dissabte, 18 de novembre de 2017

La «huchita» de Leticia Dolera


Leticia Dolera és una actriu i directora de cine feminista i catalana. Dos fantàstiques qualitats.
I com a feminista ha penjat un vídeo explicant què li va passar amb un productor de cine que volia contractar-la per fer una pel·lícula de terror a França. Es va llegir el guió i va trobar que, en una escena, el seu personatge sortia de la dutxa i parlava amb la seva amiga que s’estava depilant. Coses de dones? No! Els homes també es dutxen i molts ja es depilen, però sense parlar amb els amics... A Leticia li va semblar bé mostrar aquesta quotidianitat però, pel text, va semblar-li que no li calia sortir despullada. I com que no li ho havien aclarit, va voler preguntar-ho.
Resposta del productor: ...entén que per a que la gent vagi a veure la pel·lícula, hem d’ensenyar-los alguna cosa que sigui sexy. La jove actriu, amb més senderi que el productor li va respondre que la gent aniria a veure la pel·lícula si era bona; no per ensenyar mitja teta. Va intentar recordar-li que internet és ple de mitges tetes i de tetes senceres.
Però l’home no en va tenir prou i va agafar un bolígraf i, com per acontentar-la, li va dir que si no volia fer un nu frontal... En aquell moment de l’entrevista Leticia va dir que sentia pena d’ella mateixa només d’explicar-ho... i els ulls se li van posar plorosos.
Doncs el masclista, va començar a dibuixar el perfil d’un pit nu de Leticia, i després un maluc... i que entenia que no volgués ensenyar el cul però va proposar-li un primer pla ensenyant, com diu ella, «la huchita». Perquè era necessari ensenyar la seva «huchita».
Leticia estava al·lucinada i va sentir molta vergonya perquè ni el director de la pel·lícula ni la directora de càsting que estaven presents a la reunió no van badar boca. Sobretot per la dona. Un altre cas de dona masclista. Mai seré capaç d’entendre aquestes dones. Millor dit: no vull entendre-les! I què podem fer les dones per a que les mateixes dones no ens ensorrin?
La noia no podia creure’s el que li estava passant: una reunió de feina i un home dibuixant-li el seu pit i la seva «huchita». Quin home més fastigós! I cal pensar que potser ha trobat una altra dona que ensenyi pit i «huchita» per aconseguir una feina.
Leticia, empipada, no va tenir cap altre acudit que dir-li, airada, que el seu cul no era d’aquella manera. Però, sense dubtar, i amb fermesa, els va dir que no i va marxar cap al metro, plorant.
Després, per aconseguir fer entendre què és el feminisme i quanta vexació comporta, va concedir una entrevista i va explicar els fets. Quantes leticies d’aquestes (no de les altres) encara ens fan falta!
I és que no pot pas ser que tantes dones s’hagin empassat la necessitat de sortir nues al costat d’homes ben tapadets... segurament per aconseguir feina i cobrar diners extres. Que els homes, es veu que no han necessitat.




diumenge, 12 de novembre de 2017

Un home i tres gossos


Estava jo tan tranquil·la passejant pel pont de Pedret, transportada a les èpoques de la pedra per creuar rius i amb el sol d’agost rostint-me la pell... quan, de cop, tres gossos esgarrifosos, des de l’altre punta del pont, van començar a córrer cap a mi, com si estiguessin afamats i es volguessin menjar els meus menuts.
Jo, que no sóc dona de gaires valenties (només sé entomar amb una certa dignitat les plantofades emocionals... i només gràcies a la pràctica), i perquè la llei m’acompanya, vaig buscar amb els ulls —més ràpid que ho haurien fet les cames de Usain Bolt—, el possible propietari d’aquella gossada esfereïdora. I vaig afigurar un nucli humà integrat per una dona, dues criatures i un home amb bicicleta.
Amb cortesia, vaig impostar la veu per sol·licitar que lliguessin els gossos. Però tothom ho sap: fins i tot a tocar dels senyals que prohibeixen portar els gossos deslligats, molts ciutadans incívics no les respecten. I normalment tenen la mala bava d’explicar-te la mateixa cantarella: (me la sé de memòria per les infinites vegades que l’he sentida) “no pateixis, que no fa res... només vol jugar...” —Doncs porta’l a un xiquiparc o juga-hi tu! Penso jo, però m’empasso les paraules. Perquè irremeiablement, els amos incívics de gossos mal educats sempre fan tard i les bèsties ja estan llepant-te els pantalons o empastifant-te les mans de baves. I encara que els gossos siguin de mida mitjana, a una persona poruga com jo —perquè de petita un gos... i n’hi ha tants de solts que no ho he pogut superar—, li semblen ciclops!
Altra qüestió és que els gossos necessitin córrer lliures... Aquesta seria una lliçó de veterinari. Jo només faig una demanda de ciutadana passejadora. Potser aquests sàdics gossaires (ho dic tant pel gos com per mi), haurien de sol·licitar als seus ajuntaments la creació d’un gimnàs públic per a les seves mascotes... Perquè, si jo tinc uns drets, les bèsties també els tenen. I si elles els tenen, jo també, no?
El propietari desinhibit encara va tenir els ullals de dir-me que la culpa era meva per tenir por. I no crec que fos del PP... I la dona mirant el forat de la capa d’ozó...
Vaig intentar dir-li que aquella conducta davant de la canalla no era gens apropiada. Per poc em clava els ullalls! I encara va tenir les puces d’insistir en la culpabilitat de la meva por. Llavors, tota la bonhomia que m’havia encomanat aquell magnífic entorn es va encapotar i se’m va escapar que em feia més por ell que els gossos. La canalleta, que alguna cosa va entendre, es va posar a riure...
Hauria pogut ser la dona, la insolent, però va ser ell!

I és que la mala educació és imperdonable i, altament reprovable. I més davant de criatures que encara confien en aquells que els l’han d’ensenyar. 

divendres, 10 de novembre de 2017

Relacions sexuals al PSOE


No m’ho invento, creieu-me! I no cal ser gaire llest per saber que a tots els partits polítics neixen nens amb fluïdesa parlamentària... Home! O dona! Potser la Gabriel i la Reguant encara no s’hi ha posat perquè, estampant samarretes, tenen molta feina i només els queden minuts per un pim-pam. En canvi, la Colau ha aprofitat molt bé el seu pas per l’Ajuntament de Barcelona per engendrar (segurament a casa seva, però com que té el marit a tocar, aneu a saber...) el seu segon xiquet. Són punts de vista! O posicions!
Bé, el cas és que, al títol, no m’he atrevit, per decòrum, a utilitzar la paraulota malsonant que un regidor del PSOE Canario, un tal Zebenzuí Rodríguez (que els de casa seva deurien tenir morenes el dia que el van batejar...) va publicar al seu WhatsApp. I el cas és que el mot esfereïdor no és el problema; la barrabassada és el missatge. En poc més de cinquanta paraules Zebenzuí és capaç de confessar-se autor de dos gravíssims pecatots d’abús de poder. Tan mal vistos a la llum del dia (perquè de nit i d’amagatotis, qui més qui menys s’hi esmerça tant com pot), que els seus companys del PSOE Canario, si poguessin, l’haurien plantat d’espantaocells al cim del Teide. Perquè el mal polític és regidor de l’Ajuntament de San Cristóbal de La Laguna.
Aquí va el missatge: “yo a follar...jejeje...con empleadas que pongo yo y enchufo en el ayuntamiento...”
A l’estil Basté, horripilantissíssim! I a sobre, pretén disculpar-se argüint que era una broma! Amb el mateix estil, súpermegamoltrepulsiu!
Voleu dir que al PSOE Canario hi ha molts homes com aquest? No! Ni molt menys!
Voleu dir que el PSOE Canario és un partit follador? No! Ni molt menys!
Voleu dir que al PSOE Canario hi ha més militants que poden endollar dones per abusar sexualment d’elles? No! Ni molt menys!
Però el Zebenzuí és una empastifada oliosa. A més, l’individu és reincident: una estudiant de Ciències Polítiques de la Complutense també l’ha denunciat per assetjament sexual. I això és només el que hem pogut saber, perquè el que deu haver fet...
Per tant, aquest electricista d’endolls canaris, com a reincident, fent d’espantaocells al Teide, es mereixeria que els voltors, per espantar-lo, l’inhabilitessin d’allò necessari per seguir delinquint, al menys, quant a abusos sexuals.
D’homes bons i dolents, n’hi ha a tots els partits. I de dones, també, però menys (vull dir als partits). Disculpeu-me un atreviment: hi ha partits que sembla que en facin col·lecció ( i potser no em refereixo al PSOE Canario).

I és que en la vida privada, sense delinquir, tothom pot fer el que vulgui, però en la vida pública ningú no pot assemblar-se, ni de lluny, a cap heroi de les novel·les del Marquès de Sade. Qui està al capdavant s’ha d’exigir un expedient immaculat!

dissabte, 21 d’octubre de 2017

S'han acabat les dones mig nues penjades...


Doncs sí, al Regne Unit, aquestes dones ja tenen els dies comptats. A partir de l’u de gener de 2018, les despenjaran.
Qui no està tip i cuit de veure dones amb la meitat d’un tanga entre les cames i mig parrac a cada pit, penjades en panells publicitaris? I, per què no es veuen tants homes amb les pelusses a l’aire i dos minúsculs tapalls arrodonits?
Que no és pas que em vingui de gust veure matolls i protuberàncies masculines arreu... ni pensar-hi! Només era per remarcar, una vegada més, les terribles diferències! Per cert, l’altre dia, veient una sèrie sobre el rei Sol... ell mai no apareixia nu en pantalla i, en canvi, Athénaïs de Montespan, l’amant, sortia més nua (total), que vestida! Per què? Ell sempre trobava un moble o una cadira que li tapava les vergonyes, però ella deuria ser miop i no els ensopegava.
Bé, la qüestió és que aquesta mena d’anuncis han fet més mal que bé. No sols per masclistes —que és un greuge gravíssim proper al delicte—, sinó perquè, si per mala sort, tot mirant-ne un amb una bellesa femenina o masculina, a algú se li presenta un esternut i no pot evitar que els ulls se li obrin tot mirant la seva parella, quina impressió d’infart! No hi ha cap semblança! I llavors ve la decepció i una terrible temptació de baixar del cotxe i emparrar-se al cartell.
Segons l’Autoritat d’Estàndards de la Publicitat (ASA, en les seves sigles angleses), aquests tipus de cartells o els anuncis publicitaris que mostren dones netejant les tapes de vàter pixades i homes sintonitzant els canals de la televisió per trobar les cadenes que emeten pilotes o cotxes o motos o... tot el dia, repercuteixen negativament sobre les persones, l’economia i la societat.
Això, però, no vol significar que anuncis amb dones fregant els plats i homes desembossant l’aigüera s’acabin ad infinitum...
Per a Guy Parker, el director d’ASA, la publicitat és un factor que contribueix a mostrar la desigualtat de gènere però, alhora, pot jugar un paper molt important combatent els prejudicis.
I els homes poden continuar desembossant i les dones fregant... però el Regne Unit, el 2018, prohibirà publicitat que pugui mig insinuar prejudicis de gènere.
I al meu país, espero que, d’aquí a poquíssim, hi hagi una comissió treballant per eradicar aquestes diferències de gènere, no sols a la publicitat, sinó també en tots aquells àmbits que fa tants d’anys que clamen al cel i, el seu director, Déu Totpoderós, encara no ha trobat un moment per solucionar. Vés a saber si la paraula paritat encara no ha entrat en el diccionari celestial...
I és que qualsevol idea, suggeriment, projecte, proposició, intenció, objectiu... que a l’índex encara es recordi de la costella d’Adam, ha de ser foragitat i polvoritzat abans de causar danys irreparables a persones, economies i societats.



dissabte, 14 d’octubre de 2017

Voleu viure anys? Fora homes!


Escrit així podria semblar una solemne tonteria —perquè, qui no ha fruit, entre setmana i especialment els caps de setmana, dels plaers de tenir parella?—, però hem d’estar alerta perquè podria ser una veritat tan gran com Júpiter.
No fa pas massa temps es va morir a Escòcia, Jessie Gallan, una velleta de cent nou anys. Havia nascut en aquest país i havia crescut en una casa de camp de dues habitacions on dormia, en una d’elles, amb les seves cinc germanes i el seu germà en un sol matalàs de palla.
Dos mesos abans del seu decés havia revelat el seu secret:mantenir-se allunyada dels homes perquè donen més problemes que beneficis.
I em va venir al cap Les cendres d’Àngela, potser per la situació geogràfica i el matalàs... Tot i que el marit és capaç de moments de gran tendresa, realment ocasiona molts i greus problemes a la família. Amb aquest perfil de marit —aquest irlandès—, sí estaria d’acord amb la senyora Gallan.
Fins i tot, coincidiria amb la meva mare —que va engendrar set fills—, quan deia que cada bugada es perd un llençol. I cada bugada era un part que podia deixar un queixal a can Pistraus, o els ronyons adolorits de per vida, o el còccix desplaçat, les ungles tortes... Però, ai las! La meva mare ja va pels noranta-quatre anys i està com un pèsol!
Tanmateix, ens fa altres recomanacions: menjar un bon plat calentet (deu ser pel fred escocès), de cereals cada dia, fer exercici de manera regular i evitar els tiberis dels casaments.
Crec que jo, i altres dones com jo, ni complint amb la màxima escrupolositat aquestes normes, serem capaces de passar dels setanta-cinc, vuitanta anys.
Tampoc voldria fer-ne més del compte i ser una velleta d’aquelles assegudes en cadires de rodes, amb sabatilletes apelfades, el plec de la faldilla tort i la manteta de les cames decantant-se cap a terra... Per tant, aniré a tots els casaments que em convidin i, si un dia no tinc temps, enlloc de caminar, em miraré, ben aclofada al sofà, la sèrie que em vingui de gust. I si no tinc cereals calentets, quin remei!, menjaré donuts!
Això d’allunyar-se dels homes tampoc ho acabo de veure del tot clar. Ahir nit mateix, sense anar més lluny, una contertuliana de la ràdio, a l’Ofici de viure, explicava que els problemes menopàusics de les dones —se sap però ningú no ens ho explica amb prou èmfasis—, s’acabarien si tinguéssim, de dos a tres cops per setmana, relacions sexuals. Doncs la veritat, és molt millor suar que tenir fogots!
Però punyalada! Es veu que la dona més vella del món, una japonesa que va fer cent setze anys en feia vuitanta-tres que era vídua!
Així doncs, què hem de fer les dones? Campi qui pugui!

I és que arribar a vella potser no és un objectiu desitjable. Pot significar més feina, més maldecaps, més cansament... Engegar-ho tot al botavant i fer el que resulti més plaent, mentre duri, pot resultar una opció molt més atractiva.

dissabte, 7 d’octubre de 2017

1-O: bèsties contra gent pacífica


Vaig començar a escriure aquest article abans dels 844 ferits. Quan Rajoy i els seus sequaços la pitjor banda de corruptes d’Europa empoderats en un govern, com hienes cercant aliment a les tombes, volien esclafar tot un poble. I com van prometre, van complir.
Fins ara, podíem sentir-nos com abelles a qui podien, impunement, robar-nos la mel per malbaratar-la i deixant-nos tan sols les escorrialles tot burlant-se del nostre feiner tarannà. Ara, a més a més, ens han trencat dits i ens han ferit arreu. I volen que encara els deixem seguir extorsionant-nos? A Catalunya, els ruscs se senten terriblement humiliats i el país s’ha emplenat a vessar d’eixams cercant llibertat.
Ja no em serveixen les paraules vergonya i indignitat. Necessito expressar fàstic i repugnància. Aquestes feres del PP que han donat les ordres de la violència (amb connivència de molts socialistes, C’s, Comuns...), solen anar a missa a escoltar com Jesús aconsellava posar l’altra galta. És que no escolten i es distreuen pensant en les seves divertides corrides de toros? Perquè també hi ha sang, hi ha sofriment, hi ha abús de poder... Dis-me com et diverteixes i et diré com ets.
Jo volia parlar de la coincidència per allò de la lluita sense la llei a la mà—, de l’1-O de l’any 1931 quan Clara Campoamor va aconseguir que les dones poguessin votar a Espanya. Nova Zelanda, quasi quaranta anys abans, va ser el primer país en atorgar a les dones, el dret que els homes ja tenien (creient-se que només ells sabien pensar). Espanya s’hi va avenir amb països com Uruguai, Cuba, Turquia... I una dona ho va aconseguir tot i la mamarratxada d’una altra dona, Victòria Kent, que tot i ser la primera dona advocada d’Espanya, aquell dia tenia el cervell enverinat amb malèvoles i cíniques justificacions (semblants al les de l’Iceta, l’Albiol, la Colau...). Que trist dir-se Victòria i passar a la història com una derrota!
També volia parlar sobre feminisme i catalanisme –ara independentisme-, com a lluites força semblances. Ambdues defensen drets bàsics i fonamentals dels individus arrabassats injustament. Individus dels que quedarien exclosos Rajoy i els seus sequaços per no assemblar-s’hi ni amb la voluntat d’aprendre llengües. Qualsevol feminista no desitja sinó deixar de ser-ho perquè tots els seus drets siguin iguals als dels homes. Molts catalans, n’haguessin tingut prou en ser reconeguts amb els mateixos drets que qualsevol espanyol.
El «a por ellos» de molta gent ignorant (i els regalo aquest qualificatiu per no dir-los malvats), se’ls ha quedat curt, al Gobierno. I si fos el cas, el de tenir més coneixement, vull dir, son culpables amb traïdoria i malignitat.
I és que prou! Ja no vull saber res de ningú que arrabassi drets fonamentals, siguin independentistes, siguin feministes.





dissabte, 30 de setembre de 2017

Les dones els triem ben plantats


La Revista Española de Investigaciones Sociològicas  (REIS) —perquè als descendents de La Católica els agrada molt tot això de la reialesa—,  ha publicat els resultats de dues grans —ells també ho fan tot gran—, enquestes realitzades pel Centre d’Investigacions Científiques (CIS) entre 2013 i 2014. Es demanava als entrevistadors que posessin una puntuació respecte de l’atractiu físic dels entrevistats. La primera es va fer sobre unes 1965 persones d’entre 30 i 50 anys; la segona, sobre unes 2303.
La idea —qui no té feina, el gat pentina—, era saber si ser lleig dificultava per igual a homes i dones la conquesta de parella.
Per sort, en aquesta minúcia —però potser hi haurà qui ho trobarà d’una rellevància extraordinària—, les dones tenim més sort. Quina alegria! Em fa tanta il·lusió tenir més sort que els homes, ni que sigui en una rucaldat!
Es veu que als homes lletgets se’ls complica molt més aconseguir conquistar una dona per a conservar-la com a parella. Però no sé si les enquestes es refereixen a homes de nas piramidal i ulls boteruts com croquetes rodones o a homes d’ànima empestada de vicis.
Però anem a pams i fixem-nos en el punt de vista masculí: les dones són molt més banals que els homes i busquen la bellesa física. Els ho podríem acceptar si no sabéssim, per altres enquestes, que les dones tenen altres prioritats com la bona companyia o una estabilitat econòmica o —també ho solen manifestar, una bona simpatia.
Sospitaríeu dels homes que hagin pogut encarregar aquestes enquestes?
Ara fixem-nos en el punt de vista femení: com és que les dones, tot i ser lletgetes, podem tenir més èxit? No pot pas ser perquè tinguem més qualitats que els homes... Perquè la paritat que reclamem les dones en tants terrenys, també la volen els homes quant a qualitats humanes. Perquè home i dona tenen les mateixes possibilitats de ser magnífiques persones. Però, què passa? Que els homes no saben lluir-les tant com les dones... Que les dones tenen més afany de superació... Quan una dona té les pestanyes curtes i esclarissades, tot i la feina i la despesa, sol ajudar-se del rímel. En canvi, els homes, no solen gastar-ne. No pas perquè els falti temps o diners, és una altra manera de ser...
Les enquestes, a més, afegeixen que els homes lletgets tenen més dificultats per aconseguir una dona amb estudis universitaris o amb nivell d’estudis superiors.
Tampoc és necessari tenir estudis per poder gaudir d’una magnífica vida de parella. Però potser vol fer-nos entendre que les dones més qualificades poden escollir més que els homes. Vet aquí quin cas! Com un cabàs!

I és que homes i dones sabem que ser atractiu no és important, però la química emocional va per on vol i les dones, perquè s’ho poden permetre, li donen via lliure. 

dissabte, 23 de setembre de 2017

Vídues amb marit viu


Em direu, és una paradoxa, una insuperable contradicció. Però com a tal, té un significat ben rodó i claríssim.
Com la famosa paradoxa de Joan Maragall al Cant Espiritual: Sia'm la mort ma major naixença. El poeta té por de la mort però, si Déu li envia, ell s’hi resigna perquè està convençut que el Creador li regalarà, encara, una altra vida més bella, l’eterna.
Doncs el mateix, salvant les diferències. Hi ha una generació de dones, d’aquelles que van haver de lluitar molt per competir en el món laboral i no deixar de banda el familiar —perquè si no se les miraven malament —mira, té un bon lloc de treball, però no entris a casa seva, un desgavell, i dels nens ja no et dic res, i el marit sempre ha d’ajudar-la amb els nens i la casa—... Doncs aquestes dones grans, que ara emplenen els carrers de qualsevol ciutat gran o petita, surten amb les amigues perquè el marits —menys engrassats a fer doble jornada—, estan una mica esquena-romputs. I la cultura —o el ball, per dir una frivolitat més passatgera—, ja no els motiva tant. I asseguts al sofà de casa seva veient els gols del seu equip —encara que no siguin del Barça—, repetits per enèsima vegada —perquè això no els força a pensar gaire. Veure com una pilota va a ensopegar dins d’una xarxa després de rebre una santa xutada no és gaire fatigós i no exigeix gaire compromís (a part de fer-te soci de l’equip preferit). I s’entén!
Però les dones necessiten més que pilotes. Volen aprendre i volen ballar, Volen dutxar-se, empolainar-se i sortir a passejar amb les amigues i criticar les que s’han quedat a casa (potser perquè s’han empeltat una mica dels seus marits o perquè la mandra les ha vençudes o perquè ja volen preparar-se pel més enllà maragallià... no ho sé. I se’m fa estrany.
Doncs aquestes dones, que les veureu a ramades, per exemple, els diumenges a la tarda entrant al Teatre Nacional de Barcelona, la meitat són vídues sense paradoxa i l’altra meitat són vídues amb el marit viu, a casa, mirant gols, o fent la cervesa, o llegint el diari —on hi surten els mateixos gols—, o llegint a Plató o...
I aquestes dones amb marit viu, que al principi de la desafecció pròpia de l’edat provecta, no gosaven sortir de casa soles perquè sense marit les miraven malament —mira, s’ha deixat l’home sol a casa i surt sola a gastar-se els diners de tots dos, i va mudada com si en busqués un altre i després, per sopar, el més calent és a l’aigüera i...—. Doncs, ara, ja han aconseguit superar totes aquestes maledicències i surten, tan contentes, a viure una segona vida com quan eren solteres i no havien de portar el promès o el marit a desgana, enganxat a les faldilles. Només, esclar, si no els motivava prou la cultura, el ball o el que fos.

I és que, amb marit viu o mort, la punyetera vida (el poc o molt que pot quedar), s’ha d’assaborir plenament per poder empassar les punyetes que ens regala sense que hàgim anat a la tómbola. 

diumenge, 17 de setembre de 2017

Dones tractades com cavalls


Em sona d’algunes pel·lícules, haver vist com venedor i comprador enfocaven un tracte per intercanviar un cavall; sobretot, mirar dentadura i potes. Potser ho vaig veure en alguna pel·lícula de l’oest d’aquelles que agradaven tant a les meves germanes i que a mi em resultaven insuportables (sort que més endavant van començar a fer l’Embruixada i —digueu-me poc feminista—, em divertia molt tota aquella màgia... en fi, una altra edat). També recordo pel·lícules de romans, d’història sagrada i, més endavant i fins ara, d’esclavitud on els esclaus (protagonistes o no), eren maltractats com si fossin cavalls.
Doncs a 2017, encara es pot tractar una dona com si fos un cavall i se’n pot fer publicitat grotesca imaginant —si més no el publicista i la casa contractant—, que pot fer gràcia o pot tenir ganxo.
Resulta increïble que a dos mil anys llargs passats de les pel·lícules d’esclaus que jo veia, encara hi hagi caps tan malgirbats com per imaginar historietes com les de l’anunci d’una web de cotxes d’ocasió de la casa Audi.
Això sí, si mai m’hagués pogut passar pel cap de comprar un Audi, ara m’ha quedat clar que, ni regalat, el voldria. Portar un Audi, a partir d’aquest anunci, és fer propaganda d’un fastigós masclisme.
Fixeu-vos en la historieta que planteja: un espai obert, amb verd bucòlic a les vores; al fons, un petit altar i un capellà per oficiar un casament; davant d’ell, una parella a punt  de dir-se el sí coronats per un arc de flors i fulles verdes; darrera d’ells, un passadís central per on se suposa que ells han arribat per a complimentar la seva relació; a banda i banda, cadires guarnides per als convidats; ells estan a punt de dir-se el sí però falta el conegut: algú té algun inconvenient? De les cadires guarnides en surt la sogra i s’encara a la jove, li estira el nas per saber si no hi té mocs, li mira el darrera les orelles per si estan brutes, i li obre la boca i li mira i toca les dents per saber si té la qualitat exigida, com a mínim, a un cavall o a un esclau!
Oi que us ha semblat una bestiesa? I de les grosses! A mi, no m’entra al cap com persones adultes són capaces de perdre temps, diners i dignitat, fent mesquineses com aquestes. Si un nen de guarderia que hagi estat educat en la igualtat no seria capaç ni d’imaginar-ho! I dic nen perquè no em vull imaginar que tal bajanada pugui estar signada per una dona.
El cas és que l’anunci ha estat retirat a tots els països (per sort encara queda una mica de seny) menys a la Xina. La firma alemanya ha hagut de demanar disculpes i retirar l’anunci, però encara està penjat a Youtube.

I és que no tot és lícit per a vendre cotxes o per a intentar cridar l’atenció. O potser, el mal ja arranca en tot aquest munt de canalla —i no tan canalla—, escampada arreu, que només intenten reclamar atenció, al preu que sigui, i els seus progenitors els fan cas i ho tiren a broma. Malfet! 

dissabte, 5 d’agost de 2017

Dones masclistes que se n'acusen com si fes gràcia

Mai em podré fer a la idea d’una tal barbaritat. Com poden quedar, encara, dones que no puguin ser capaces d’entendre que el masclisme —malauradament, surant tant arreu—, és perniciós en grau extrem per a elles mateixes? I per a les seves filles, i les seves amigues i les seves nétes... Com aconseguir que reaccionin? Què els falta per veure? Amb que han d’ensopegar més?
No fa pas gaires dies vaig coincidir amb una senyora d’edat avançada —m’agradaria poder associar-la amb tolerància i comprensió—, que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones... Se’m va posar la pell de gallina; vaig haver de respirar a fons i buscar empatia als racons del meu cervell. No la vaig trobar. No vaig voler discutir-hi perquè em va semblar obvi que ja era massa tard i inútil. Amb tot, no vaig ser capaç de callar. I li vaig etzibar que es notava que no tenia filles.
Que trist i lamentable que hi hagi dones que voluntàriament tinguin ganes de quedar malament! Li calia dir tal barbaritat? Buscava barallar-se? No se m’acut cap resposta lògica!
I com ella, n’hi ha moltes! Encara que algunes puguin ser més discretes o penjar els seus comentaris emparades en l’anonimat. Per què?
Emily Wilding va ser un sufragista que va morir atropellada per un cavall del rei Jordi V, quan volia penjar una bandera sufragista per reivindicar el dret de les dones a votar.
Com li ha pogut passar a la Humanitat equivocar-se en una cosa tan evident?
Perquè Déu va crear la dona, d’una costella d’Adam? Doncs Adam ja tenia ànima; en canvi, ell va ser creat del fang... I Eva va renunciar a la immortalitat per accedir al saber. Venen d’aquí molts mals? Si fins i tot l’Islam —que està com està—, fa que la serp tempti homes i dona alhora!
Per què Eva s’ha hagut de convertir en símbol d’imperfecció humana? Perquè era dona?
Alguna dona —o home—, podria tenir la barra, encara, de dir que les sufragistes van ser dolentes? Si no hagués estat per elles, o per d’altres que haguessin lluitat com elles, encara no votaríem!
És que les dones no sabem pensar? Qui ho diu això?
Potser senyores com la que em va dir que la culpa de les violacions era de les mateixes dones. Però aquestes no diuen gaire a favor de la intel·ligència femenina, abastament provada.
Senyores com la senyora Banks, de Mary Poppins —que era sufragista—, mal favor els hi feia amb la seva banal caracterització. Però és que Walt Disney era un gran masclista. I el pitjor: tots hem passat fantàstiques estones veient les seves pel·lícules. Tanmateix, el seu geni hauria estat grandiós si hagués sabut dignificar la dona. El seu art ens hauria, fins i tot, potser, agradat més.

I és que cal deixar-nos de costelles i de fang i recordar-nos del mono. Sense coneixement, no s’encalça ni la formació ni la cultura. I sense l’una ni l’altra, no hi ha reconeixement ni drets bàsics dels homes per a les dones. Cal lluitar, encara,  implacablement per no seguir morint sàdicament.

dissabte, 29 de juliol de 2017

Faldilles per als homes


I no em refereixo pas al kilt de la indumentària tradicional dels homes a Escòcia. El kilt està fet amb un teixit de llana d’origen escocès. I la llana, amb les altes temperatures estiuenques , no s’hi acomoda bé.
Per això, avui ja podem parlar d’altres homes que, sense portar el kilt de l’uniforme militar escocès, també s’han decantat per les faldilles.
Resulta que a Nantes, un grup de sis treballadors del sindicat CFDT de la companyia SEMITAN, tips i cuits (per la calor) de demanar des de fa quatre anys que, en episodis d’intensa calor, els deixin portar pantalons curts, s’han acabat de coure i han pres mesures contundents.
Ells protesten, amb tota la raó, perquè els autobusos que condueixen no tenen aire condicionat. Que a 2017 sembla quasi impossible de creure. I diuen que, darrera el parabrisa, les temperatures quasi s’apropen als cinquanta graus. Científicament això s’explica per l’efecte forn.
Doncs bé, no fa pas gaires dies, aquests sis treballadors es van presentar a la feina amb faldilles sense quadres, de roba negra;  i pel que sembla al vídeo la roba és lleugereta. Encara que el negre mai no ha estat gaire bon antídot contra els abrusadors rajos solars, potser van escollir aquest color per ser una mica discrets. Però difícil, perquè amb la faldilla femenina, portaven els típics mitjons esportius de ratlleta vermella i blava sobre fons blanc. I aquesta paleta cromàtica es combinava amb unes sabates matusseres i unes cames plenes de pèls.
A veure, a mi no em sembla gens malament que, si poden, facin tot els que estigui als seus peus, per evitar una sobredosis de sufocació. 
Ells havien demanant moltes vegades que els deixessin posar pantalons curts i mai no els donaven el permís. Llavors, com que l’empresa sí que accepta la faldilla com a indumentària de feina van tirar pel dret. Però sense tenir en comte els petits detalls. Perquè si una dona va d’uniforme amb una faldilla negra, el més probable és que porti sabata negra i una mica d’arreglar. I mai no sortirà de casa, si porta faldilla, sense depilar-se, com a mínim, a ran de faldilla.
Que també us ho dic, a mi, els pèls, siguin femenins o siguin masculins, no em fan fàstic. Només em fan pensar en una escassa cura higiènica.
I aquests sis treballadors —més alguns altres que no van atrevir-se a posar-se faldilles—, consideren que no deixar-los portar pantalons curts és una mena de discriminació. I hi estic d’acord. Ells també tenen dret a portar les cames destapades i no suar pels bessons. Tanmateix, la pelussera oblidada sobre la pell, tampoc els afavoreix la transpiració.
El que no em puc imaginar és que aquests treballadors, per estar més fresquets també s’oblidin dels calçotets, com fan els escocesos, i embrutin més de l’imprescindible.

I és que quan la raó natural dicta ordres lògiques —ja ens ho deia el Petit Príncep—, els directius de les empreses no haurien de tenir dret a dictar ordres il·lògiques i poc considerades. 

diumenge, 23 de juliol de 2017

El feminisme està de moda


Els homes no compren feminisme? I moda? I tant! Ambdues coses. Encara que hi hagi més botigues per a dones, els homes també poden trobar els seus modelets i anar a la última. Segur que el Cruanyes no té una modista particular! I cal dir que hi ha homes que mai han deixat d’estar a la última. Ni de ser feministes.
Els homes i les dones que encara no són feministes, si volen, poden quedar molt moderns, llençant els seus modelets masclistes a les escombraries.
Les actuals estrenes de sèries com The Handmaid’s Tale o Las Chicas del cable demostren que el feminisme està de moda.
Però, no hi hauria d’estar des de fa molts i molts anys? En realitat, no li caldria estar de moda perquè hauria de ser un fons d’armari bàsic a totes les llars.
Últimament, les sèries protagonitzades, dirigides i escrites per dones han trobat el seu espai televisiu. Girls —que fa unes setmanes emetia el seu últim capítol—, escrita, dirigida i produïda per Lena Dunham, una dona, ha aconseguit arribar a un públic considerable sense amagar la seva ideologia feminista.
Lena comentava a la revista Playboy que li agrada ser portaveu dels problemes als que s’han d’enfrontar les dones joves d’avui dia.
Quan jo era joveneta (i no tan joveneta), vaig haver d’empassar-me un munt de pel·lícules masclistes i ningú no protestava. Per què ara, encara hem de trobar dones que es queixin de pel·lícules feministes? Només se m’acut que poguessin ser dones sense filles... Però, no! Seria insultar-les injustament. Moltes gemegaires són mares! Amb tot, crec que estimem de manera diferent a la meva, les seves filles.
La sèrie tracta temes com el cos femení, la identitat de gènere i la irreverència d’actituds oposades al que s’espera en un sistema hetero-mormatiu.
Dins d’aquesta moda, també podem trobar l’adaptació de la novel·la de Margaret Atwood, The Handmaid’s Tale (conte de la criada).  Els Estats Units —sota el nom Gilead—, es converteixen en una dictadura (en una mena de distòpia) que subjuga les dones i les converteix en mers estris al servei dels homes per assegurar la continuïtat de la humanitat. És un contingut molt dur però que fa més imprescindible la rebel·lió de les criades.
I tot això és molt important en un moment en què Trump fa vestir de dones les seves empleades.
Amb tot, l’elenc de la sèrie no ho té tan clar com Margaret. I en una entrevista promocional al festival Tribeca Film Festival, tant el director com els actors van intentar esquivar l’etiqueta feminista.
I quina pot ser l’explicació? Em sembla un raonament evident, suposar que si la paraula feminista s’ha d’evitar és perquè creuen que hi ha més masclisme que comprarà entrades. Perquè, no és el capitalisme un sistema patriarcal?

I és que el feminisme no hauria de ser una qüestió de diners, sinó una manera de pensar que, com un fons d’armari, tant si està de moda com si no, ens escaigués portar-la a diari.

dissabte, 15 de juliol de 2017

El cos de les dones és un negoci


I el dels homes, també. Però molt menys. I no pas perquè siguin més lletgets, no. És perquè la premsa no els burxa tant. Per què? Qui ho sap! Suposicions: no tenen tanta pressió social per mostrar-se guapíssims o moníssims; o potser, tenen l’autoestima més enlairada encara que tinguin grans a la cara, pèls de cabra a les celles o globus a la panxa.
 Heu de veure el vídeo titulat El cos de les dones és un negoci publicitari. En part, us quedareu tranquil·les de ser normals perquè la model té taques a la pell, les celles massa baixes, el cabell com arrugat... i amb cosmètica i ordinador, la deixen com un figurí desfigurat. Ni ella mateixa es capaç de reconèixer-se. Que té la seva avantatge perquè pot anar pel carrer sense que la reconeguin com la noia dels sostenidors transparents o de les calcetes parrac... i algú hi somiï.
Els anuncis de bellesa ocupen el trenta-unè lloc per volum de facturació i suposen més de 1500 milions d’euros a l’any. A Catalunya es fan més de 65.000 operacions d’estètica a l’any. La quantitat de dones que s’exposen a trastorns mentals greus que segurament requeriran tractament mèdic i psicològic és excessivament elevat. Un sol cas d’operació innecessària i arriscada ja és massa. Per què exposen, inútilment, la seva salut? La Secretaria de Dones ens ho explica. En un sol dia, podem arribar a assimilar més de 800 inputs —de les xarxes socials, els mitjans audiovisuals, els anuncis publicitaris, els missatges subliminals...—, sobre com hem de ser per tenir èxit, amics, bona feina o sentir-nos millor. Aquests inputs continus arriben al nostre cervell, es fixen a la memòria i remodelen la nostra percepció del que és bonic i del que no.
I ens volen entaforar que el més important a les nostres vides és el nostre aspecte físic. Des de petites, ens han ensenyat que hem d’invertir molt de temps, energies i sobretot diners, per aconseguir un aspecte físic que no ens faci sentir culpables ni fracassades. Qui vol presumir, ha de patir, ens deia la mare a les meves germanes i a mi. Però mai els ho va dir als nostres germans.
Els terribles enganys d’aquesta publicitat són ben malignes. Qui se’n beneficia? Les grans marques de cosmètica. Més ben dit: hi ha homes i dones molts rics a costa d’enganyar tant com poden homes i dones.
Però hi ha homes i dones que no es deixen enganyar. On està la diferència entre els uns i els altres? Crec que poden ser molts factors, entre d’altres una baixa autoestima... però també, és segur, que la manca de valors primordials ben ordenats —quan sembla que la filosofia no ensenya a pensar—, hi té molt a veure. I com més baix és el nivell intel·lectual de la nostra societat, més fàcil és enganyar-la. Que no vol dir que gent molt preparada no es deixi enganyar amb ganes.

I és que ja és hora que plantem cara a aquestes enverinades campanyes i no els permetem entrar al nostre cervell. L’individu té capacitat per raonar lliurement i escollir què compra i què rebutja.

dissabte, 8 de juliol de 2017

Un cul femení per anunciar llibres


On s’és vist, tal disbarat? O millor dit: tal aberració? Doncs a Zamora, al cartell de la seva XXXII Fira del Llibre. I l’alcalde, tan tranquil, berenant pa amb formatge zamorà i que no l’empipin.
Al cartell, tot s’ha de dir, no només es veu el cul d’una dona, també es pot fruir de la part de dalt de les cames, les mans entrenuades darrera el cul com volent tapar una micona la ratlla que separa les natges (i em fa pensar en allò de la insinuació provocadora... com la Rita Hayworth traient-se el guant a Hilda), l’esquena —tapada per un llibre molt gran—, i el cap amb una melena que se’n va cap al davant.
Total, dos objectes: dona i llibre. Ah! Se m’oblidava, el llibre està obert com per a començar a llegir-lo, com si la dona fos un faristol.  
Les feministes de Podem, per estroncar el berenar de l’alcalde —que es veu que és d’IU però tant li fa—, han denunciat el cartell per sexista. I tenen raó: no podien dibuixar  el llibre sobre una lleixa o en un aparador?
El cartell ha estat el guanyador d’un concurs convocat per l’Associació Zamorana de Llibreries, Papereries i Material Didàctic... (perdoneu, però corro al lavabo perquè no em puc aguantar). Quin cinisme més idiota! Pot ser didàctic barrejar el nu d’una dona amb un llibre? O és una barrabassada d’un masclista insofrible?   Concursant i jurat em fan sospitar —molt—, de masclisme. Una dona —com a objecte sexual—, s’ha d’utilitzar com a reclam per guanyar premis? I el jurat destaca pel seu filosòfic raonament: a veure si amb aquest cartell aconseguim que més homes llegeixin? Perquè entenc que una dona nua no va dirigida a les dones a les que, clarament, els ha de molestar l’anunci.
Que si dius, és per animar una mica més els homes... No! Ni així! Els homes tenen el cap prou moblat com per llegir sense reclams. I el dissenyador i el jurat han fet bingo: han aconseguit emprenyar homes i dones.
Per què, doncs, va guanyar aquest cartell? Per a que tothom parli malament de l’Associació de Llibreries Papereries i Material Didàctic de Zamora? La resposta deu ser la de sempre: el masclisme s’escola arreu, ni que hi hagi preses de contenció que obliguin a dissimular. I estic convençuda que, l’any vinent, amb l’escarment d’enguany, no s’atreviran a fer el mateix cartell amb un home.
A més, no puc evitar de titllar-los d’ignorants: un pes a l’esquena és quelcom feixuc que no puc relacionar, de cap de les maneres, amb l’alegria, el plaer, la importància, la cultura... d’una bona lectura.
I és que la lectura, no és cosa només de dones ( i alguns homes que no necessiten reclams); també serveix per aprendre —si se’n té ganes—, a no fer el ridícul i per no deixar entreveure un masclisme que ja no fa gràcia.


dissabte, 1 de juliol de 2017

Tenista, imbècil o assetjador?


Es veu que les competicions esportives són proclius a generar situacions conflictives quant al respecte per la feina de les dones.
No fa pas gaires dies, el Canal Eurosport va encomanar a la periodista Maly Thomas que entrevistés el tenista francès Maxime Hamou —amb el número 287 del món—, després d’una derrota al Roland Garros. El bordegàs es va cobrir d’indecència! En el moment que ella se li acostava per apropar-li el micròfon, ell la va engrapar per l’espatlla. Ella, tot i que els tocaments no van inclosos en el preu de cap entrevista ni en cap pack d’educació bàsica, va mantenir un irreprotxable capteniment perquè es va mostrar tolerant. Però el cretí —o potser borratxo, perquè encara seria més perdonable—, no prou content de dominar-la amb la seva força, va començar a fer-li petons al coll. Ella intentà desfer-se’n però l’estultícia de l’impresentable el portà a tornar a buscar-li el coll amb la boca i a agafar-la amb més força amb el seu braç esquerra, fins a tocar-li quasi bé el pit. Llavors, ella, per dignitat, i amb dificultat, se’n va apartar del tot.
Els galifardeus de la Cadena Eurosport que estaven al mateix plató van tenir a broma riure’s de l’incident i aplaudir-lo. La Cadena, després, va demanar disculpes pels galifardeus i a ella li va manar que no fes declaracions. Però per decència femenina ella va comunicar que, de no estar en directe, li hauria donat un bon cop de puny.
Per què una dona s’ha de veure obligada a accions contundents, per culpa d’homes indecents? Tenia ella ganes d’haver d’empentar l’entrevistat o de donar-li un cop de puny.
Per sort, el vídeo no s’ha fet viral, tot i que l’ha vist molta gent. Imagineu-vos el cas a l’inversa: mentre ella li fa les preguntes amb el micròfon a la mà dreta, amb l’esquerra li toca el paquet... Com no hauríem quedat d’avergonyides les dones! I llavors sí que s’hauria fet viral. Perquè si la canallada la perpetra un home, com que ja hi estem acostumats... encara pot fer riure a periodistes de carrera. Però si la fa una dona, foguera!
El títol del tuït que ha fet famós vídeo també és repugnant: Hamou, un seductor de pacotilla. Quina seducció? Jo hi hauria posat repulsió. On hi diu que la seducció s’aconsegueix per la força?
Roland Garros ha estat inflexible i ha retirat la capacitació al tenista. Al menys, ha tingut un càstig.
Però mentre França castiga el tenista assetjador, a Huelva, força més al sud del continent, el jugador és acceptat —potser esperant que la ximpleria humana empleni més les grades. Amb tot, el penedit, ha demanat unes insulses disculpes.

I és que tant si s’és tenista, com pirata informàtic, com corredor de borsa o, de professió jeure en una hamaca, cal ser sempre respectuós. Fins i tot, en estat etílic. El que no està interioritat al cervell, ni borratxo, aquest no ho pot treure.

dissabte, 24 de juny de 2017

Els homes no saben fer de Primera Dama?


O no volen? O no en saben? Amb les dues possibilitats quedarien ben malament. N’hi ha alguna altra, de possibilitat? Potser... no els dóna la gana? Encara seria pitjor!
Però ho entendria més: a qui li pot agradar haver de perseguir arreu del món al seu consort i haver d’anar carregat amb un munt de maletes plenes de vestidets per lluir? Que si la feina (?) dura una setmana, necessiten pel cap baix, sis conjunts de matí de la Sita Murt, sis de tarda de la Purificación García, sis més de còctel de la Carolina Herrera i quatre o cinc de nit de Coco Chanel. Total, que comptant els complements (sense les joies, clar), les maletes poden costar, també pel cap baix, uns cent mil euros!!!
A veure, a la darrera reunió de mandataris de l’Otan, la foto de les primeres dames té una sorpresa espectacular. Quina dignitat i quina coherència, el marit del primer ministre de Luxemburg. Ell és el primer en estar al seu lloc i aparèixer a la foto de primeres dames.
Algú coneix el marit de la senyora Merkel? O el de la Theresa May? Que no els agrada posar-se vestidets com fa la Melania Trump i lluir com pitxers bufons? Si les dones fa segles i segles que ho fan! És molt fàcil i divertit. I està molt valorat... Segur que quan ho provin no sabran deixar-ho.
Gauthier Destenay —l’home primera dama per primera vegada—, es va casar amb Xavier Bettel fa dos anys gràcies a una llei que el mateix primer ministre va impulsar. I tan jove i bufó com surt a la foto, ha passat la mà per la cara a d’altres marits que, amb molta més experiència (ni que sigui per edat), no han tingut el coratge de posar-s’hi mai. I mira que ho tenien molt més fàcil perquè el seu matrimoni no aixecava tanta pols. I ell, amb vendaval inclòs, ha aguantat el tipus.
Llàstima que la notícia no ha tingut el ressò que es mereixia per culpa de les animalades que Donald Trump fa dia sí, dia també. Com quan esbronca els països de l’Otan, retraient-los que no compleixen  amb les seves obligacions financeres, o bé l’escandalosa empenta que li va donar al primer ministre de Montenegro. Tot això, posant set flassades sobre l’escena de “les manetes” amb la seva muller quan, en arribar a Jerusalem, ell —tot estranyot potser pels canvis de pressió...—, s’espera un moment per donar-li la mà i ella —que deu estar molt rabiosa perquè tots caminen tres passes més endavant i els seus talons no li permeten atrapar-los—, li rebutja amb una manotada poc digna. Però també puc entendre que la xiqueta (quants anys té?), estigui tipa i cuita de que el seu marit la faci quedar tan malament. Ja se sap: el diner té un preu.

I és que la dignitat és un valor moral que tot i posseir-lo de manera innata els humans, no totes les persones són capaces d’accedir-hi per manca de qualitats. 

diumenge, 18 de juny de 2017

La CUP torna a rebre!


Quina llàstima! No s’ho mereix! Encara que no estiguem del tot d’acord, em dolen els insults masclistes (es veu que a centenars), que ha rebut arran de la proposta que van fer a Terrassa. Del seguiment d’aquests insults han pogut constatar que el 95% estan fets per homes. Això m’estranya, només una miqueta, perquè els insults solen ser covards i anònims. Però el que no m’estranya gens és que siguin en to ridiculitzador, despectiu i androcentrista, com diuen ells. Conec aquesta cantarella.
Sap greu que l’Ajuntament de Terrassa no els recolzés. Però la proposta tampoc té un pes pesant. Jutgeu-ho vosaltres mateixos!
Es veu que no els agraden els homes eixarrancats als transports públics... A mi, tampoc!
Ja sé que ni la Gabriel ni la Reguant tenen cap interès en seure tipus Preysler però, estic convençuda que, només algunes vegades, quan van vestides de manera informal —com em pot passar a mi—, també poden tenir les cames una mica obertes... Recordo una entrevista del Cuní... en fi, això seria un altre.
És de mala educació seure eixarrancat com el tipus de la foto. Però hi ha un punt, potser exagerat, no ho sé... quan diuen que aquests homes ocupen l’espai personal d’altres usuaris, especialment dones. Si s’haguessin quedat només en usuaris, no haurien descarrilat perquè, a grosso modo, se suposa que al transport públic deuen pujar-hi un cinquanta per cent de dones i un altre cinquanta d’homes .
Fixeu-vos en la foto. Fa mal pensar. Sembla que s’hagin posat d’acord amb la casa Adidas per promoure la marca a canvi de diners per poder pagar la campanya que ells voldrien endegar (però el seu ajuntament no els ho permet).
I necessiten diners perquè també volen canviar de manera gratuïta els dissenys gràfics dels lavabos públics i eliminar les faldilles de les dones i els pantalons dels homes. Si els lavabos femenins tinguessin una dona amb una paella i, els masculins, un home amb una copeta de conyac i una cigarreta, llavors seria un escàndol indignant i mesquí, però...
I és que quan sigui possible que homes i dones entenguin correctament la seva diversitat —dins de les seves igualtats—, no caldrà reparar en detalls absurds i ridículs. Perquè sortiran de dins, d’una educació paritària i igualitària. I del cor.


dimarts, 13 de juny de 2017

Hostesses tipus pitxer bufó


Qui va proposar la primera hostessa tipus pitxer bufó en català o Barbie en americà? Déu Nostre Senyor, segur que no! Per mil diverses pintures, sembla que Ell més aviat va abandonar Adam i Eva nusos —paritàriament—, al Jardí de l’Edèn.  Però, ¿recordeu que l’home no ve de la patata i que a la foto d’avantpassats, penjada al menjador, hi hauríem de tenir un primat o un homínid?
Sigui el que sigui, actualment ens trobem encara lluitant per a que les dones no hagin de fer —entre moltes d’altres feines—, la de pitxer bufó.
I si el Déu del cel no va donar feina a la primera hostessa, no em queda cap més remei que imaginar un home —perquè no em puc creure que tal barbaritat la fes una dona—, dient: calla! Aquí hi faria ben bonic una dona amb un tipàs molt ben dotat i ben escàs de roba! I així va començar la professió d’hostesseria femenina! I es va escampar arreu (convencions, fires, esports...), amb noies de pitrams més inflats que globus a punt d’explotar, escots (descordats) com gorges impressionants  i faldilles arran de calça.
No fa gaires dies, un hostessa va denunciar la casa Schweppes perquè, durant la celebració del Godó, van obligar-la a portar un vestidet d’aquests: escotat i curt en dimensió màxima, a vuit/deu graus de temperatura solar. L’agència de models i la marca de begudes es van defensar atacant: la noia havia acceptat la feina sense cap coacció. 
Aquestes noies boniques dels esports, altrament anomenades paraigüeres (no perquè es dediquin al negoci dels paraigües, sinó perquè acompanyen els esportistes sota paraigua, com si fossin el Sant Pare sota pal·li), ja van perdent la feina perquè alguns països —conscients de la degradació i la falta de dignitat que aquesta vexació suposa per a les dones—,   estan eliminant-les dels podis esportius.
Austràlia va ser el primer país en treure les hostesses d’una competició ciclista d’alt nivell exclusiu per a homes. Però encara en queden moltíssimes... Quan l’Anna Gabriel i el seu seguici puguin governar, a part d’acompanyar el senyor Mas, en els seus desplaçaments, sota paraigua, estic segura que a Catalunya no hi haurà cap més dona treballant de pitxer bufó.
Amb tot, potser cal ser empàtic i pensar que la casa Schweppes en realitat és ben feminista perquè creu en el poder de les dones —exposant els seus cossos per mig plat de llenties—, per encolomar el que vulguin, mig desvestides, als homes. Perquè si pensés que a les dones se’ls pot encolomar qualsevol cosa amb models tipus Ken, ja els hauria posat.  

I és que aquest tipus de masclisme pot ser molt cruel i, per aconseguir que els homes puguin hidratar-se amb begudes dolces addictives, poden passar per alt que les dones se’ls morin de fred.