diumenge, 23 de juliol de 2017

El feminisme està de moda


Els homes no compren feminisme? I moda? I tant! Ambdues coses. Encara que hi hagi més botigues per a dones, els homes també poden trobar els seus modelets i anar a la última. Segur que el Cruanyes no té una modista particular! I cal dir que hi ha homes que mai han deixat d’estar a la última. Ni de ser feministes.
Els homes i les dones que encara no són feministes, si volen, poden quedar molt moderns, llençant els seus modelets masclistes a les escombraries.
Les actuals estrenes de sèries com The Handmaid’s Tale o Las Chicas del cable demostren que el feminisme està de moda.
Però, no hi hauria d’estar des de fa molts i molts anys? En realitat, no li caldria estar de moda perquè hauria de ser un fons d’armari bàsic a totes les llars.
Últimament, les sèries protagonitzades, dirigides i escrites per dones han trobat el seu espai televisiu. Girls —que fa unes setmanes emetia el seu últim capítol—, escrita, dirigida i produïda per Lena Dunham, una dona, ha aconseguit arribar a un públic considerable sense amagar la seva ideologia feminista.
Lena comentava a la revista Playboy que li agrada ser portaveu dels problemes als que s’han d’enfrontar les dones joves d’avui dia.
Quan jo era joveneta (i no tan joveneta), vaig haver d’empassar-me un munt de pel·lícules masclistes i ningú no protestava. Per què ara, encara hem de trobar dones que es queixin de pel·lícules feministes? Només se m’acut que poguessin ser dones sense filles... Però, no! Seria insultar-les injustament. Moltes gemegaires són mares! Amb tot, crec que estimem de manera diferent a la meva, les seves filles.
La sèrie tracta temes com el cos femení, la identitat de gènere i la irreverència d’actituds oposades al que s’espera en un sistema hetero-mormatiu.
Dins d’aquesta moda, també podem trobar l’adaptació de la novel·la de Margaret Atwood, The Handmaid’s Tale (conte de la criada).  Els Estats Units —sota el nom Gilead—, es converteixen en una dictadura (en una mena de distòpia) que subjuga les dones i les converteix en mers estris al servei dels homes per assegurar la continuïtat de la humanitat. És un contingut molt dur però que fa més imprescindible la rebel·lió de les criades.
I tot això és molt important en un moment en què Trump fa vestir de dones les seves empleades.
Amb tot, l’elenc de la sèrie no ho té tan clar com Margaret. I en una entrevista promocional al festival Tribeca Film Festival, tant el director com els actors van intentar esquivar l’etiqueta feminista.
I quina pot ser l’explicació? Em sembla un raonament evident, suposar que si la paraula feminista s’ha d’evitar és perquè creuen que hi ha més masclisme que comprarà entrades. Perquè, no és el capitalisme un sistema patriarcal?

I és que el feminisme no hauria de ser una qüestió de diners, sinó una manera de pensar que, com un fons d’armari, tant si està de moda com si no, ens escaigués portar-la a diari.

dissabte, 15 de juliol de 2017

El cos de les dones és un negoci


I el dels homes, també. Però molt menys. I no pas perquè siguin més lletgets, no. És perquè la premsa no els burxa tant. Per què? Qui ho sap! Suposicions: no tenen tanta pressió social per mostrar-se guapíssims o moníssims; o potser, tenen l’autoestima més enlairada encara que tinguin grans a la cara, pèls de cabra a les celles o globus a la panxa.
 Heu de veure el vídeo titulat El cos de les dones és un negoci publicitari. En part, us quedareu tranquil·les de ser normals perquè la model té taques a la pell, les celles massa baixes, el cabell com arrugat... i amb cosmètica i ordinador, la deixen com un figurí desfigurat. Ni ella mateixa es capaç de reconèixer-se. Que té la seva avantatge perquè pot anar pel carrer sense que la reconeguin com la noia dels sostenidors transparents o de les calcetes parrac... i algú hi somiï.
Els anuncis de bellesa ocupen el trenta-unè lloc per volum de facturació i suposen més de 1500 milions d’euros a l’any. A Catalunya es fan més de 65.000 operacions d’estètica a l’any. La quantitat de dones que s’exposen a trastorns mentals greus que segurament requeriran tractament mèdic i psicològic és excessivament elevat. Un sol cas d’operació innecessària i arriscada ja és massa. Per què exposen, inútilment, la seva salut? La Secretaria de Dones ens ho explica. En un sol dia, podem arribar a assimilar més de 800 inputs —de les xarxes socials, els mitjans audiovisuals, els anuncis publicitaris, els missatges subliminals...—, sobre com hem de ser per tenir èxit, amics, bona feina o sentir-nos millor. Aquests inputs continus arriben al nostre cervell, es fixen a la memòria i remodelen la nostra percepció del que és bonic i del que no.
I ens volen entaforar que el més important a les nostres vides és el nostre aspecte físic. Des de petites, ens han ensenyat que hem d’invertir molt de temps, energies i sobretot diners, per aconseguir un aspecte físic que no ens faci sentir culpables ni fracassades. Qui vol presumir, ha de patir, ens deia la mare a les meves germanes i a mi. Però mai els ho va dir als nostres germans.
Els terribles enganys d’aquesta publicitat són ben malignes. Qui se’n beneficia? Les grans marques de cosmètica. Més ben dit: hi ha homes i dones molts rics a costa d’enganyar tant com poden homes i dones.
Però hi ha homes i dones que no es deixen enganyar. On està la diferència entre els uns i els altres? Crec que poden ser molts factors, entre d’altres una baixa autoestima... però també, és segur, que la manca de valors primordials ben ordenats —quan sembla que la filosofia no ensenya a pensar—, hi té molt a veure. I com més baix és el nivell intel·lectual de la nostra societat, més fàcil és enganyar-la. Que no vol dir que gent molt preparada no es deixi enganyar amb ganes.

I és que ja és hora que plantem cara a aquestes enverinades campanyes i no els permetem entrar al nostre cervell. L’individu té capacitat per raonar lliurement i escollir què compra i què rebutja.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un cul femení per anunciar llibres


On s’és vist, tal disbarat? O millor dit: tal aberració? Doncs a Zamora, al cartell de la seva XXXII Fira del Llibre. I l’alcalde, tan tranquil, berenant pa amb formatge zamorà i que no l’empipin.
Al cartell, tot s’ha de dir, no només es veu el cul d’una dona, també es pot fruir de la part de dalt de les cames, les mans entrenuades darrera el cul com volent tapar una micona la ratlla que separa les natges (i em fa pensar en allò de la insinuació provocadora... com la Rita Hayworth traient-se el guant a Hilda), l’esquena —tapada per un llibre molt gran—, i el cap amb una melena que se’n va cap al davant.
Total, dos objectes: dona i llibre. Ah! Se m’oblidava, el llibre està obert com per a començar a llegir-lo, com si la dona fos un faristol.  
Les feministes de Podem, per estroncar el berenar de l’alcalde —que es veu que és d’IU però tant li fa—, han denunciat el cartell per sexista. I tenen raó: no podien dibuixar  el llibre sobre una lleixa o en un aparador?
El cartell ha estat el guanyador d’un concurs convocat per l’Associació Zamorana de Llibreries, Papereries i Material Didàctic... (perdoneu, però corro al lavabo perquè no em puc aguantar). Quin cinisme més idiota! Pot ser didàctic barrejar el nu d’una dona amb un llibre? O és una barrabassada d’un masclista insofrible?   Concursant i jurat em fan sospitar —molt—, de masclisme. Una dona —com a objecte sexual—, s’ha d’utilitzar com a reclam per guanyar premis? I el jurat destaca pel seu filosòfic raonament: a veure si amb aquest cartell aconseguim que més homes llegeixin? Perquè entenc que una dona nua no va dirigida a les dones a les que, clarament, els ha de molestar l’anunci.
Que si dius, és per animar una mica més els homes... No! Ni així! Els homes tenen el cap prou moblat com per llegir sense reclams. I el dissenyador i el jurat han fet bingo: han aconseguit emprenyar homes i dones.
Per què, doncs, va guanyar aquest cartell? Per a que tothom parli malament de l’Associació de Llibreries Papereries i Material Didàctic de Zamora? La resposta deu ser la de sempre: el masclisme s’escola arreu, ni que hi hagi preses de contenció que obliguin a dissimular. I estic convençuda que, l’any vinent, amb l’escarment d’enguany, no s’atreviran a fer el mateix cartell amb un home.
A més, no puc evitar de titllar-los d’ignorants: un pes a l’esquena és quelcom feixuc que no puc relacionar, de cap de les maneres, amb l’alegria, el plaer, la importància, la cultura... d’una bona lectura.
I és que la lectura, no és cosa només de dones ( i alguns homes que no necessiten reclams); també serveix per aprendre —si se’n té ganes—, a no fer el ridícul i per no deixar entreveure un masclisme que ja no fa gràcia.


dissabte, 1 de juliol de 2017

Tenista, imbècil o assetjador?


Es veu que les competicions esportives són proclius a generar situacions conflictives quant al respecte per la feina de les dones.
No fa pas gaires dies, el Canal Eurosport va encomanar a la periodista Maly Thomas que entrevistés el tenista francès Maxime Hamou —amb el número 287 del món—, després d’una derrota al Roland Garros. El bordegàs es va cobrir d’indecència! En el moment que ella se li acostava per apropar-li el micròfon, ell la va engrapar per l’espatlla. Ella, tot i que els tocaments no van inclosos en el preu de cap entrevista ni en cap pack d’educació bàsica, va mantenir un irreprotxable capteniment perquè es va mostrar tolerant. Però el cretí —o potser borratxo, perquè encara seria més perdonable—, no prou content de dominar-la amb la seva força, va començar a fer-li petons al coll. Ella intentà desfer-se’n però l’estultícia de l’impresentable el portà a tornar a buscar-li el coll amb la boca i a agafar-la amb més força amb el seu braç esquerra, fins a tocar-li quasi bé el pit. Llavors, ella, per dignitat, i amb dificultat, se’n va apartar del tot.
Els galifardeus de la Cadena Eurosport que estaven al mateix plató van tenir a broma riure’s de l’incident i aplaudir-lo. La Cadena, després, va demanar disculpes pels galifardeus i a ella li va manar que no fes declaracions. Però per decència femenina ella va comunicar que, de no estar en directe, li hauria donat un bon cop de puny.
Per què una dona s’ha de veure obligada a accions contundents, per culpa d’homes indecents? Tenia ella ganes d’haver d’empentar l’entrevistat o de donar-li un cop de puny.
Per sort, el vídeo no s’ha fet viral, tot i que l’ha vist molta gent. Imagineu-vos el cas a l’inversa: mentre ella li fa les preguntes amb el micròfon a la mà dreta, amb l’esquerra li toca el paquet... Com no hauríem quedat d’avergonyides les dones! I llavors sí que s’hauria fet viral. Perquè si la canallada la perpetra un home, com que ja hi estem acostumats... encara pot fer riure a periodistes de carrera. Però si la fa una dona, foguera!
El títol del tuït que ha fet famós vídeo també és repugnant: Hamou, un seductor de pacotilla. Quina seducció? Jo hi hauria posat repulsió. On hi diu que la seducció s’aconsegueix per la força?
Roland Garros ha estat inflexible i ha retirat la capacitació al tenista. Al menys, ha tingut un càstig.
Però mentre França castiga el tenista assetjador, a Huelva, força més al sud del continent, el jugador és acceptat —potser esperant que la ximpleria humana empleni més les grades. Amb tot, el penedit, ha demanat unes insulses disculpes.

I és que tant si s’és tenista, com pirata informàtic, com corredor de borsa o, de professió jeure en una hamaca, cal ser sempre respectuós. Fins i tot, en estat etílic. El que no està interioritat al cervell, ni borratxo, aquest no ho pot treure.

dissabte, 24 de juny de 2017

Els homes no saben fer de Primera Dama?


O no volen? O no en saben? Amb les dues possibilitats quedarien ben malament. N’hi ha alguna altra, de possibilitat? Potser... no els dóna la gana? Encara seria pitjor!
Però ho entendria més: a qui li pot agradar haver de perseguir arreu del món al seu consort i haver d’anar carregat amb un munt de maletes plenes de vestidets per lluir? Que si la feina (?) dura una setmana, necessiten pel cap baix, sis conjunts de matí de la Sita Murt, sis de tarda de la Purificación García, sis més de còctel de la Carolina Herrera i quatre o cinc de nit de Coco Chanel. Total, que comptant els complements (sense les joies, clar), les maletes poden costar, també pel cap baix, uns cent mil euros!!!
A veure, a la darrera reunió de mandataris de l’Otan, la foto de les primeres dames té una sorpresa espectacular. Quina dignitat i quina coherència, el marit del primer ministre de Luxemburg. Ell és el primer en estar al seu lloc i aparèixer a la foto de primeres dames.
Algú coneix el marit de la senyora Merkel? O el de la Theresa May? Que no els agrada posar-se vestidets com fa la Melania Trump i lluir com pitxers bufons? Si les dones fa segles i segles que ho fan! És molt fàcil i divertit. I està molt valorat... Segur que quan ho provin no sabran deixar-ho.
Gauthier Destenay —l’home primera dama per primera vegada—, es va casar amb Xavier Bettel fa dos anys gràcies a una llei que el mateix primer ministre va impulsar. I tan jove i bufó com surt a la foto, ha passat la mà per la cara a d’altres marits que, amb molta més experiència (ni que sigui per edat), no han tingut el coratge de posar-s’hi mai. I mira que ho tenien molt més fàcil perquè el seu matrimoni no aixecava tanta pols. I ell, amb vendaval inclòs, ha aguantat el tipus.
Llàstima que la notícia no ha tingut el ressò que es mereixia per culpa de les animalades que Donald Trump fa dia sí, dia també. Com quan esbronca els països de l’Otan, retraient-los que no compleixen  amb les seves obligacions financeres, o bé l’escandalosa empenta que li va donar al primer ministre de Montenegro. Tot això, posant set flassades sobre l’escena de “les manetes” amb la seva muller quan, en arribar a Jerusalem, ell —tot estranyot potser pels canvis de pressió...—, s’espera un moment per donar-li la mà i ella —que deu estar molt rabiosa perquè tots caminen tres passes més endavant i els seus talons no li permeten atrapar-los—, li rebutja amb una manotada poc digna. Però també puc entendre que la xiqueta (quants anys té?), estigui tipa i cuita de que el seu marit la faci quedar tan malament. Ja se sap: el diner té un preu.

I és que la dignitat és un valor moral que tot i posseir-lo de manera innata els humans, no totes les persones són capaces d’accedir-hi per manca de qualitats. 

diumenge, 18 de juny de 2017

La CUP torna a rebre!


Quina llàstima! No s’ho mereix! Encara que no estiguem del tot d’acord, em dolen els insults masclistes (es veu que a centenars), que ha rebut arran de la proposta que van fer a Terrassa. Del seguiment d’aquests insults han pogut constatar que el 95% estan fets per homes. Això m’estranya, només una miqueta, perquè els insults solen ser covards i anònims. Però el que no m’estranya gens és que siguin en to ridiculitzador, despectiu i androcentrista, com diuen ells. Conec aquesta cantarella.
Sap greu que l’Ajuntament de Terrassa no els recolzés. Però la proposta tampoc té un pes pesant. Jutgeu-ho vosaltres mateixos!
Es veu que no els agraden els homes eixarrancats als transports públics... A mi, tampoc!
Ja sé que ni la Gabriel ni la Reguant tenen cap interès en seure tipus Preysler però, estic convençuda que, només algunes vegades, quan van vestides de manera informal —com em pot passar a mi—, també poden tenir les cames una mica obertes... Recordo una entrevista del Cuní... en fi, això seria un altre.
És de mala educació seure eixarrancat com el tipus de la foto. Però hi ha un punt, potser exagerat, no ho sé... quan diuen que aquests homes ocupen l’espai personal d’altres usuaris, especialment dones. Si s’haguessin quedat només en usuaris, no haurien descarrilat perquè, a grosso modo, se suposa que al transport públic deuen pujar-hi un cinquanta per cent de dones i un altre cinquanta d’homes .
Fixeu-vos en la foto. Fa mal pensar. Sembla que s’hagin posat d’acord amb la casa Adidas per promoure la marca a canvi de diners per poder pagar la campanya que ells voldrien endegar (però el seu ajuntament no els ho permet).
I necessiten diners perquè també volen canviar de manera gratuïta els dissenys gràfics dels lavabos públics i eliminar les faldilles de les dones i els pantalons dels homes. Si els lavabos femenins tinguessin una dona amb una paella i, els masculins, un home amb una copeta de conyac i una cigarreta, llavors seria un escàndol indignant i mesquí, però...
I és que quan sigui possible que homes i dones entenguin correctament la seva diversitat —dins de les seves igualtats—, no caldrà reparar en detalls absurds i ridículs. Perquè sortiran de dins, d’una educació paritària i igualitària. I del cor.


dimarts, 13 de juny de 2017

Hostesses tipus pitxer bufó


Qui va proposar la primera hostessa tipus pitxer bufó en català o Barbie en americà? Déu Nostre Senyor, segur que no! Per mil diverses pintures, sembla que Ell més aviat va abandonar Adam i Eva nusos —paritàriament—, al Jardí de l’Edèn.  Però, ¿recordeu que l’home no ve de la patata i que a la foto d’avantpassats, penjada al menjador, hi hauríem de tenir un primat o un homínid?
Sigui el que sigui, actualment ens trobem encara lluitant per a que les dones no hagin de fer —entre moltes d’altres feines—, la de pitxer bufó.
I si el Déu del cel no va donar feina a la primera hostessa, no em queda cap més remei que imaginar un home —perquè no em puc creure que tal barbaritat la fes una dona—, dient: calla! Aquí hi faria ben bonic una dona amb un tipàs molt ben dotat i ben escàs de roba! I així va començar la professió d’hostesseria femenina! I es va escampar arreu (convencions, fires, esports...), amb noies de pitrams més inflats que globus a punt d’explotar, escots (descordats) com gorges impressionants  i faldilles arran de calça.
No fa gaires dies, un hostessa va denunciar la casa Schweppes perquè, durant la celebració del Godó, van obligar-la a portar un vestidet d’aquests: escotat i curt en dimensió màxima, a vuit/deu graus de temperatura solar. L’agència de models i la marca de begudes es van defensar atacant: la noia havia acceptat la feina sense cap coacció. 
Aquestes noies boniques dels esports, altrament anomenades paraigüeres (no perquè es dediquin al negoci dels paraigües, sinó perquè acompanyen els esportistes sota paraigua, com si fossin el Sant Pare sota pal·li), ja van perdent la feina perquè alguns països —conscients de la degradació i la falta de dignitat que aquesta vexació suposa per a les dones—,   estan eliminant-les dels podis esportius.
Austràlia va ser el primer país en treure les hostesses d’una competició ciclista d’alt nivell exclusiu per a homes. Però encara en queden moltíssimes... Quan l’Anna Gabriel i el seu seguici puguin governar, a part d’acompanyar el senyor Mas, en els seus desplaçaments, sota paraigua, estic segura que a Catalunya no hi haurà cap més dona treballant de pitxer bufó.
Amb tot, potser cal ser empàtic i pensar que la casa Schweppes en realitat és ben feminista perquè creu en el poder de les dones —exposant els seus cossos per mig plat de llenties—, per encolomar el que vulguin, mig desvestides, als homes. Perquè si pensés que a les dones se’ls pot encolomar qualsevol cosa amb models tipus Ken, ja els hauria posat.  

I és que aquest tipus de masclisme pot ser molt cruel i, per aconseguir que els homes puguin hidratar-se amb begudes dolces addictives, poden passar per alt que les dones se’ls morin de fred.

dissabte, 3 de juny de 2017

¡Que no me dejes o te mato! ¡Muerta!

Alicia Ródenas és una estudiant de disset anys que ha participat en un concurs de curtmetratges de l’Institut  Diego Siloé d’Albacete. En poc temps, el vídeo ha tingut gairebé mig milió de visites. Tema: 100 comentaris masclistes que poden arribar a sentir les dones durant la seva vida. Títol: Ahora o nunca.
Esborronador! A més, té la gràcia de donar-hi un toc interpretatiu que comença amb mitja rialla, amb la primera frase: ¡Qué niña más bonita! I acaba xisclant, plorant, tot estirant-se el cabells de ràbia, i dient: ¡Joder, que no me dejes o te mato! ¡Muerta!
Es podria dir que tot queda entès, però mai n’hi ha prou per seguir intentant fer entendre a qui s’enfada amb els meus escrits (que vés a saber per quina raó) i a qui encara permet que es puguin seguir perpetrant crims com aquests.
No us pregunteu mai per què poden existir vídeos com aquest i no el d’un xicot queixant-se dels mals tractes de les dones? O per què no hi ha ningú que escrigui un Simonet? Jo crec que la resposta està en la quantitat: quantes dones moren en mans de la seva parella? Quants homes? Ja sabeu la resposta!
Dels 100 comentaris, només en transcriuré uns quants de significatius dels del final: Di a tus amigos que vengan a recogerte; Así vestida, pareces una mojigata; Así vestida, pareces una puta; Si no querías que te tocase, no haberme calentado; Tío, ve a por la gorda, son más fáciles porque están desesperadas; Te los follas a todos, ¡zorra!; Aún virgen? ¡Frígida!; Te maquillas demasiado para ir al instituto; Ay, si te arreglaras un poco, hija mía... Deberías agradecerme que te mirase, Si te mira otra vez, les doy; No te pongas esa falda si no estoy yo delante; No discutas conmigo en público; Si no fuera por mí, tu no serías nada; Te quiero nena, por eso te protejo; Te quiero nena, no me dejes; Que no me dejes, que hago una locura; Que no me dejes o te mato! Muerta!
Ho ha fet tan bé que sembla una història verídica. Però, no és molt jove aquesta noia per haver de viure tenint tan presents aquests comentaris? Oi que no se’ls ha inventat? Els ha sentit, els ha viscut, si més no, a les notícies, al cinema o quatre carrers més enllà de casa seva.
No resulta molt més alarmant que l’hagi fet una noia de disset anys? Ens hauria de fer pensar molt i treballar per a que mai, mai dels mai, hi hagués notícies que permetessin fer realitat aquests vídeos.
Si les dones tinguessin el tractament que es mereixen, hauria aquesta noia concursat amb aquest vídeo?
I és que el respecte és el valor moral en què se sustenten els drets humans. I les dones, també són éssers humans encara que, algunes vegades, sembla que algunes institucions se n’oblidin i permetin tantes morts per any.





dissabte, 27 de maig de 2017

Tenir fills no regala felicitat


No sabia qui era Samanta Villar i, després de saber-ho, m’he adonat que no em calia perdre el temps. Però com que de tot podem aprendre, potser serà bo desaprendre el que ha tingut la pretensió de voler ensenyar-nos. Encara que diria que ho utilitzat d’excusa per treure’n diners...
És una periodista de Cuatro, canal televisiu que no veig mai i el programa que realitzava estava relacionat amb no sé què porno. És a dir: nivell.
A més, li agrada que es parli d’ella —ni que sigui amb aquell eslògan que, malauradament es va fer famós entre ments no dotades d’enteniment, i que deia: és millor que es parli malament d’un mateix a que no se’n parli. Quanta gent hi pot haver que no sàpiga que humilitat, discreció, intel·ligència (i d’altres), a més de ser femenines són virtuts?
Doncs la tal Samanta, amb quaranta-un anys però sense parella, va decidir que volia ser mare. Ella volia el títol, però no li venien de gust les pràctiques... Total, que per ovodonació li va néixer bessonada! No vols brou, dos bols.
Ella es pensava que la maternitat seria com fer viatges turístics caríssims (que ningú no et treu que et facin mal unes bones sabates, o que hi hagi mosquits, o un atemptat...), o com... anava a dir estar de lluna de mel (quina expressió més embafadora!), però com que no té parella, no serveix l’exemple. Bé, amb un ja s’entén.
Veient que el videojoc dels nenets no era virtual i no es podia tancar quan estava cansada o quan volia anar de marxa, es va queixar públicament: la bessonada li havia pres qualitat de vida i no la feia més feliç.
Llavors, va adonar-se que la culpa no era d’ella. Perquè aquesta generació sobrevalorada (que no saben distingir  entre valors aconsellables i bajanades nècies), mai no s’equivoca, la culpa sempre és de la musaranya que passava per allí, va distreure-la... per dir alguna cosa. I ella, va anar enganyada a la maternitat (paraules de Samanta), perquè ningú no li havia explicat què era en realitat això de ser mare. Però no té el títol de periodista? Calla que potser  els veïns, a vegades el regalen...vés a saber perquè si no, com s’entén? I què no té ordinador? Que no sap navegar i introduir la paraula mare? Que no ha vist pel·lícules?
Per acabar d’adobar-ho, remata: ara ja és massa tard, ara sóc mare i cal aguantar.
Ara, les paraules ja no se les emporta el vent i queden gravades a perpetuïtat en uns núvols virtuals que els xiquets, sense voler, poder trobar més aviat del que els seria recomanable.

I és que la maternitat és una delícia no apta per a tots els paladars. Exigeix moltes virtuts que no tothom està disposat a regalar amb generositat.  

dissabte, 20 de maig de 2017

Rics casats amb lletges?


On s’és vist això? Vaja, jo no ho he vist mai i mira que porto anys fixant-m’hi. Fins i tot amb rics lletjos!
Tenia, de joveneta, un amic ric (que no sé si va deixar de ser-ho perquè em trobava massa lletja), que quan li feia aquesta pregunta s’indignava molt perquè ell, sense ser cap Adonis, per casualitat, s’havia casat amb una noia moníssima. I s’enravenxinava molt tot assegurant-me que la premissa no podia ser veritat, que hi havia homes rics que tenien mullers adotzenades. Però la conversa sempre s’acabava amb la meva mateixa resposta: quan puguis  aportar un sol cas a la qüestió, et donaré la raó. I encara no li he pogut donar mai! Potser, ara hi caic, em va retirar l’amistat per aquesta banalitat! Però no, segur que no!
La idea em va tornar al cap, l’altre dia a la perruqueria —tot intentant encobrir arterament l’estat d’urgència dels meus cabells—, quan posant-me al dia de la imprescindible premsa endarrerida (perquè si no, no es pot socialitzar), em vaig adonar que seguia tenint raó. La majoria d’articles —a part dels vestits lletjos com la por i algun d’elegant de tant en tant—, tenien la mateixa estructura: home ric (futbolistet, artistàs, arribista al món dels negocis o...), aparellat  per pura coincidència, amb una model espectacular. I em vaig tornar a preguntar: aquests (no tots) homes rics, quan busquen parella —ja que hi ha tanta testarruda reincidència amb les mides de la Venus però multiplicant per dos o per tres les xifres del pitram—, què hi tenen, al cap? Talles, només?
Perquè si totes son tan espectacularment espectaculars —sense excepcions—, vol dir que és un esquema mental que es reprodueix obsessivament. Crec jo que primer es deuen fixar en el físic. Si aquest dóna la talla quant a mides, potser fan l’esforç d’indagar què tenen al cor i, llavors —si les talles encara no els han engrapat per allà on seria lleig de mencionar—, potser fan alguna incursió al cervell, a veure què hi troben. No sé si és ben bé així, però crec que s’hi pot acostar bastant.
Mira que no és pas el meu tema preferit (i potser és el que em resulta més avorrit) però, qui no podria fer una llista de jugadors de futbol (sense oblidar el trumpós), amb aquelles caretes de filòsofs eixorivits, però tirant a lletgets, que tenen dones que es fan mirar (normalment pels homes) encara que no se’n tingui ni ganes?
Perquè aquesta segona part de la qüestió també és important: mira que bo que sóc que aquesta monada és meva i no teva.

I és que tanta coincidència no pot ser coincidència; ha de ser consciència voluntariosa. I escollir per esposa, mides espectaculars no sé si és una garantia gaire sòlida.

diumenge, 14 de maig de 2017

Dones pijes inconscients


Tinc mal humor, molt mal humor. Ja no sé mai si sortir a passejar amb un bastó o si comprar-me un patinet elèctric. Amb l’un, aniria més segura; amb l’altre, no em cansaria. Però cap dels dos es perfila com la solució ideal i per això visc desorientada.
Tampoc no sé on anar a comprar-me la roba. Unes botigues només tenen bastons —models tipus iaietes—; i altres, només patinets —texans esparracats i samarretes meliqueres. I no sé com passejar, ni com vestir-me... I el que és pitjor: no sé a quines excursions turístiques puc anar!
Si m’apunto a L’Imserso, friso amb les pèrdues de temps —unes tres cada matí—, per culpa de les pèrdues urinàries. Si m’apunto a les excursions del públic en general, encara és pitjor! Hi ha parelles sense fills que s’hi emporten els gossos com si poguessin fruir d’una ruta cultural pel... posem pel call de Girona. Hi ha matrimonis jovenets que s’hi emporten la llocada per a que entre tots, els distraguem —tot rient-los les gràcies de mala educació—, mentre encara no poden entendre res del que expliquen. També hi ha jovenalla —d’aquella que tot i haver fet filosofia no els ha aprofitat—, amb pantalons com mitges i que, en lloc d’escoltar, s’entortolliguen de cos de tal manera —davant dels gossos i la canalla—, que és impossible saber on són les cames de l’un o de l’altra; i amb les llengües, el mateix; però no se’ls poden veure perquè no tenen temps de parlar.
I a tota aquesta complicació, cal afegir-hi —com em va passar no fa gaires dies—, un parell de dones pijes que, com el seu nom indica, volen aparentar més del que són. Morenes de sol, arrugades de fumar, amb perles ostentoses que enceguen, amb esportives de talons... Ja sé que l’aparença no té cap importància però, volent fer-se també les saberudes, fan preguntes irritants com si haguessin d’escriure una tesi doctoral: tenia diarrea aquest escultor el dia que li va quedar com una caca ... Que dius: tenen ganes d’aprendre... Però si una d’elles, creient-se una nòrdica potentada li pregunta a la pobra guia voluntària, com si fos una surenya, com celebren la Pasqua al seu poble (que no pot estar gaire lluny perquè Catalunya és petita)... això ja no té perdó.
 I tot plegat m’irrita perquè m’adono que l’edat no em fa més pacífica —com m’esperava—, sinó més amiga d’Herodes o del Gran Inquisidor del Reis Catòlics o de Monsieur Guillotin.
Els homes, en canvi, com que són de poca paraula, no solen tenir gaires problemes amb les mosques.

I és que ens urgeix, especialment a les dones, assistir a tallers per conrear paciència, per mantenir-nos moralment a l’alçada i per fruir de la proliferació humana tot i estar tan descarrilada. 

divendres, 5 de maig de 2017

Santa Jordina


Ja està, diran alguns! Ni la festa del sant patró en pau! Doncs jo crec que sí que l’hem tinguda en pau; i alegre, festiva, assoleiada, llegidora, sàvia... Fins i tot amb una Santa Jordina que ens permet estar en pau, que no empatats. N’hi ha poques de Jordines, però hi ha molts Jordis i el Gran Jordiet de Sisa... i només un sol llibre titulat Santa Jordina.
Tot són llegendes de Sant Jordi i m’està molt bé, i les tradicions són les tradicions. I s’han de respectar i celebrar i mantenir...  Tanmateix, aquest  2017 Inés Macpherson ha presentat una nova versió de la llegenda, amb el nom en femení, il·lustrat per la gran Pilarín Bayés.
Us penseu que l’han escrit per fastiguejar a qui no sigui feminista? No cal ni respondre.
La seva llegenda ens parla d’una nena convertida en cavaller que també sap lluitar contra el drac i que també pot derrotar-lo. Els seus germans no són precisament els herois de la família. Per què? Doncs perquè elles dues deuen voler reivindicar el paper femení i donar-nos una altra visió de la llegenda. N’hi ha tantes! Per què no hi pot cabre una versió amb una nena valenta i triomfadora?
Suposem que hi ha, per dir alguna cosa, unes cinquanta versions diferents de la llegenda de Sant Jordi, només aquí a Catalunya...i si n’hi ha una amb una nena, quin percentatge és? Ridícul!
Com que les comparacions tenen aquell poder tan instructiu, jo m’imagino les llegendes de Sant Jordi, tan grans com un nen petit pot imaginar el terrorífic drac. I la llegenda de Santa Jordina no seria ni la urpa més petita del drac més esquifit.
Vindria a ser com parlar de feminisme i masclisme. El segon seria el drac que ha devorat moltes dones i la Simoneta no seria més que la voluntat de fer-li pessigolles a les punxes de la cua per destorbar-li les malifetes.
Crec que a 2017, escriure i il·lustrar una Santa Jordina és un gran encert i una fantàstica aposta per a totes les famílies que volen educar nens i nenes en igualtat d’oportunitats. Les nenes, les dones també poden i són, en moltes ocasions grans heroïnes.
Donar diferents visions d’una mateixa realitat o fantasia és molt més enriquidor, desperta l’esperit crític i ensenya a raonar —en una època en què el pensament està a la baixa—, més a l’alça. 
No cal perpetuar els estigmes de nenes princeses i nens herois. Però tampoc cal descartar-los. Tenim gran literatura amb princeses i herois que ens han fet créixer i ens han ensenyat, ni que sigui sense pessigolles, a entendre el complicat món que ens ha tocat. Tenim moltes bruixes malvades i algun Geppetto, o Peter Pan... encara que m’estranya que els autors de contes no hagin fet més homes bondadosos. Pot ser que la bondat no estigui mai en el rànquing de qualitats per a contes infantils? Però això seria un altre tema.
I és que per Sant Jordi, tot i que guanyen de golejada els homes, cal no oblidar les Jordines.  




dissabte, 29 d’abril de 2017

Palmes amb delicte


No fa ni cinc dies que, tot entrant al Carrefour a comprar unes amanides mini calòriques, amb urgència per lipotímia esvaïda, una visió esborronadora que quedava a la meva dreta, em va fer girar els ulls amb una torsió tan brusca que, fins i tot, la cintura se’m va entortolligar. Però les cames em seguien soles cap endavant motivades per la necessitat de nodriment. La visió d’unes palmes blaves i roses, va estar a punt —per culpa d’unes forces contraries que lluitaven al meu cervell—, de partir-me pel mig!
De gana, per massa atrafegament, n’he passat un munt de vagades, però de palmes roses i blaves, encara no n’havia vist mai!
Immediatament, em va venir al cap la meva filleta de cinc anys (quan jo en tenia bastants menys), i per desentortolligar-me vaig haver de rumiar què hauria fet per a que el seu tendre cervell no hagués quedat malmès a perpetuïtat.
I vaig veure l’escena amb claredat meridiana. Com que en aquestes èpoques, als grans magatzems, ja tenen els mobles de jardí exposats, hauria fet veure que anàvem a provar butaques estiuenques. L’hauria asseguda a la meva falda i, mirant-la als ulls, perquè pogués entendre bé:
—Mira Maria, hi ha gent que entre cella i cella, que vol dir més o menys al cap —i així de pas colar-li més coneixements com les expressions fetes, els sentits figurats...—, doncs això, que al cap només hi tenen una dèria: la de fer diners al preu que sigui. I tant els fa si, per aconseguir-ho han de perpetrar  —ampliació de vocabulari, que mai n’hi ha prou—, disbarats com aquestes palmes blaves i roses que acabes de veure i que a casa mai no comprarem. Tu ja saps que els nens i les nenes són pràcticament iguals en totes les seves capacitats. Ells destaquen més en algunes activitats i les nenes en d’altres. Però si algú vol que les nenes portin palmes roses i els nens blaves, el que vol fer —a part d’intentar guanyar diners de males maneres—,  és remarcar les diferències. I les nenes i mares necessitem reclamar tot el contrari: que es vegin les igualtats. A aquesta mena de gent, se’ls diu masclistes; i ser masclista està molt malament.
I ara em direu, per què t’has imaginat l’escena amb la nena i no amb el nen? Perquè n’hi havia moltes més, de rosa! Tanmateix, al nen  li hauria fet la mateixa explicació. Però m’hauria resultat molt difícil fer-los entendre per què els nens porten palmó i les nenes palmes. Una altra discriminació!

I és que el cervell humà, una mica més evolucionat que l’animal, hauria de ser capaç de raonar millor que les bèsties i no intentar colar palmes roses i blaves.

dissabte, 22 d’abril de 2017

Tots hem de ser feministes!


Hi ha homes, i malauradament, molt malauradament, també dones, que tenen per defecte ser feminista. El feminisme no és una guerra de sexes, és la lluita, per necessitat i per supervivència, per la igualtat, entesa no sols entre homes i dones, sinó entre tots els éssers humans. I no vull pas dir que la culpa de les dones sigui més gran, només em sembla més difícil d’entendre perquè van en contra d’elles mateixes em una cursa amb molta desavantatge.
El masclisme no va en contra dels homes, és a favor dels drets humans. I qui no té prou talla moral com per entendre aquests raonaments bàsics i és incapaç d’assolir una posició feminista vers les terribles discriminacions que han patit i segueixen patint les dones (tot i que s’han fet molts progressos)... ja es pot considerar masclista. No trobeu molt estrany que alguns homes amb parelles, mares, filles, amigues, veïnes, companyes, amants... no puguin ser més comprensius amb totes elles perquè hi comparteixen les seves vides? Per què han de menystenir-les si els fan pares i els ajuden a empentar la vida, en tenen cura quan són petits, els adoren mentre són petites, hi poden confiar quan són grans, hi comparteixen el temps d’esbarjo, els poden deixar la clau que s’han oblidat, poden donar-los un cap de mà a la feina, les busquen per... què sé jo?! Qui ho pot entendre?
No fa gaires dies, en motiu del Dia Internacional de la Dona, set dones de reconegut prestigi social, ens parlaven del masclisme que encara estem vivint. Com pot ser, si a 2017 molta gent té formació? Es veu que la formació encara no és prou garantia. Perquè més que saber com va el nostre món, necessitem tenir una escala de valors i unes prioritats molt clares: les dones són una mica més de la meitat de la població i són tan bones com els homes. És un greu error menystenir-les.
Dins del Parlament català, on se suposa que hi hauria d’haver una certa excel·lència, Neus Munté, una de les set dones que va parlar sobre una situació de masclisme a la seva vida, al diari Ara, explicava que un company de partit que tenia bessons, quan ella els va tenir, li va dir que hauria de deixar la feina activa durant al menys tres o quatre anys per poder atendre-les. Neus Munté va respondre-li que ell no ho havia fet pas. I la resposta del company va ser: és molt diferent, els meus bessons els va cuidar la meva dona.
Si no comencen donant exemple les persones que se suposa han de tenir una formació d’alt nivell, què volem demanar a qui no hi ha pogut accedir per falta de recursos o capacitats?

I és que ja n’hi ha prou de masclismes i feminismes. Estem parlant de drets humans i d’igualtat. I qui no ho vulgui entendre té un problema de valors i de prioritats. Potser fins i tot de capacitats.

dissabte, 15 d’abril de 2017

Opus Dei a 500€ al mes


El sindicat CGT ha denunciat al Síndic de Greuges l’escola Viaró de Sant Cugat que és de l’Opus Dei. Encara que no acabo d’entendre perquè el meu institut i el dels meus fills no són obra de Déu tot i demostrar una millor dignitat. Us explico: segons la CGT els criteris de contractació de personal, en aquesta escola, constitueixen un cas de discriminació en l’accés a l’ocupació per raó de sexe i vulneren la llei d’igualtat efectiva entre dones i homes. La denúncia es basa en una frase de la pàgina web del centre, on en l’apartat Caràcter Propi diu que “els professors del centre seran sempre homes, excepte en l’etapa d’Educació Infantil.”
Algú, potser, no s’ho voldrà creure perquè li farà mal, però és cert. Com a 2017, un centre que pretén educar és capaç d’escriure tal barbaritat? Resposta: qui escriu barbaritats és perquè les pensa. Però, qui pensa barbaritats, pot fer-se càrrec de l’educació infantil fins al batxillerat de tant d’alumnat?
Sí que podria si fos un centre privat que es pagués la privadesa d’ensenyar barbaritats i que els pares paguessin perquè els seus fills les aprenguessin. Però el Viaró té una subvenció pública anual de 2.555 772€ que jo he de contribuir a pagar. És a dir: amb els meus diners —amb els que no puc pagar una escola elitista per als meus fills, ni ganes—, se subvenciona una escola que per cada nen, els pares paguen uns 500€ mensuals. Tenint en compte que la majoria de matrimonis de l’Opus tenen tres fills, això els costa uns 1500€ mensuals. Més del que moltes famílies tenen per passar tot el mes.
Si una escola vol tenir diners públics, s’ha d’atenir a la normativa: no pot fer discriminació per sexe. El Parlament va aprovar el 2016 una moció per retirar les subvencions a les escoles que segreguessin per sexe. I també a les que, com aquesta, imposen un ideari religiós, homòfob i classista.
Potser per por a perdre la subvenció, el Viaró va expulsar tres alumnes seus, aquest gener, per insultar una noia hindú dient frases com aquestes: jo sóc racista, putos negres de merda —referint-se a la noia—, els negres són de classe molt inferior a la nostra, els blancs som els millors...
Evidentment, aquests xicots han sentit aquestes idees a casa seva però el Viaró no ha estat capaç d’ensenyar-los correctament un valor tan fonamental com la igualtat entre homes i dones, blancs i negres. I les aules d’aquests alumnes, molt probablement estiguin a tocar de la capella de l’escola on, en entrar, se suposa que aquests valors estan molt clars, o ves a saber.

I és que la tasca dels docents exigeix una excel·lència —no sols a nivell intel·lectual—, sinó moral (la més difícil). I encara que sigui inabastable, s’ha d’encalçar. I si algú creu que les dones només serveixen per al Cicle Infantil, no pot exercir la docència.

dissabte, 8 d’abril de 2017

Figuras ocultas


A l’arribada de l’home a la lluna també hi van col·laborar, treballant a la NASA, tres extraordinàries dones afroamericanes: Katherine Jonhson, Doroty Vaughan i Mary Jackson. Tot i ser els anys de la segregació legalitzada i la discriminació racial als EEUU, elles també van col·laborar a guanyar a l’URSS, durant la Guerra Freda, en la competició per conquerir l’espai.
Algú en sabia alguna cosa d’aquestes tres excepcionals dones, tot i tenir les circumstàncies en contra? La pel·lícula encerta de ple en el títol: Figuras ocultas. Unes desconegudes. Tots els mèrits van ser per als homes. I no va ser just que no es reconeguessin els seus mèrits.
Elles pertanyien a un grup de dones anomenades computadores humanes. Elles eren capces de resoldre complicadíssimes equacions que permetien fer els càlculs per enviar l’home a l’espai.
De les tres, la més reconeguda va ser Katherine Jonhson. El 1960, quan la NASA va començar a utilitzar computadores electròniques, va tenir la responsabilitat de verificar manualment, els càlculs de la màquina.  Amb tot, la seva gran aportació va ser calcular el moment exacte en què la sonda de l’Apolo 11 havia d’abandonar la superfície lunar per coincidir i enganxar-se al mòdul de servei.
Dit així, sembla només una ment prodigiosa. Però li van caldre altres qualitats per aconseguir-ho. Katherine no podia utilitzar els lavabos de les dones blanques que hi havia al seu departament i, cada dia, tardava quaranta cinc minuts per anar i tornar corrent fins al lavabo més proper per a dones negres. A vegades, cinc minuts són un excés de segons per arribar dignament a un vàter.
D.Vaughan va ser la primera dona negra que va aconseguir promocionar-se com a cap de personal a la NASA. Es va especialitzar en Fortran —quan va adonar-se que aquest llenguatge era el futur i el va estudiar pel seu compte.
M. Jackson va guanyar als jutjats el dret a estudiar enginyeria en una escola per a blancs. I va ser la primera enginyera de la NASA.
Aquestes dones van ser pioneres i van obrir camins. Però tot i que han passat més de cinquanta anys, les dones encara tenim els camins plens d’atzucacs. Si no, com podem explicar-nos que des de fa una dècada, el 60% dels títols de grau que ofereixen les universitats europees, estiguin en mans de dones —que tenen millors expedients que els homes—, i només hi hagi un 20% de catedràtiques? O l’escassa presència de la dona als Nobel? O als premis del CSIC?
I és que el cervell femení és tan bo com el masculí. Tant per a la informàtica com per a la ciència. I qui no sigui capaç d’acceptar-ho s’equivoca i es posa en mala evidència.


dissabte, 1 d’abril de 2017

Dones com vitrines


Algú es pot imaginar una vitrina amb dos pits contundents (un a la lleixa de l’esquerra i l’altre a la de la dreta), a sota un cul provocatiu, un melic en un ventre pla i dues cuixes formoses? Doncs aquesta és la imatge més venuda, als medis de comunicació, de les dones. Només que la vitrina és el seu cos.
Com és que puc gestionar els meus diners amb un mòbil i les dones segueixen estan igual o pitjor que al segle XIX? El primer nu femení publicitari és del 1885 però l’any passat una discoteca de Barcelona oferia 100€ i copes gratis a les noies que hi anessin sense calces. Una aerolínia de Moscou ha vetat les hostesses que no siguin altes i primes, (això deu ser perquè als passadissos estrets només hi caben caminant de gairell). Un bar de Mataró va programar un estriptis femení com a reclam dels seus clients. I Trump va denigrar totes les treballadores de la Casa Blanca demanant-los que vestissin com dones.
On és el progrés quant a dignificació de la dona? Qui en té la culpa? Trumps, pel·lícules, series, cançons, programes televisius, dibuixos... que, com si no haguéssim aprés res des del 1885, segueixen triomfant tot i denigrar la dona. Com s’ha pogut aconseguir que les maleïdes 50 ombres de Grey hagin pogut ser tal èxit? Gràcies a molts homes. Però disculpeu-me que també digui per culpa de moltes dones que van veure la pel·lícula i van llegir el llibre.
Per què les dones, la nit de Cap d’Any encara s’han d’arriscar a agafar una pneumònia vestides d’estiu (us recordeu del banyador de la Pedroche?) mentre ells van amb jaqueta i abric? Doncs perquè si no ho fan així, no les contracten! Perquè la gent, homes i dones, volen veure dones vitrina. I ho trobo molt malament en els homes, però deplorable en el gènere femení. Les dones són, en molts casos, bàsicament valorades com a objectes decoratius. Els homes, tot i que ja fan molts assajos, encara no els cal presentar programes vestits de toreros.
En el dia Internacional de la Dona, Joan Tardà va exigir a Mariano Rajoy mesures per dignificar les dones. La resposta, com sempre, va ser brillant: ja ho estem fent molt bé. I jo m’imagino una dona amb cadira de rodes i Tardà demanant que l’ajudin a fer teràpia. I Rajoy responent que amb aquests vehicles ja poden anar on vulguin. I així les van deixant incapacitades i les acaben d’enfonsar concedint-los unes pensions més baixes que als homes. Quanta indecència! Però sembla que ja no ve d’una!
I és que fa falta molta formació. Un valor que està a la baixa perquè així es pot manipular millor qui no sàpiga pensar. Encara no puc comprendre qui està al darrera d’aquesta trama contra les dones si, realment, són les úniques que poden salvar l’espècie. Arribarà un dia que només voldran parir nenes?


dissabte, 25 de març de 2017

Quan(t) s’ha de sortir amb les amigues?


Segons un estudi realitzat per un grup d’investigadors de l’àrea social i evolutiva de neurociència de la Universitat d’Oxford, les dones haurien de sortir dos cops per setmana, amb les seves amigues, per poder gaudir de bona salut.  Dels homes, no en diu res... Ells, potser amb el futbol, ja passen.
El psicòleg que encapçala tan brillant idea (crec que als homes també els encantaria... i als fills i als avis...) es diu Robin Dunbar i va tenir l’astúcia d’adonar-se que la salut femenina podia millorar si elles podien sortir amb les seves amigues. Brillant! Un abans i un després!
Però es veu que la proposta òptima seria fer-hi activitats: jugar a paddle, fer mitja, llegir llibres, manualitats, cuinar... Això és el que jo vaig imaginar tot llegint la proposta. Però no, l’erudit amb tuf de masclista, es referia a beure cervesa plegades. I ara he entès el perquè de la meva mala salut: no puc beure cervesa perquè no se’m posa bé. L’altra proposta de l’il·luminat és parlar de xafarderies. Això em fa entendre la sort que hem tingut, les meves amigues i jo, de no estar ja infartades. A més, he de proposar-los-hi d’anar a fer cua a la clínica perquè l’infart  ha d’estar al caure i, al menys, estarem més a prop. Perquè les xafarderies tampoc se’ns posen bé.
Més idioteses: el millor remei per a les dones és parlar malament de les seves rivals. Potser sí que la majoria dels sarcasmes que escric em resulten terapèutics... Però no em curen! Amb tot, si per raons inexplicables —normalment enveja malaltissa—, una dona és vilipendiada, aquesta pot temperar una mica la seva angoixa, explicant-ho a les amigues (amb cervesa o sense). Però també estic convençuda que els homes, si no fessin els crits de gooooooool!, també els aniria bé criticar els seus adversaris laborals.
I ara ve la part bona sense ironies: de cada 5 dones, només 2 aconsegueixen sortir amb les seves amigues un cop per setmana! Jo vaig ser de les 3 que no podien fer-ho mentre els fills van ser petits. I com que les meves capacitats organitzatives deuen estar al llindar de la immensa majoria, fins i tot m’estranya que hi pugui haver dones que, amb la canalla o adolescents per casa, s’ho puguin permetre gaires setmanes seguides.
L’estudi acaba aclarint que les dones només tenen una cinquena part del seu temps per a elles mateixes. I sí, definitivament, dec ser força aturadeta perquè no recordo haver tingut aquest temps. Però si la cinquena part del meu temps era el que necessitava per dormir, menjar i dutxar-me!

I és que, en realitat, no estem parlant de temps per dedicar a les amigues sinó d’una, només, relativa llibertat femenina per gaudir d’una estoneta de lleure, més que merescuda, a la setmana.