Quan(t) s’ha de sortir amb les amigues?

Segons un estudi realitzat per un grup d’investigadors de l’àrea social i evolutiva de neurociència de la Universitat d’Oxford, les dones haurien de sortir dos cops per setmana, amb les seves amigues, per poder gaudir de bona salut.  Dels homes, no en diu res... Ells, potser amb el futbol, ja passen.

El psicòleg que encapçala tan brillant idea (crec que als homes també els encantaria... i als fills i als avis...) es diu Robin Dunbar i va tenir l’astúcia d’adonar-se que la salut femenina podia millorar si elles podien sortir amb les seves amigues. Brillant! Un abans i un després!

Però es veu que la proposta òptima seria fer-hi activitats: jugar a paddle, fer mitja, llegir llibres, manualitats, cuinar... Això és el que jo vaig imaginar tot llegint la proposta. Però no, l’erudit amb tuf de masclista, es referia a beure cervesa plegades. I ara he entès el perquè de la meva mala salut: no puc beure cervesa perquè no se’m posa bé. L’altra proposta de l’il·luminat és parlar de xafarderies. Això em fa entendre la sort que hem tingut, les meves amigues i jo, de no estar ja infartades. A més, he de proposar-los-hi d’anar a fer cua a la clínica perquè l’infart  ha d’estar al caure i, al menys, estarem més a prop. Perquè les xafarderies tampoc se’ns posen bé.

Més idioteses: el millor remei per a les dones és parlar malament de les seves rivals. Potser sí que la majoria dels sarcasmes que escric em resulten terapèutics... Però no em curen! Amb tot, si per raons inexplicables —normalment enveja malaltissa—, una dona és vilipendiada, aquesta pot temperar una mica la seva angoixa, explicant-ho a les amigues (amb cervesa o sense). Però també estic convençuda que els homes, si no fessin els crits de gooooooool!, també els aniria bé criticar els seus adversaris laborals.

I ara ve la part bona sense ironies: de cada 5 dones, només 2 aconsegueixen sortir amb les seves amigues un cop per setmana! Jo vaig ser de les 3 que no podien fer-ho mentre els fills van ser petits. I com que les meves capacitats organitzatives deuen estar al llindar de la immensa majoria, fins i tot m’estranya que hi pugui haver dones que, amb la canalla o adolescents per casa, s’ho puguin permetre gaires setmanes seguides.

L’estudi acaba aclarint que les dones només tenen una cinquena part del seu temps per a elles mateixes. I sí, definitivament, dec ser força aturadeta perquè no recordo haver tingut aquest temps. Però si la cinquena part del meu temps era el que necessitava per dormir, menjar i dutxar-me!

I és que, en realitat, no estem parlant de temps per dedicar a les amigues sinó d’una, només, relativa llibertat femenina per gaudir d’una estoneta de lleure, més que merescuda, a la setmana.

Qui ho diu que les feministes són lletges?

Doncs qui escriu articles periodístics sense adonar-se de la seva pertorbació mental és un tal Pablo Escobar. I no em refereixo al narcotraficant, evidentment! Em refereixo a... no he pogut trobar ni el seu currículum ni el seu perfil a internet. Només puc constatar que és un masclista, amb ganes de ser-ho. O més idiotament, amb tantes ganes de sentir parlar d’ell mateix, que és incapaç d’apercebre la seva similitud amb un borratxo dient disbarats descontrolats.

 Afirma amb rotunditat, com una veritat categòrica que ningú no li pot refutar que les feministes atreuen menys que les dones normals. I ara no sé si les meves amigues feministes, guapíssimes, (perquè tenen bons sentiments i saben pensar), han comprat el marit en una tómbola. A més, què seria una dona normal? La que no vol tenir la mateixa dignitat que un home? Doncs ja no és normal: se sent inferior.

I s’atreveix a fer una classificació masculina (que potser seria el més encertat del article, reduint-los a uns espècimens ben curiosos).

A los machos, les gustan más las mujeres con voz afrancesada, que las machorras con dicción de camionero. Jo, als homes en general no els tracto de mascles. I la dicció de camioner és la d’ell, però per escrit, que té més delicte.

A los hombres, les atraen más las féminas que se depilan que las primas de Chewbacca (el pelut de la Guerra de les Galàxies). Si les dones fóssim així de carallots, la majoria dels homes s’haurien quedat per vestir sants.

A los señores, les enamoran más las damas bien vestidas que las chonis escotadas. Ah! Els altres no eren senyors?

A los dandis, les provoca más una mujer con ropa que una en topless. Qui ha d’anar provocant i per a què?

A los elegantes, les someten más unos tacones que unas zapatillas de rapera. Us l’imagineu amb la seva dona (si és que n’ha pogut aconseguir alguna), despullada, amb sabates de taló i ell amb un fuet a la mà per sotmetre-la?

A los sensatos, les tira más una chica lista y trabajadora que una sabelotodo adicta al trabajo. Els sensats són un grup a part i les dones més llestes que ells, els fan nosa…? Oi que enteneu això?

A los caballeros, les enternece más una señora con instinto maternal que una hedonista con alergia a los niños. Estaríem parlant de que la majoria d’homes de la meva generació i de totes les anteriors són hedonistes?

A los forzudos, les cautiva más una silueta femenina que una musculosa despeinada. Al meu gimnàs, les dones no van despentinades i saben fer quasi les mateixes coses que els homes despentinats.

I és que la raça humana, de comptar només amb pacos escobars d’aquests i els seus tipus: forçuts que no volen dones com ells, cavallers que no ho són, sensats insensats, elegants que no saben vestir d’esport, dandis que necessiten monges, senyors peluts que volen dones depilades i mascles que necessiten dones amb veu afrancesada... ja s’hauria extingit. 

Les dones i l’IMSERSO

A la majoria d’activitats culturals, arreu de Catalunya, solem trobar-hi més dones que homes. Només cal passejar-se un diumenge a la tarda davant del Teatre Nacional, per a veure-hi ramades de dones amigues —a part de les acompanyades pels marits—, que van a fruir intel·lectualment de l’art escènic.

Però hi ha una altra mena d’activitats: culturals, lúdiques o de salut, que les dones solen compartir amb els seus marits amb el mai prou lloat IMSERSO!

El punt neuràlgic d’aquest caprici dels jubilats sol ser el menjador. Que no és ni un menjador escolar ni el Celler de Can Roca. Segons la sort, es queda en un punt entremig, tendint força, força, a l’austeritat que exigeix l’edat dels comensals. I es comprèn. Amb tot, potser té una tendència més insistent cap al plàstic que als productes ecològics.

El menjador és, a més, un espai idoni per poder copsar la diversitat femenina que, a partir dels seixanta-cinc anys, hi acudeix per nodrir-s’hi.

Un cas poc freqüent, però encara existent, és el de la típica dona que va acompanyada d’un primat anterior a l’homo sapiens que, en arribar al menjador —evidentment self service—, s’asseu a la cadira i davant d’una concurrència semblant a les manifestacions de l’11 de setembre, es deixa veure qual divinitat, sense dissimular, esperant que ella li porti submisament  tot allò que necessita. I ella rai: fa el que li exigeixen i no es pot sentir malament pel que fa, només per com la tracta ell i, això, ja és culpa d’ell. Ella li ha de conèixer el gust i encertar què li farà més peça. I com que ella mai no és prou bona en el que fa, ell sol deixar el plat mig ple i ella s’ha d’aixecar més vegades per servir-lo. Santes dones!

També hi ha casos típics de dones: el de l’home que s’ulla una taula i vol la mateixa per a cada àpat. Si la troba per netejar, prefereix recollir-la i tenir la seva taula. Però la dona, que amb raó vol descansar uns dies de taules i neteges, el fa anar cap a una altra. I mentre ella es gira per buscar-la, ell neteja ràpidament i li ensenya la seva victòria. Però ja és massa tard: tot i que ell hi ha deixat les pastilles com a senyal de conquesta, ha de recollir l’estendard i marxar cap a l’altra taula. Sants homes!

I més casos: la dona que té el marit més grandet i amb poca visió i li ha de netejar el peixet d’espinetes... la dona que, a l’hora del sopar, confon el menjador amb la catifa vermella dels Òscars i es vesteix amb tantes lluentons que, si passes per la vora, corres el perill de quedar bòrnia...

I per rematar-ho: al mateix hotel, podem trobar-hi noies que ensenyen el melic fins arran de pit, que es treuen les sabates i posen els peus suats de tot el dia damunt de les cadires, o les que criden en lloc de parlar i, si aguantes una mica, tens temps de confegir l’esquema d’una novel·la llarga, llarga...

I és que l’educació que tenim per estar per casa, encara que anem de vacances, ens acompanya allà on siguem.

Prosa del cigalot

Prosa del cigalot és la traducció que Sebastià Alzamora ens proposa per a la denominació castellana de prosa cipotuda, encunyada pel crític literari Íñigo F. Lomana. Aquesta prosa la trobarem en autors com Manuel Jabois, Juan Tallón, Antonio Lucas i Juan Manuel de la Prada, acabdillats per l’impresentable Arturo Pérez-Reverte. El seu estil es basa en dos eximis trets: l’exaltació de la virilitat i l’estridència expressiva (que té per bandera la paraula cojones, amb aquesta jota tan indiscreta com una verga erecta pendolant entre dues os com dos testicles). Aquest fenomen literari, és exclusiu de la literatura castellana i no té parangó en el panorama occidental.

 El codi ètic dels seus protagonistes: matinades hostils a les barres dels pitjors bars, tremendes borratxeres en les que participen —com no?—, dones de dubtosa reputació i situacions extremes que fan perillar la integritat física dels personatges.

L’Arturo sempre busca polèmica, encara que sigui tractant malament a les dones. Suposo que prefereix augmentar les vendes i permetre’s una vida més plaent, a tenir dignitat. Com és que essent tan impresentable és membre honorari a la Real Academia Española? No ha de limpiar, fijar y dar esplendor? Perquè la RAE està plena d’homes cultes, segur. Però també masclistes. El 1853, Gertrudis Gómez de Avellaneda va demanar el seu ingrés i van decidir no acceptar dones a la institució. Només el 1784 n’havien acceptat una però tenia títol nobiliari. El 1912, Emilia Pardo Bazán va tornar a ser rebutjada. I hem d’esperar fins al 1978, a tocar de la mà, per acceptar a Carme Conde. En aquests moments hi ha quaranta-tres homes i vuit dones. Una proporció paritària amb ganes!

A la columna setmanal de Pérez-Reverte, Patente de corso, (que és un document que permet al propietari d’una nau atacar vaixells i nacions enemigues i que es converteix en tota una declaració de principis), sempre critica les dones i es guanya a pols la seva antipatia. Algunes de les seves perles més criticades són: lamenta que no quedin dones florero com les d’abans i que una dona sense talons sembla un cavall... I no fa ni tres mesos escrivia: En la RAE hay... hombres y mujeres de altísimo nivel... y algún tonto del ciruelo y alguna talibanita tonta de la pepitilla. Hem de tenir present que pepitilla és un significat afectuós que se li dóna al clítoris. I ciruelo es refereix a l’home ignorant i incapaç. Francisco Rico, un acadèmic de prestigi li va respondre que queia en la estupidesa de gènere i gènera que ell mateix critica. I que, a més, ho feia de manera molt grollera.

I és que caldria reflexionar si la RAE pot brillar tenint entre les seves files un masclista tan irrespectuós amb tot i tothom. I tanmateix, aconsegueix vendre molts llibres. Potser ens hauríem de fixar més en el que ens empassem llegint!