Menystingudes als carrers

A la nostra societat, les dones no agraden ni per a batejar carrers! Ei, però a Madrid menys!

Resulta que els noms del carrers també demostren la desigualtat entre homes i dones. Dius, una ruqueria, sí, però molt significativa. Mireu, dels 9000 carrers de Madrid, només un 21% estan dedicats a dones. A Barcelona, empitjora: un 19% i a València ja és escandalós (com altres afers): un 10%.

Aquestes xifres són restes d’èpoques passades. Però segons Luis Aparisi, també ens reflecteixen la societat actual. A Madrid, per exemple, el creixement dels carrers, no ha reduït la diferència de gènere. Des del 2000 han utilitzat 350 noms de persona per als carrers i només un 25% han sigut per a dones. Durant el regnat de la Botella, de 86 carrers, només 8 van ser per a dones. I ben estrany és que no se’n dediqués un a ella! Carmena, de 3 carrers, dos han sigut per a homes i 1 per a dona. A Barcelona, ni Tries ni Colau han actualitzat la informació dels carrers. Però entre el 2000 i el 2010, la meitat dels carrers amb nom de persona, corresponen a dones.

Seguint amb la informació madrilenya, els homes tenen copats els carrers principals i les avingudes, mentre que les dones estan relegades a carrers secundaris.

I encara hi ha una altra diferència important: ells són doctors, alcaldes, mestres, pintors, poetes, arquitectes, aviadors... (com si fos un joc del Playmobil), i elles arriben als carrers, en un 83% dels casos, per la seva santedat, virginitat o com a marededéus. És a dir: només per motius religiosos. Ah! I als carrers, les dones, només tenen un ofici: el de mestres.

Fixeu-vos en més cosetes. Hi ha carrers que les dones no han pogut tenir mai, com els dedicats a bisbes, canonges, generals, capitans, comandants, rectors... perquè mai se’ls ha permès accedir a aquestes dignitats (si és que en alguns casos poden ser-ho). Però si comparem entre iguals, a Madrid, on sí tenen les dades actualitzades, tenen 15 noms de mestres als carrers i només 2 dones mestres. En el cas dels homes és un 2% dels carrers que tenen dedicats i en el de les dones és un 1%.

De les dades existents de Barcelona em fa gràcia que hi ha una heroïna dins de la graella de sortida; en canvi, els homes no n’hi tenen cap. I crec que, com les dades anteriors, això també és un reflex de la nostra societat. Perquè de dones heroïnes n’hi ha un munt allà on giris la vista. Vaja, a totes les cases.

I és que, per més Simonetes que escrigui, mai seran suficients. La consideració per la dona dins de la societat actual, tot i que ha millorat, deixa molt que desitjar. ¿Per què, sent ella encara en molts casos el pal de paller de l’estructura bàsica de la societat —la família, sense la que ens en aniríem en orris—, no se li ha reconegut prou aquesta tasca tan fonamental? I per què no se li agraeix amb més contundència?