquí está tu manada”. Es tracta de centenars de dones que es van congregar davant del Ministeri de Justícia denunciant el masclisme amb el que s’està tractant la «suposada» violació múltiple. A la foto del diari, costa de veure, però també vull creure que hi ha homes reclamant la mateixa justícia.
Les dones d’aquesta manada han fet seva una nova paraula que ja està burxant per entrar al diccionari: sororitat. Es tracta d’un mot amb significat ètic, polític i reivindicatiu, que es defineix com la relació de germandat i solidaritat entre les dones per crear xarxes de suport que empenyin canvis socials, per aconseguir la igualtat.
I és que a la nostra societat hi sobren militars i guàrdia civils masclistes, advocats masclistes, tribunals masclistes... I encara falten moltes dones amb l’empenta de manifestar-se amb sororitat.











dissabte, 9 de desembre del 2017

200 dones violades per dia


Amb motiu del Dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, cal parlar dels delictes d’arrel masclista per conscienciar tant homes per reduir-ne el nombre, com dones per conscienciar-les a facilitar les denúncies amb promptitud.
Tenim noves xifres i són esfereïdores. Corresponen a l’any 2015 i han estat facilitades per l’oficina d’estadística de la Unió Europea. Les quantitats no són les reals perquè només es poden tenir en compte els crims que li consten a la policia. Això podria implicar que les xifres fossin encara més escandaloses. Que ja són de pecat gravíssim!
A la Unió Europea es cometen 215.000 crims sexuals per any. 80.000 són violacions. Per tant, cada dia hi ha 200 dones violades!!! Desolador!
Desconsolació: de cada 10 víctimes de violació, 9 són dones i nenes. I passa el mateix amb les agressions sexuals. El 99% dels empresonats per delictes sexuals són homes.
Quant a violacions, Espanya és el setè estat de la Unió Europea amb 1.229 l’any. I quant a agressions sexuals té el quart lloc amb 8.640.
A aquest país li agrada estar capdavanter amb els delictes. Primer en corrupció, quart en agressions sexuals i setè en violacions. I és que crec que si un govern és corrupte, té corrupció (i en el seu cas, molta, moltíssima). I si un govern s’enlaira tant en agressions sexuals i violacions permeses, no pot ser sinó perquè el govern és masclista i permet tantes «masclinades» per any.
La violència masclista tan denunciada, però encara no prou, és alhora tan assídua que sembla quasi ni afectar-nos. Però fa mal, dia rere dia, als pits, a les vagines, als cors, als cervells... i, de retruc, a les actituds davant dels crims. I si les actituds no són prou honestes, els crims es perpetuen perpetrant-se.
Podeu imaginar que teniu una noia o una dona violada a la família? De tan esgarrifós, el cos se m’estremeix i el cervell m’aconsella prudència; però el cor m’exigeix que ataqui, que ataqui fort a tots els repugnants violadors. Vull pensar que, en alguns casos, són persones malaltes i alienades, begudes... però, es poden justificar aquestes xifres? No sols crec que és un deure castigar a tothom que cometi delictes sexuals hem de recordar com han augmentat els atacs a noies menors, sinó que també mereix un càstig doble qui permet que aquestes xifres siguin tan esgarrifoses.
I és que dels delictes, en són responsables els delinqüents; però dels delinqüents en són responsables jutges i fiscals. I aquests, per tenir més responsabilitat, mereixen més càstig. Però, ai dels jutges i dels fiscals corruptes que regalen llibertat a violadors i empresonen gent pacífica!

Quant temps haurem d’esperar per aplicar solucions més eficaces? Si per desgràcia morís alguna dona familiar dels governs de torn, segur que avançaríem més diligentment cap a les solucions.

dissabte, 2 de desembre del 2017

Menors de 18 anys, culpables de ser violades


Ningú que tingués el seny imprescindible per a la vida ordinària seria capaç d’insinuar tal barbaritat (d’aquelles que fan mal al cos i a l’ànima). Però al PP hi ha una dona que a més, incongruentment, ocupa el Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat (que ja veureu que no entén ni el concepte), que té els dallonsis de fer-ho.
Veureu, la seva incompetència li ha permès publicar a la web del seu Ministeri un anunci amb la intenció de fer prevenció contra el mal ús de l’alcohol entre el jovent. Hi ha dues fotos, una amb un noi on ens diu: «su consumo continuado puede ocasionar daños físicos y genera conflictos familiares»; i una altra amb una noia, on l’explicació és ben diferent: «tras su consumo se constata un mayor número de relaciones sexuales sin protección o no consentidas»
És tan gros i greu que quasi no sé per on començar. Tanmateix, em surt a raig! A la noia, l’alcohol no li provoca lesions físiques perquè el seu organisme... potser és inferior? I jo, com puc endevinar què li ha passat pel cap a la persona incapaç, capaç d’escriure tan gran falta de coneixements elementals? I tot i ser tan gran disbarat, la persona que ha perdut el temps fent aquest anunci, encara s’hi abona més, perquè o bé la noia té relacions sexuals amb altres noies ( i per això els nois per més que beguin no tenen relacions sexuals), o bé, pobriques, són tan minvades de coneixement que només tenen relacions amb homes grans que passen del condó o les violen.
Què passa a Espanya? I als espanyols i espanyoles? No ho puc entendre.
La responsable màxima d’aquest anunci és Dolors Montserrat. I me’n dolc perquè és catalana. Però és més pepera que catalana. I un partit que s’afanya a encobrir escandalosos furts i morts sospitoses, també por permetre’s fer culpables de les violacions a les pròpies víctimes. Ja no poden encabir ni un gram més de vilesa. Fastigosa. La prepotència i la impunitat són males conselleres. I als ministeris d’Espanya, sembla que les sembrin.
Què ha de tenir al cap una ministra d’Igualtat, per no sentir pena de les noies violades? A mi, em sembla que com a mínim, bon cor, no.
I com sempre, l’estocada final: el cartell es va difondre per error. Com a una ministra se li pot colar un anunci en una web sense que se n’adoni? I és que, si en parléssim més, al final, la culpa també seria nostra per haver-lo llegit!
És un govern masclista i, com li fan dir al Rajoy en tants acudits: tanmateix, em segueixen votant.
I és que en un país on Albiols poden permetre nenes al carrer, sense adoctrinar, amb cartells de Puigdemont a la presó, es pot insultar les noies sense que passi res. Si us plau, noies víctimes, no us cregueu culpables i, quan tingueu edat, rumieu bé el vostre vot.










diumenge, 26 de novembre del 2017

Les dones som la base de l’economia


Dit així, pot semblar un disbarat. El vicepresident de Catalunya i titular de la cartera d’Economia és diu Oriol Junqueras. El president és un home. Romeva, Turull... D’un total de catorze, només quatre són dones. Moltes dones tenen feines menys reconegudes i poc remunerades (recordem que elles solen cobrar un vint-i-cinc per cent menys).
Però hem d’estar molt alerta per a que no ens enredin tant. Si les dones fessin vaga de les feines de tenir cura dels infants, de la gent gran i de la llar, l’economia s’ensorraria. Mireu, per a que el govern català, o molts homes amb feines imprescindibles, arribin a les seves feines nets, planxats, amb la roba adequada, ben esmorzats, havent-se dutxat en un sanitari net, trobant la nevera plena... i tot el que faci falta, només hi ha dues solucions: que la muller en passi via o, si ella no pot, tenir contractat algú (en la seva majoria dones) que ho faci per ella o per ell.
Per a que aquests homes tan imprescindibles i creieu-me que ara no ho dic amb cap ironia perquè en aquests moments, tal i com estan les coses han de fer més hores de les que ens regala el sol, puguin treballar necessiten tenir cobertes totes les necessitats bàsiques diàries. Creieu que Junqueras té gaire temps per llustrar-se les sabates? O que Puigdemont arriba a les tantes a Girona i enlloc de fer un petó a la seva dona i a les seves filles, posa la rentadora? Què ha de fer Romeva, anar a comprar al súper o pensar com solucionar el problema català?
Però també us dic que, per a que les conselleres Ponsatí, Borràs, Bassa i Serret no hagin d’enllustrar sabates, posar rentadores o anar al súper també necessiten algú quasi bé sempre dones, que facin aquestes feines. Quan les dones deixen de fer les feines que per cultura se’ls han assignat, deixen vacant un lloc de treball (que ningú no remunera). I per a que elles puguin tirar endavant, hi haurà normalment, una altra dona que farà aquelles feines a preus moltes vegades indecents.
Per això, l’economista feminista Mercedes d’Alessadro, doctora en economia i professora de diferents universitats de Nova York, ens diu que el capitalisme té un soci ocult: la dona que realitza els treballs domèstics sense remuneració.
Per a que funcioni el sistema productiu en el que vivim, resulta imprescindible la feina de les dones. I casualment aquesta feina, que hauria d’estar ben dignificada i pagada, està menystinguda i poc remunerada.
I és que tot i que la lluita feminista estigui en efervescència encara li falta molta bullida. Cal dignificar la feina especialment, de qui té cura d’infants i ancians. I no em refereixo només a diners, (que també), sinó a millors prestacions que donarien més llocs de treball i millorarien l’economia.











dissabte, 18 de novembre del 2017

La «huchita» de Leticia Dolera


Leticia Dolera és una actriu i directora de cine feminista i catalana. Dos fantàstiques qualitats.
I com a feminista ha penjat un vídeo explicant què li va passar amb un productor de cine que volia contractar-la per fer una pel·lícula de terror a França. Es va llegir el guió i va trobar que, en una escena, el seu personatge sortia de la dutxa i parlava amb la seva amiga que s’estava depilant. Coses de dones? No! Els homes també es dutxen i molts ja es depilen, però sense parlar amb els amics... A Leticia li va semblar bé mostrar aquesta quotidianitat però, pel text, va semblar-li que no li calia sortir despullada. I com que no li ho havien aclarit, va voler preguntar-ho.
Resposta del productor: ...entén que per a que la gent vagi a veure la pel·lícula, hem d’ensenyar-los alguna cosa que sigui sexy. La jove actriu, amb més senderi que el productor li va respondre que la gent aniria a veure la pel·lícula si era bona; no per ensenyar mitja teta. Va intentar recordar-li que internet és ple de mitges tetes i de tetes senceres.
Però l’home no en va tenir prou i va agafar un bolígraf i, com per acontentar-la, li va dir que si no volia fer un nu frontal... En aquell moment de l’entrevista Leticia va dir que sentia pena d’ella mateixa només d’explicar-ho... i els ulls se li van posar plorosos.
Doncs el masclista, va començar a dibuixar el perfil d’un pit nu de Leticia, i després un maluc... i que entenia que no volgués ensenyar el cul però va proposar-li un primer pla ensenyant, com diu ella, «la huchita». Perquè era necessari ensenyar la seva «huchita».
Leticia estava al·lucinada i va sentir molta vergonya perquè ni el director de la pel·lícula ni la directora de càsting que estaven presents a la reunió no van badar boca. Sobretot per la dona. Un altre cas de dona masclista. Mai seré capaç d’entendre aquestes dones. Millor dit: no vull entendre-les! I què podem fer les dones per a que les mateixes dones no ens ensorrin?
La noia no podia creure’s el que li estava passant: una reunió de feina i un home dibuixant-li el seu pit i la seva «huchita». Quin home més fastigós! I cal pensar que potser ha trobat una altra dona que ensenyi pit i «huchita» per aconseguir una feina.
Leticia, empipada, no va tenir cap altre acudit que dir-li, airada, que el seu cul no era d’aquella manera. Però, sense dubtar, i amb fermesa, els va dir que no i va marxar cap al metro, plorant.
Després, per aconseguir fer entendre què és el feminisme i quanta vexació comporta, va concedir una entrevista i va explicar els fets. Quantes leticies d’aquestes (no de les altres) encara ens fan falta!
I és que no pot pas ser que tantes dones s’hagin empassat la necessitat de sortir nues al costat d’homes ben tapadets... segurament per aconseguir feina i cobrar diners extres. Que els homes, es veu que no han necessitat.




diumenge, 12 de novembre del 2017

Un home i tres gossos


Estava jo tan tranquil·la passejant pel pont de Pedret, transportada a les èpoques de la pedra per creuar rius i amb el sol d’agost rostint-me la pell... quan, de cop, tres gossos esgarrifosos, des de l’altre punta del pont, van començar a córrer cap a mi, com si estiguessin afamats i es volguessin menjar els meus menuts.
Jo, que no sóc dona de gaires valenties (només sé entomar amb una certa dignitat les plantofades emocionals... i només gràcies a la pràctica), i perquè la llei m’acompanya, vaig buscar amb els ulls —més ràpid que ho haurien fet les cames de Usain Bolt—, el possible propietari d’aquella gossada esfereïdora. I vaig afigurar un nucli humà integrat per una dona, dues criatures i un home amb bicicleta.
Amb cortesia, vaig impostar la veu per sol·licitar que lliguessin els gossos. Però tothom ho sap: fins i tot a tocar dels senyals que prohibeixen portar els gossos deslligats, molts ciutadans incívics no les respecten. I normalment tenen la mala bava d’explicar-te la mateixa cantarella: (me la sé de memòria per les infinites vegades que l’he sentida) “no pateixis, que no fa res... només vol jugar...” —Doncs porta’l a un xiquiparc o juga-hi tu! Penso jo, però m’empasso les paraules. Perquè irremeiablement, els amos incívics de gossos mal educats sempre fan tard i les bèsties ja estan llepant-te els pantalons o empastifant-te les mans de baves. I encara que els gossos siguin de mida mitjana, a una persona poruga com jo —perquè de petita un gos... i n’hi ha tants de solts que no ho he pogut superar—, li semblen ciclops!
Altra qüestió és que els gossos necessitin córrer lliures... Aquesta seria una lliçó de veterinari. Jo només faig una demanda de ciutadana passejadora. Potser aquests sàdics gossaires (ho dic tant pel gos com per mi), haurien de sol·licitar als seus ajuntaments la creació d’un gimnàs públic per a les seves mascotes... Perquè, si jo tinc uns drets, les bèsties també els tenen. I si elles els tenen, jo també, no?
El propietari desinhibit encara va tenir els ullals de dir-me que la culpa era meva per tenir por. I no crec que fos del PP... I la dona mirant el forat de la capa d’ozó...
Vaig intentar dir-li que aquella conducta davant de la canalla no era gens apropiada. Per poc em clava els ullalls! I encara va tenir les puces d’insistir en la culpabilitat de la meva por. Llavors, tota la bonhomia que m’havia encomanat aquell magnífic entorn es va encapotar i se’m va escapar que em feia més por ell que els gossos. La canalleta, que alguna cosa va entendre, es va posar a riure...
Hauria pogut ser la dona, la insolent, però va ser ell!

I és que la mala educació és imperdonable i, altament reprovable. I més davant de criatures que encara confien en aquells que els l’han d’ensenyar. 

divendres, 10 de novembre del 2017

Relacions sexuals al PSOE


No m’ho invento, creieu-me! I no cal ser gaire llest per saber que a tots els partits polítics neixen nens amb fluïdesa parlamentària... Home! O dona! Potser la Gabriel i la Reguant encara no s’hi ha posat perquè, estampant samarretes, tenen molta feina i només els queden minuts per un pim-pam. En canvi, la Colau ha aprofitat molt bé el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona per engendrar (segurament a casa seva, però com que té el marit a tocar, aneu a saber...) el seu segon xiquet. Són punts de vista! O posicions!
Bé, el cas és que, al títol, no m’he atrevit, per decòrum, a utilitzar la paraulota malsonant que un regidor del PSOE Canario, un tal Zebenzuí Rodríguez (que els de casa seva deurien tenir morenes el dia que el van batejar...) va publicar al seu WhatsApp. I el cas és que el mot esfereïdor no és el problema; la barrabassada és el missatge. En poc més de cinquanta paraules Zebenzuí és capaç de confessar-se autor de dos gravíssims pecatots d’abús de poder. Tan mal vistos a la llum del dia (perquè de nit i d’amagatotis, qui més qui menys s’hi esmerça tant com pot), que els seus companys del PSOE Canario, si poguessin, l’haurien plantat d’espantaocells al cim del Teide. Perquè el mal polític és regidor de l’Ajuntament de San Cristóbal de La Laguna.
Aquí va el missatge: “yo a follar...jejeje...con empleadas que pongo yo y enchufo en el ayuntamiento...”
A l’estil Basté, horripilantissíssim! I a sobre, pretén disculpar-se argüint que era una broma! Amb el mateix estil, súpermegamoltrepulsiu!
Voleu dir que al PSOE Canario hi ha molts homes com aquest? No! Ni molt menys!
Voleu dir que el PSOE Canario és un partit follador? No! Ni molt menys!
Voleu dir que al PSOE Canario hi ha més militants que poden endollar dones per abusar sexualment d’elles? No! Ni molt menys!
Però el Zebenzuí és una empastifada oliosa. A més, l’individu és reincident: una estudiant de Ciències Polítiques de la Complutense també l’ha denunciat per assetjament sexual. I això és només el que hem pogut saber, perquè el que deu haver fet...
Per tant, aquest electricista d’endolls canaris, com a reincident, fent d’espantaocells al Teide, es mereixeria que els voltors, per espantar-lo, l’inhabilitessin d’allò necessari per seguir delinquint, al menys, quant a abusos sexuals.
D’homes bons i dolents, n’hi ha a tots els partits. I de dones, també, però menys (vull dir als partits). Disculpeu-me un atreviment: hi ha partits que sembla que en facin col·lecció ( i potser no em refereixo al PSOE Canario).

I és que en la vida privada, sense delinquir, tothom pot fer el que vulgui, però en la vida pública ningú no pot assemblar-se, ni de lluny, a cap heroi de les novel·les del Marquès de Sade. Qui està al capdavant s’ha d’exigir un expedient immaculat!

dissabte, 21 d’octubre del 2017

S'han acabat les dones mig nues penjades...


Doncs sí, al Regne Unit, aquestes dones ja tenen els dies comptats. A partir de l’u de gener de 2018, les despenjaran.
Qui no està tip i cuit de veure dones amb la meitat d’un tanga entre les cames i mig parrac a cada pit, penjades en panells publicitaris? I, per què no es veuen tants homes amb les pelusses a l’aire i dos minúsculs tapalls arrodonits?
Que no és pas que em vingui de gust veure matolls i protuberàncies masculines arreu... ni pensar-hi! Només era per remarcar, una vegada més, les terribles diferències! Per cert, l’altre dia, veient una sèrie sobre el rei Sol... ell mai no apareixia nu en pantalla i, en canvi, Athénaïs de Montespan, l’amant, sortia més nua (total), que vestida! Per què? Ell sempre trobava un moble o una cadira que li tapava les vergonyes, però ella deuria ser miop i no els ensopegava.
Bé, la qüestió és que aquesta mena d’anuncis han fet més mal que bé. No sols per masclistes —que és un greuge gravíssim proper al delicte—, sinó perquè, si per mala sort, tot mirant-ne un amb una bellesa femenina o masculina, a algú se li presenta un esternut i no pot evitar que els ulls se li obrin tot mirant la seva parella, quina impressió d’infart! No hi ha cap semblança! I llavors ve la decepció i una terrible temptació de baixar del cotxe i emparrar-se al cartell.
Segons l’Autoritat d’Estàndards de la Publicitat (ASA, en les seves sigles angleses), aquests tipus de cartells o els anuncis publicitaris que mostren dones netejant les tapes de vàter pixades i homes sintonitzant els canals de la televisió per trobar les cadenes que emeten pilotes o cotxes o motos o... tot el dia, repercuteixen negativament sobre les persones, l’economia i la societat.
Això, però, no vol significar que anuncis amb dones fregant els plats i homes desembossant l’aigüera s’acabin ad infinitum...
Per a Guy Parker, el director d’ASA, la publicitat és un factor que contribueix a mostrar la desigualtat de gènere però, alhora, pot jugar un paper molt important combatent els prejudicis.
I els homes poden continuar desembossant i les dones fregant... però el Regne Unit, el 2018, prohibirà publicitat que pugui mig insinuar prejudicis de gènere.
I al meu país, espero que, d’aquí a poquíssim, hi hagi una comissió treballant per eradicar aquestes diferències de gènere, no sols a la publicitat, sinó també en tots aquells àmbits que fa tants d’anys que clamen al cel i, el seu director, Déu Totpoderós, encara no ha trobat un moment per solucionar. Vés a saber si la paraula paritat encara no ha entrat en el diccionari celestial...
I és que qualsevol idea, suggeriment, projecte, proposició, intenció, objectiu... que a l’índex encara es recordi de la costella d’Adam, ha de ser foragitat i polvoritzat abans de causar danys irreparables a persones, economies i societats.



dissabte, 14 d’octubre del 2017

Voleu viure anys? Fora homes!


Escrit així podria semblar una solemne tonteria —perquè, qui no ha fruit, entre setmana i especialment els caps de setmana, dels plaers de tenir parella?—, però hem d’estar alerta perquè podria ser una veritat tan gran com Júpiter.
No fa pas massa temps es va morir a Escòcia, Jessie Gallan, una velleta de cent nou anys. Havia nascut en aquest país i havia crescut en una casa de camp de dues habitacions on dormia, en una d’elles, amb les seves cinc germanes i el seu germà en un sol matalàs de palla.
Dos mesos abans del seu decés havia revelat el seu secret:mantenir-se allunyada dels homes perquè donen més problemes que beneficis.
I em va venir al cap Les cendres d’Àngela, potser per la situació geogràfica i el matalàs... Tot i que el marit és capaç de moments de gran tendresa, realment ocasiona molts i greus problemes a la família. Amb aquest perfil de marit —aquest irlandès—, sí estaria d’acord amb la senyora Gallan.
Fins i tot, coincidiria amb la meva mare —que va engendrar set fills—, quan deia que cada bugada es perd un llençol. I cada bugada era un part que podia deixar un queixal a can Pistraus, o els ronyons adolorits de per vida, o el còccix desplaçat, les ungles tortes... Però, ai las! La meva mare ja va pels noranta-quatre anys i està com un pèsol!
Tanmateix, ens fa altres recomanacions: menjar un bon plat calentet (deu ser pel fred escocès), de cereals cada dia, fer exercici de manera regular i evitar els tiberis dels casaments.
Crec que jo, i altres dones com jo, ni complint amb la màxima escrupolositat aquestes normes, serem capaces de passar dels setanta-cinc, vuitanta anys.
Tampoc voldria fer-ne més del compte i ser una velleta d’aquelles assegudes en cadires de rodes, amb sabatilletes apelfades, el plec de la faldilla tort i la manteta de les cames decantant-se cap a terra... Per tant, aniré a tots els casaments que em convidin i, si un dia no tinc temps, enlloc de caminar, em miraré, ben aclofada al sofà, la sèrie que em vingui de gust. I si no tinc cereals calentets, quin remei!, menjaré donuts!
Això d’allunyar-se dels homes tampoc ho acabo de veure del tot clar. Ahir nit mateix, sense anar més lluny, una contertuliana de la ràdio, a l’Ofici de viure, explicava que els problemes menopàusics de les dones —se sap però ningú no ens ho explica amb prou èmfasis—, s’acabarien si tinguéssim, de dos a tres cops per setmana, relacions sexuals. Doncs la veritat, és molt millor suar que tenir fogots!
Però punyalada! Es veu que la dona més vella del món, una japonesa que va fer cent setze anys en feia vuitanta-tres que era vídua!
Així doncs, què hem de fer les dones? Campi qui pugui!

I és que arribar a vella potser no és un objectiu desitjable. Pot significar més feina, més maldecaps, més cansament... Engegar-ho tot al botavant i fer el que resulti més plaent, mentre duri, pot resultar una opció molt més atractiva.

dissabte, 7 d’octubre del 2017

1-O: bèsties contra gent pacífica


Vaig començar a escriure aquest article abans dels 844 ferits. Quan Rajoy i els seus sequaços la pitjor banda de corruptes d’Europa empoderats en un govern, com hienes cercant aliment a les tombes, volien esclafar tot un poble. I com van prometre, van complir.
Fins ara, podíem sentir-nos com abelles a qui podien, impunement, robar-nos la mel per malbaratar-la i deixant-nos tan sols les escorrialles tot burlant-se del nostre feiner tarannà. Ara, a més a més, ens han trencat dits i ens han ferit arreu. I volen que encara els deixem seguir extorsionant-nos? A Catalunya, els ruscs se senten terriblement humiliats i el país s’ha emplenat a vessar d’eixams cercant llibertat.
Ja no em serveixen les paraules vergonya i indignitat. Necessito expressar fàstic i repugnància. Aquestes feres del PP que han donat les ordres de la violència (amb connivència de molts socialistes, C’s, Comuns...), solen anar a missa a escoltar com Jesús aconsellava posar l’altra galta. És que no escolten i es distreuen pensant en les seves divertides corrides de toros? Perquè també hi ha sang, hi ha sofriment, hi ha abús de poder... Dis-me com et diverteixes i et diré com ets.
Jo volia parlar de la coincidència per allò de la lluita sense la llei a la mà—, de l’1-O de l’any 1931 quan Clara Campoamor va aconseguir que les dones poguessin votar a Espanya. Nova Zelanda, quasi quaranta anys abans, va ser el primer país en atorgar a les dones, el dret que els homes ja tenien (creient-se que només ells sabien pensar). Espanya s’hi va avenir amb països com Uruguai, Cuba, Turquia... I una dona ho va aconseguir tot i la mamarratxada d’una altra dona, Victòria Kent, que tot i ser la primera dona advocada d’Espanya, aquell dia tenia el cervell enverinat amb malèvoles i cíniques justificacions (semblants al les de l’Iceta, l’Albiol, la Colau...). Que trist dir-se Victòria i passar a la història com una derrota!
També volia parlar sobre feminisme i catalanisme –ara independentisme-, com a lluites força semblances. Ambdues defensen drets bàsics i fonamentals dels individus arrabassats injustament. Individus dels que quedarien exclosos Rajoy i els seus sequaços per no assemblar-s’hi ni amb la voluntat d’aprendre llengües. Qualsevol feminista no desitja sinó deixar de ser-ho perquè tots els seus drets siguin iguals als dels homes. Molts catalans, n’haguessin tingut prou en ser reconeguts amb els mateixos drets que qualsevol espanyol.
El «a por ellos» de molta gent ignorant (i els regalo aquest qualificatiu per no dir-los malvats), se’ls ha quedat curt, al Gobierno. I si fos el cas, el de tenir més coneixement, vull dir, son culpables amb traïdoria i malignitat.
I és que prou! Ja no vull saber res de ningú que arrabassi drets fonamentals, siguin independentistes, siguin feministes.





dissabte, 30 de setembre del 2017

Les dones els triem ben plantats


La Revista Española de Investigaciones Sociològicas  (REIS) —perquè als descendents de La Católica els agrada molt tot això de la reialesa—,  ha publicat els resultats de dues grans —ells també ho fan tot gran—, enquestes realitzades pel Centre d’Investigacions Científiques (CIS) entre 2013 i 2014. Es demanava als entrevistadors que posessin una puntuació respecte de l’atractiu físic dels entrevistats. La primera es va fer sobre unes 1965 persones d’entre 30 i 50 anys; la segona, sobre unes 2303.
La idea —qui no té feina, el gat pentina—, era saber si ser lleig dificultava per igual a homes i dones la conquesta de parella.
Per sort, en aquesta minúcia —però potser hi haurà qui ho trobarà d’una rellevància extraordinària—, les dones tenim més sort. Quina alegria! Em fa tanta il·lusió tenir més sort que els homes, ni que sigui en una rucaldat!
Es veu que als homes lletgets se’ls complica molt més aconseguir conquistar una dona per a conservar-la com a parella. Però no sé si les enquestes es refereixen a homes de nas piramidal i ulls boteruts com croquetes rodones o a homes d’ànima empestada de vicis.
Però anem a pams i fixem-nos en el punt de vista masculí: les dones són molt més banals que els homes i busquen la bellesa física. Els ho podríem acceptar si no sabéssim, per altres enquestes, que les dones tenen altres prioritats com la bona companyia o una estabilitat econòmica o —també ho solen manifestar, una bona simpatia.
Sospitaríeu dels homes que hagin pogut encarregar aquestes enquestes?
Ara fixem-nos en el punt de vista femení: com és que les dones, tot i ser lletgetes, podem tenir més èxit? No pot pas ser perquè tinguem més qualitats que els homes... Perquè la paritat que reclamem les dones en tants terrenys, també la volen els homes quant a qualitats humanes. Perquè home i dona tenen les mateixes possibilitats de ser magnífiques persones. Però, què passa? Que els homes no saben lluir-les tant com les dones... Que les dones tenen més afany de superació... Quan una dona té les pestanyes curtes i esclarissades, tot i la feina i la despesa, sol ajudar-se del rímel. En canvi, els homes, no solen gastar-ne. No pas perquè els falti temps o diners, és una altra manera de ser...
Les enquestes, a més, afegeixen que els homes lletgets tenen més dificultats per aconseguir una dona amb estudis universitaris o amb nivell d’estudis superiors.
Tampoc és necessari tenir estudis per poder gaudir d’una magnífica vida de parella. Però potser vol fer-nos entendre que les dones més qualificades poden escollir més que els homes. Vet aquí quin cas! Com un cabàs!

I és que homes i dones sabem que ser atractiu no és important, però la química emocional va per on vol i les dones, perquè s’ho poden permetre, li donen via lliure. 

dissabte, 23 de setembre del 2017

Vídues amb marit viu


Em direu, és una paradoxa, una insuperable contradicció. Però com a tal, té un significat ben rodó i claríssim.
Com la famosa paradoxa de Joan Maragall al Cant Espiritual: Sia'm la mort ma major naixença. El poeta té por de la mort però, si Déu li envia, ell s’hi resigna perquè està convençut que el Creador li regalarà, encara, una altra vida més bella, l’eterna.
Doncs el mateix, salvant les diferències. Hi ha una generació de dones, d’aquelles que van haver de lluitar molt per competir en el món laboral i no deixar de banda el familiar —perquè si no se les miraven malament —mira, té un bon lloc de treball, però no entris a casa seva, un desgavell, i dels nens ja no et dic res, i el marit sempre ha d’ajudar-la amb els nens i la casa—... Doncs aquestes dones grans, que ara emplenen els carrers de qualsevol ciutat gran o petita, surten amb les amigues perquè el marits —menys engrassats a fer doble jornada—, estan una mica esquena-romputs. I la cultura —o el ball, per dir una frivolitat més passatgera—, ja no els motiva tant. I asseguts al sofà de casa seva veient els gols del seu equip —encara que no siguin del Barça—, repetits per enèsima vegada —perquè això no els força a pensar gaire. Veure com una pilota va a ensopegar dins d’una xarxa després de rebre una santa xutada no és gaire fatigós i no exigeix gaire compromís (a part de fer-te soci de l’equip preferit). I s’entén!
Però les dones necessiten més que pilotes. Volen aprendre i volen ballar, Volen dutxar-se, empolainar-se i sortir a passejar amb les amigues i criticar les que s’han quedat a casa (potser perquè s’han empeltat una mica dels seus marits o perquè la mandra les ha vençudes o perquè ja volen preparar-se pel més enllà maragallià... no ho sé. I se’m fa estrany.
Doncs aquestes dones, que les veureu a ramades, per exemple, els diumenges a la tarda entrant al Teatre Nacional de Barcelona, la meitat són vídues sense paradoxa i l’altra meitat són vídues amb el marit viu, a casa, mirant gols, o fent la cervesa, o llegint el diari —on hi surten els mateixos gols—, o llegint a Plató o...
I aquestes dones amb marit viu, que al principi de la desafecció pròpia de l’edat provecta, no gosaven sortir de casa soles perquè sense marit les miraven malament —mira, s’ha deixat l’home sol a casa i surt sola a gastar-se els diners de tots dos, i va mudada com si en busqués un altre i després, per sopar, el més calent és a l’aigüera i...—. Doncs, ara, ja han aconseguit superar totes aquestes maledicències i surten, tan contentes, a viure una segona vida com quan eren solteres i no havien de portar el promès o el marit a desgana, enganxat a les faldilles. Només, esclar, si no els motivava prou la cultura, el ball o el que fos.

I és que, amb marit viu o mort, la punyetera vida (el poc o molt que pot quedar), s’ha d’assaborir plenament per poder empassar les punyetes que ens regala sense que hàgim anat a la tómbola. 

diumenge, 17 de setembre del 2017

Dones tractades com cavalls


Em sona d’algunes pel·lícules, haver vist com venedor i comprador enfocaven un tracte per intercanviar un cavall; sobretot, mirar dentadura i potes. Potser ho vaig veure en alguna pel·lícula de l’oest d’aquelles que agradaven tant a les meves germanes i que a mi em resultaven insuportables (sort que més endavant van començar a fer l’Embruixada i —digueu-me poc feminista—, em divertia molt tota aquella màgia... en fi, una altra edat). També recordo pel·lícules de romans, d’història sagrada i, més endavant i fins ara, d’esclavitud on els esclaus (protagonistes o no), eren maltractats com si fossin cavalls.
Doncs a 2017, encara es pot tractar una dona com si fos un cavall i se’n pot fer publicitat grotesca imaginant —si més no el publicista i la casa contractant—, que pot fer gràcia o pot tenir ganxo.
Resulta increïble que a dos mil anys llargs passats de les pel·lícules d’esclaus que jo veia, encara hi hagi caps tan malgirbats com per imaginar historietes com les de l’anunci d’una web de cotxes d’ocasió de la casa Audi.
Això sí, si mai m’hagués pogut passar pel cap de comprar un Audi, ara m’ha quedat clar que, ni regalat, el voldria. Portar un Audi, a partir d’aquest anunci, és fer propaganda d’un fastigós masclisme.
Fixeu-vos en la historieta que planteja: un espai obert, amb verd bucòlic a les vores; al fons, un petit altar i un capellà per oficiar un casament; davant d’ell, una parella a punt  de dir-se el sí coronats per un arc de flors i fulles verdes; darrera d’ells, un passadís central per on se suposa que ells han arribat per a complimentar la seva relació; a banda i banda, cadires guarnides per als convidats; ells estan a punt de dir-se el sí però falta el conegut: algú té algun inconvenient? De les cadires guarnides en surt la sogra i s’encara a la jove, li estira el nas per saber si no hi té mocs, li mira el darrera les orelles per si estan brutes, i li obre la boca i li mira i toca les dents per saber si té la qualitat exigida, com a mínim, a un cavall o a un esclau!
Oi que us ha semblat una bestiesa? I de les grosses! A mi, no m’entra al cap com persones adultes són capaces de perdre temps, diners i dignitat, fent mesquineses com aquestes. Si un nen de guarderia que hagi estat educat en la igualtat no seria capaç ni d’imaginar-ho! I dic nen perquè no em vull imaginar que tal bajanada pugui estar signada per una dona.
El cas és que l’anunci ha estat retirat a tots els països (per sort encara queda una mica de seny) menys a la Xina. La firma alemanya ha hagut de demanar disculpes i retirar l’anunci, però encara està penjat a Youtube.

I és que no tot és lícit per a vendre cotxes o per a intentar cridar l’atenció. O potser, el mal ja arranca en tot aquest munt de canalla —i no tan canalla—, escampada arreu, que només intenten reclamar atenció, al preu que sigui, i els seus progenitors els fan cas i ho tiren a broma. Malfet! 

dissabte, 5 d’agost del 2017

Dones masclistes que se n'acusen com si fes gràcia

Mai em podré fer a la idea d’una tal barbaritat. Com poden quedar, encara, dones que no puguin ser capaces d’entendre que el masclisme —malauradament, surant tant arreu—, és perniciós en grau extrem per a elles mateixes? I per a les seves filles, i les seves amigues i les seves nétes... Com aconseguir que reaccionin? Què els falta per veure? Amb que han d’ensopegar més?
No fa pas gaires dies vaig coincidir amb una senyora d’edat avançada —m’agradaria poder associar-la amb tolerància i comprensió—, que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones... Se’m va posar la pell de gallina; vaig haver de respirar a fons i buscar empatia als racons del meu cervell. No la vaig trobar. No vaig voler discutir-hi perquè em va semblar obvi que ja era massa tard i inútil. Amb tot, no vaig ser capaç de callar. I li vaig etzibar que es notava que no tenia filles.
Que trist i lamentable que hi hagi dones que voluntàriament tinguin ganes de quedar malament! Li calia dir tal barbaritat? Buscava barallar-se? No se m’acut cap resposta lògica!
I com ella, n’hi ha moltes! Encara que algunes puguin ser més discretes o penjar els seus comentaris emparades en l’anonimat. Per què?
Emily Wilding va ser un sufragista que va morir atropellada per un cavall del rei Jordi V, quan volia penjar una bandera sufragista per reivindicar el dret de les dones a votar.
Com li ha pogut passar a la Humanitat equivocar-se en una cosa tan evident?
Perquè Déu va crear la dona, d’una costella d’Adam? Doncs Adam ja tenia ànima; en canvi, ell va ser creat del fang... I Eva va renunciar a la immortalitat per accedir al saber. Venen d’aquí molts mals? Si fins i tot l’Islam —que està com està—, fa que la serp tempti homes i dona alhora!
Per què Eva s’ha hagut de convertir en símbol d’imperfecció humana? Perquè era dona?
Alguna dona —o home—, podria tenir la barra, encara, de dir que les sufragistes van ser dolentes? Si no hagués estat per elles, o per d’altres que haguessin lluitat com elles, encara no votaríem!
És que les dones no sabem pensar? Qui ho diu això?
Potser senyores com la que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones. Però aquestes no diuen gaire a favor de la intel·ligència femenina, abastament provada.
Senyores com la senyora Banks, de Mary Poppins —que era sufragista—, mal favor els hi feia amb la seva banal caracterització. Però és que Walt Disney era un gran masclista. I el pitjor: tots hem passat fantàstiques estones veient les seves pel·lícules. Tanmateix, el seu geni hauria estat grandiós si hagués sabut dignificar la dona. El seu art ens hauria, fins i tot, potser, agradat més.

I és que cal deixar-nos de costelles i de fang i recordar-nos del mono. Sense coneixement, no s’encalça ni la formació ni la cultura. I sense l’una ni l’altra, no hi ha reconeixement ni drets bàsics dels homes per a les dones. Cal lluitar, encara,  implacablement per no seguir morint sàdicament.

dissabte, 29 de juliol del 2017

Faldilles per als homes


I no em refereixo pas al kilt de la indumentària tradicional dels homes a Escòcia. El kilt està fet amb un teixit de llana d’origen escocès. I la llana, amb les altes temperatures estiuenques , no s’hi acomoda bé.
Per això, avui ja podem parlar d’altres homes que, sense portar el kilt de l’uniforme militar escocès, també s’han decantat per les faldilles.
Resulta que a Nantes, un grup de sis treballadors del sindicat CFDT de la companyia SEMITAN, tips i cuits (per la calor) de demanar des de fa quatre anys que, en episodis d’intensa calor, els deixin portar pantalons curts, s’han acabat de coure i han pres mesures contundents.
Ells protesten, amb tota la raó, perquè els autobusos que condueixen no tenen aire condicionat. Que a 2017 sembla quasi impossible de creure. I diuen que, darrera el parabrisa, les temperatures quasi s’apropen als cinquanta graus. Científicament això s’explica per l’efecte forn.
Doncs bé, no fa pas gaires dies, aquests sis treballadors es van presentar a la feina amb faldilles sense quadres, de roba negra;  i pel que sembla al vídeo la roba és lleugereta. Encara que el negre mai no ha estat gaire bon antídot contra els abrusadors rajos solars, potser van escollir aquest color per ser una mica discrets. Però difícil, perquè amb la faldilla femenina, portaven els típics mitjons esportius de ratlleta vermella i blava sobre fons blanc. I aquesta paleta cromàtica es combinava amb unes sabates matusseres i unes cames plenes de pèls.
A veure, a mi no em sembla gens malament que, si poden, facin tot els que estigui als seus peus, per evitar una sobredosis de sufocació. 
Ells havien demanant moltes vegades que els deixessin posar pantalons curts i mai no els donaven el permís. Llavors, com que l’empresa sí que accepta la faldilla com a indumentària de feina van tirar pel dret. Però sense tenir en comte els petits detalls. Perquè si una dona va d’uniforme amb una faldilla negra, el més probable és que porti sabata negra i una mica d’arreglar. I mai no sortirà de casa, si porta faldilla, sense depilar-se, com a mínim, a ran de faldilla.
Que també us ho dic, a mi, els pèls, siguin femenins o siguin masculins, no em fan fàstic. Només em fan pensar en una escassa cura higiènica.
I aquests sis treballadors —més alguns altres que no van atrevir-se a posar-se faldilles—, consideren que no deixar-los portar pantalons curts és una mena de discriminació. I hi estic d’acord. Ells també tenen dret a portar les cames destapades i no suar pels bessons. Tanmateix, la pelussera oblidada sobre la pell, tampoc els afavoreix la transpiració.
El que no em puc imaginar és que aquests treballadors, per estar més fresquets també s’oblidin dels calçotets, com fan els escocesos, i embrutin més de l’imprescindible.

I és que quan la raó natural dicta ordres lògiques —ja ens ho deia el Petit Príncep—, els directius de les empreses no haurien de tenir dret a dictar ordres il·lògiques i poc considerades.