Quan(t) s’ha de sortir amb les amigues?

Segons un estudi realitzat per un grup d’investigadors de l’àrea social i evolutiva de neurociència de la Universitat d’Oxford, les dones haurien de sortir dos cops per setmana, amb les seves amigues, per poder gaudir de bona salut.  Dels homes, no en diu res... Ells, potser amb el futbol, ja passen.

El psicòleg que encapçala tan brillant idea (crec que als homes també els encantaria... i als fills i als avis...) es diu Robin Dunbar i va tenir l’astúcia d’adonar-se que la salut femenina podia millorar si elles podien sortir amb les seves amigues. Brillant! Un abans i un després!

Però es veu que la proposta òptima seria fer-hi activitats: jugar a paddle, fer mitja, llegir llibres, manualitats, cuinar... Això és el que jo vaig imaginar tot llegint la proposta. Però no, l’erudit amb tuf de masclista, es referia a beure cervesa plegades. I ara he entès el perquè de la meva mala salut: no puc beure cervesa perquè no se’m posa bé. L’altra proposta de l’il·luminat és parlar de xafarderies. Això em fa entendre la sort que hem tingut, les meves amigues i jo, de no estar ja infartades. A més, he de proposar-los-hi d’anar a fer cua a la clínica perquè l’infart  ha d’estar al caure i, al menys, estarem més a prop. Perquè les xafarderies tampoc se’ns posen bé.

Més idioteses: el millor remei per a les dones és parlar malament de les seves rivals. Potser sí que la majoria dels sarcasmes que escric em resulten terapèutics... Però no em curen! Amb tot, si per raons inexplicables —normalment enveja malaltissa—, una dona és vilipendiada, aquesta pot temperar una mica la seva angoixa, explicant-ho a les amigues (amb cervesa o sense). Però també estic convençuda que els homes, si no fessin els crits de gooooooool!, també els aniria bé criticar els seus adversaris laborals.

I ara ve la part bona sense ironies: de cada 5 dones, només 2 aconsegueixen sortir amb les seves amigues un cop per setmana! Jo vaig ser de les 3 que no podien fer-ho mentre els fills van ser petits. I com que les meves capacitats organitzatives deuen estar al llindar de la immensa majoria, fins i tot m’estranya que hi pugui haver dones que, amb la canalla o adolescents per casa, s’ho puguin permetre gaires setmanes seguides.

L’estudi acaba aclarint que les dones només tenen una cinquena part del seu temps per a elles mateixes. I sí, definitivament, dec ser força aturadeta perquè no recordo haver tingut aquest temps. Però si la cinquena part del meu temps era el que necessitava per dormir, menjar i dutxar-me!

I és que, en realitat, no estem parlant de temps per dedicar a les amigues sinó d’una, només, relativa llibertat femenina per gaudir d’una estoneta de lleure, més que merescuda, a la setmana.