Tenir fills no regala felicitat

No sabia qui era Samanta Villar i, després de saber-ho, m’he adonat que no em calia perdre el temps. Però com que de tot podem aprendre, potser serà bo desaprendre el que ha tingut la pretensió de voler ensenyar-nos. Encara que diria que ho utilitzat d’excusa per treure’n diners...

És una periodista de Cuatro, canal televisiu que no veig mai i el programa que realitzava estava relacionat amb no sé què porno. És a dir: nivell.

A més, li agrada que es parli d’ella —ni que sigui amb aquell eslògan que, malauradament es va fer famós entre ments no dotades d’enteniment, i que deia: és millor que es parli malament d’un mateix a que no se’n parli. Quanta gent hi pot haver que no sàpiga que humilitat, discreció, intel·ligència (i d’altres), a més de ser femenines són virtuts?

Doncs la tal Samanta, amb quaranta-un anys però sense parella, va decidir que volia ser mare. Ella volia el títol, però no li venien de gust les pràctiques... Total, que per ovodonació li va néixer bessonada! No vols brou, dos bols.

Ella es pensava que la maternitat seria com fer viatges turístics caríssims (que ningú no et treu que et facin mal unes bones sabates, o que hi hagi mosquits, o un atemptat...), o com... anava a dir estar de lluna de mel (quina expressió més embafadora!), però com que no té parella, no serveix l’exemple. Bé, amb un ja s’entén.

Veient que el videojoc dels nenets no era virtual i no es podia tancar quan estava cansada o quan volia anar de marxa, es va queixar públicament: la bessonada li havia pres qualitat de vida i no la feia més feliç.

Llavors, va adonar-se que la culpa no era d’ella. Perquè aquesta generació sobrevalorada (que no saben distingir  entre valors aconsellables i bajanades nècies), mai no s’equivoca, la culpa sempre és de la musaranya que passava per allí, va distreure-la... per dir alguna cosa. I ella, va anar enganyada a la maternitat (paraules de Samanta), perquè ningú no li havia explicat què era en realitat això de ser mare. Però no té el títol de periodista? Calla que potser  els veïns, a vegades el regalen...vés a saber perquè si no, com s’entén? I què no té ordinador? Que no sap navegar i introduir la paraula mare? Que no ha vist pel·lícules?

Per acabar d’adobar-ho, remata: ara ja és massa tard, ara sóc mare i cal aguantar.

Ara, les paraules ja no se les emporta el vent i queden gravades a perpetuïtat en uns núvols virtuals que els xiquets, sense voler, poder trobar més aviat del que els seria recomanable.

I és que la maternitat és una delícia no apta per a tots els paladars. Exigeix moltes virtuts que no tothom està disposat a regalar amb generositat.  

Rics casats amb lletges?

On s’és vist això? Vaja, jo no ho he vist mai i mira que porto anys fixant-m’hi. Fins i tot amb rics lletjos!

Tenia, de joveneta, un amic ric (que no sé si va deixar de ser-ho perquè em trobava massa lletja), que quan li feia aquesta pregunta s’indignava molt perquè ell, sense ser cap Adonis, per casualitat, s’havia casat amb una noia moníssima. I s’enravenxinava molt tot assegurant-me que la premissa no podia ser veritat, que hi havia homes rics que tenien mullers adotzenades. Però la conversa sempre s’acabava amb la meva mateixa resposta: quan puguis  aportar un sol cas a la qüestió, et donaré la raó. I encara no li he pogut donar mai! Potser, ara hi caic, em va retirar l’amistat per aquesta banalitat! Però no, segur que no!

La idea em va tornar al cap, l’altre dia a la perruqueria —tot intentant encobrir arterament l’estat d’urgència dels meus cabells—, quan posant-me al dia de la imprescindible premsa endarrerida (perquè si no, no es pot socialitzar), em vaig adonar que seguia tenint raó. La majoria d’articles —a part dels vestits lletjos com la por i algun d’elegant de tant en tant—, tenien la mateixa estructura: home ric (futbolistet, artistàs, arribista al món dels negocis o...), aparellat  per pura coincidència, amb una model espectacular. I em vaig tornar a preguntar: aquests (no tots) homes rics, quan busquen parella —ja que hi ha tanta testarruda reincidència amb les mides de la Venus però multiplicant per dos o per tres les xifres del pitram—, què hi tenen, al cap? Talles, només?

Perquè si totes son tan espectacularment espectaculars —sense excepcions—, vol dir que és un esquema mental que es reprodueix obsessivament. Crec jo que primer es deuen fixar en el físic. Si aquest dóna la talla quant a mides, potser fan l’esforç d’indagar què tenen al cor i, llavors —si les talles encara no els han engrapat per allà on seria lleig de mencionar—, potser fan alguna incursió al cervell, a veure què hi troben. No sé si és ben bé així, però crec que s’hi pot acostar bastant.

Mira que no és pas el meu tema preferit (i potser és el que em resulta més avorrit) però, qui no podria fer una llista de jugadors de futbol (sense oblidar el trumpós), amb aquelles caretes de filòsofs eixorivits, però tirant a lletgets, que tenen dones que es fan mirar (normalment pels homes) encara que no se’n tingui ni ganes?

Perquè aquesta segona part de la qüestió també és important: mira que bo que sóc que aquesta monada és meva i no teva.

I és que tanta coincidència no pot ser coincidència; ha de ser consciència voluntariosa. I escollir per esposa, mides espectaculars no sé si és una garantia gaire sòlida.

Dones pijes inconscients

Tinc mal humor, molt mal humor. Ja no sé mai si sortir a passejar amb un bastó o si comprar-me un patinet elèctric. Amb l’un, aniria més segura; amb l’altre, no em cansaria. Però cap dels dos es perfila com la solució ideal i per això visc desorientada.

Tampoc no sé on anar a comprar-me la roba. Unes botigues només tenen bastons —models tipus iaietes—; i altres, només patinets —texans esparracats i samarretes meliqueres. I no sé com passejar, ni com vestir-me... I el que és pitjor: no sé a quines excursions turístiques puc anar!

Si m’apunto a L’Imserso, friso amb les pèrdues de temps —unes tres cada matí—, per culpa de les pèrdues urinàries. Si m’apunto a les excursions del públic en general, encara és pitjor! Hi ha parelles sense fills que s’hi emporten els gossos com si poguessin fruir d’una ruta cultural pel... posem pel call de Girona. Hi ha matrimonis jovenets que s’hi emporten la llocada per a que entre tots, els distraguem —tot rient-los les gràcies de mala educació—, mentre encara no poden entendre res del que expliquen. També hi ha jovenalla —d’aquella que tot i haver fet filosofia no els ha aprofitat—, amb pantalons com mitges i que, en lloc d’escoltar, s’entortolliguen de cos de tal manera —davant dels gossos i la canalla—, que és impossible saber on són les cames de l’un o de l’altra; i amb les llengües, el mateix; però no se’ls poden veure perquè no tenen temps de parlar.

I a tota aquesta complicació, cal afegir-hi —com em va passar no fa gaires dies—, un parell de dones pijes que, com el seu nom indica, volen aparentar més del que són. Morenes de sol, arrugades de fumar, amb perles ostentoses que enceguen, amb esportives de talons... Ja sé que l’aparença no té cap importància però, volent fer-se també les saberudes, fan preguntes irritants com si haguessin d’escriure una tesi doctoral: tenia diarrea aquest escultor el dia que li va quedar com una caca ... Que dius: tenen ganes d’aprendre... Però si una d’elles, creient-se una nòrdica potentada li pregunta a la pobra guia voluntària, com si fos una surenya, com celebren la Pasqua al seu poble (que no pot estar gaire lluny perquè Catalunya és petita)... això ja no té perdó.

 I tot plegat m’irrita perquè m’adono que l’edat no em fa més pacífica —com m’esperava—, sinó més amiga d’Herodes o del Gran Inquisidor del Reis Catòlics o de Monsieur Guillotin.

Els homes, en canvi, com que són de poca paraula, no solen tenir gaires problemes amb les mosques.

I és que ens urgeix, especialment a les dones, assistir a tallers per conrear paciència, per mantenir-nos moralment a l’alçada i per fruir de la proliferació humana tot i estar tan descarrilada. 

Santa Jordina

Ja està, diran alguns! Ni la festa del sant patró en pau! Doncs jo crec que sí que l’hem tinguda en pau; i alegre, festiva, assoleiada, llegidora, sàvia... Fins i tot amb una Santa Jordina que ens permet estar en pau, que no empatats. N’hi ha poques de Jordines, però hi ha molts Jordis i el Gran Jordiet de Sisa... i només un sol llibre titulat Santa Jordina.

Tot són llegendes de Sant Jordi i m’està molt bé, i les tradicions són les tradicions. I s’han de respectar i celebrar i mantenir...  Tanmateix, aquest  2017 Inés Macpherson ha presentat una nova versió de la llegenda, amb el nom en femení, il·lustrat per la gran Pilarín Bayés.

Us penseu que l’han escrit per fastiguejar a qui no sigui feminista? No cal ni respondre.

La seva llegenda ens parla d’una nena convertida en cavaller que també sap lluitar contra el drac i que també pot derrotar-lo. Els seus germans no són precisament els herois de la família. Per què? Doncs perquè elles dues deuen voler reivindicar el paper femení i donar-nos una altra visió de la llegenda. N’hi ha tantes! Per què no hi pot cabre una versió amb una nena valenta i triomfadora?

Suposem que hi ha, per dir alguna cosa, unes cinquanta versions diferents de la llegenda de Sant Jordi, només aquí a Catalunya...i si n’hi ha una amb una nena, quin percentatge és? Ridícul!

Com que les comparacions tenen aquell poder tan instructiu, jo m’imagino les llegendes de Sant Jordi, tan grans com un nen petit pot imaginar el terrorífic drac. I la llegenda de Santa Jordina no seria ni la urpa més petita del drac més esquifit.

Vindria a ser com parlar de feminisme i masclisme. El segon seria el drac que ha devorat moltes dones i la Simoneta no seria més que la voluntat de fer-li pessigolles a les punxes de la cua per destorbar-li les malifetes.

Crec que a 2017, escriure i il·lustrar una Santa Jordina és un gran encert i una fantàstica aposta per a totes les famílies que volen educar nens i nenes en igualtat d’oportunitats. Les nenes, les dones també poden i són, en moltes ocasions grans heroïnes.

Donar diferents visions d’una mateixa realitat o fantasia és molt més enriquidor, desperta l’esperit crític i ensenya a raonar —en una època en què el pensament està a la baixa—, més a l’alça. 

No cal perpetuar els estigmes de nenes princeses i nens herois. Però tampoc cal descartar-los. Tenim gran literatura amb princeses i herois que ens han fet créixer i ens han ensenyat, ni que sigui sense pessigolles, a entendre el complicat món que ens ha tocat. Tenim moltes bruixes malvades i algun Geppetto, o Peter Pan... encara que m’estranya que els autors de contes no hagin fet més homes bondadosos. Pot ser que la bondat no estigui mai en el rànquing de qualitats per a contes infantils? Però això seria un altre tema.

I és que per Sant Jordi, tot i que guanyen de golejada els homes, cal no oblidar les Jordines.