L’estigmatització de les adolescents

Vés per on, tot i les ajudes que la tecnologia ens posa a l’abast, hi ha situacions que compliquen enormement l’existència. M’entristeix que la meva adolescència faci mig segle que m’hagi fugit, però encara m’entristeix més adonar-me que moltes adolescents, ara, siguin víctimes d’una estigmatització a les xarxes (i fora d’elles també), per raons d’estètica i de conducta sexual.

Les professores Cilia Willem, Núria Araüna i Iolanda Tortajada del Grup de Recerca en Comunicació Asterisc de la URV, han dut a terme un estudi amb set grups de joves, entre setze i vint anys, per explicar com valoren les seves autopresentacions. El resultat: a partir de la imatge que projecten elles mateixes a les xarxes, col·laboren a crear dinàmiques d’estigmatització. I m’entristeix perquè el que podria ser una gran avantatge és gira contra elles mateixes de manera nefasta. I el que és pitjor: no són capaces ni d’adonar-se’n. Cauen a la trampa de quatre potes, sense saber on és el parany ni com se’n sortiran. Potser és que han aprofitat poc el seu pas per l’escola o potser no se’ls explica allò que necessiten i els interessa.

Hi ha dues estigmatitzacions molt definides: la de «pija» i la de «xoni». Aquestes dues sentències les classifiquen i les jerarquitzen quant a la seva estètica i la seva conducta sexual. No per condicions socioeconòmiques.

L’estigmatització «xoni» recau en noies qualificades com a «vulgars que se salten el bon gust o que tenen una sexualitat excessiva». I són criticades des d’un doble estàndard: d’una banda el del sexe i el gust personal i de l’altra, el de la cultura i els estudis. Les noies que s’estereotipen com a «xonis» en les seves autopresentacions, són víctimes del menyspreu a les xarxes i fora. Perquè el seu perfil també s’identifica amb símbols culturals molt específics com pantalons molt ajustats, tangues, pírcings, tatuatges, cua de cavall o monyo, maquillatge excessiu, postures provocadores a les fotografies...

A qui li pot agradar vantar-se de qualificatius pejoratius? A qui no és capaç d’adonar-se que són pejoratius. I per tant, fan doble llàstima!

L’estereotip de «pija» és un marcador d’identitat estàndard utilitzat com a contrari de l’etiqueta «xoni». Per tant, tot i el seu significat crític, no és tan humiliant com el de «xoni».

Totes les adolescents són conscients d’aquests prejudicis però manifesten una insalvable dificultat per superar-los. La qual cosa legitima un bagatge cultural masclista.

I és que estigmatitzar significa —a part de marcar a algú amb un ferro roent com a símbol d’esclavitud—, acusar a algú amb una imputació amb la qual perdrà ser ben considerat. No s’hauria d’ensenyar més vocabulari, als adolescents? Si més no: pejoratiu, estigmatització...

Llegendes masclistes i esgarrifoses

Fa vint-i-cinc anys, quan va néixer la meva filla, ja tenia a punt un munt de pel·lícules del Walt Disney per entretenir-nos juntes. La il·lusió dels dibuixos bonics i de les històries ensucrades, va impedir que fos prou conscient dels estereotips masclistes que transmetien. Amb tot, sempre volia compartir amb ella, pel·lícules i dibuixos per poder afegir els comentaris que em semblaven imprescindibles.

Han passats els anys i les xarxes bullen defensant —encara que també atacant—, el feminisme. Vull ser optimista, al menys! I la meva filla —tot i les pel·lícules masclistes de Walt Disney—, és una feminista convençuda. Tant que aquests dies de vacances va voler que compartíssim la versió cinematogràfica de la Bella i la Bèstia i després em va explicar l’origen de la verdadera llegenda.

Hi ha qui diu que la primera versió és del segle II, d’un conte d’Apuleu titulat «Cupido i Psique». Venus, gelosa de la noia bonica, ordena Cupido que l’enamori de l’home més horrible del món. Però la versió escrita més coneguda és la de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, publicada el 1756. Aquesta és la base de quasi totes les versions o adaptacions posteriors.

A primer cop d’ull, la moralitat del conte ens alliçona sobre la necessitat de saber que la bellesa de les persones està en el seu interior, al seu cor (com diu una de les cançons més populars). Tanmateix, cap versió del conte ni la pel·lícula de Walt Disney no han servit per fer-nos-ho entendre. Vivim en una societat molt superficial en la que l’aspecte físic és importantíssim.

Però el veritable rerefons del conte, molt més recargolat, era una crítica als matrimonis per conveniència. Les unions de noies joves amb homes molt més grans, sense consentiment per part d’elles, era molt habitual. I el que pretenia la història era fer empassar a les noies que en l’interior dels seus marits vells podien trobar-hi l’home bondadós que amaga la Bèstia. Volien que entenguessin que si a aquests homes se’ls tractava amb amor —suposo que empassant-se moltes vegades fins i tot el fàstic—, per més horribles que semblessin en principi, podien acabar sent respectuosos amb elles. Respectuosos, ningú no ha parlat d’estimar-les. Però no sé per què no existeix el conte invers: un noi jovenet obligat a casar-se amb una vella. I que no s’alliçoni els nois sobre com fer-les felices per obtenir la seva pròpia felicitat. És possible estimar algú imposat que pot fer esgarrifances? Per què no se’ls ha demanat també als homes?

I com pot ser que a 2017, quan el feminisme està aconseguint tirar endavant, encara hi hagi tantes noies que, recordant-se de la pel·lícula del Walt Disney, hagin volgut veure la versió cinematogràfica, tot i el missatge masclista?

I és que la prepotència masclista s’ha acarnissat amb les dones des del començament de la Història. Va ser Adam el primer masclista patrocinat per la divinitat?

Les dones no haurien de votar PP

Només una dona incapaç per a la tolerància, injusta, inútil per a la sororitat, pobra d’empatia, despietada, sense cap mena de generositat per les seves congèneres menys afavorides i alguns més despropòsits, pot votar PP. Perquè votar PP és anar contra les dones. Estic tipa d’escriure articles en què el PP se salta tota justícia imprescindible per poder intitular-se grup de persones. Curull d’il·legalitats, d’infàmies, d’indignitats —a mpuntorajoy tant li fa si les dones cobren menys per la mateixa feina que els homes—... I tant els fa que les dones pateixin el que ells podrien evitar! Fins i tot se’n vanten perquè son molt mascles. I no hi ha tragèdia més gran que un inepte integral sentint-se un enviat de Déu per salvar la humanitat.

I qui diu les dones, també podria dir tots els homes que tenen àvies, mares, filles, nebodes, cosines, nétes, amigues...

Qui no pot voler que les pobres dones víctimes de violència masclista puguin tenir dret a una assistència jurídica gratuïta? Doncs les dones i els homes del PP. Aquest partit va rebutjar, valent-se de la seva majoria absoluta, a finals de l’any passat, una moció debatuda a la Comissió d’Igualtat del Senat, per garantir l’assistència jurídica i psicològica a totes les víctimes de violència masclista. Ja ho diu la paraula:, víctima és aquella persona que ha sofert algun mal. I qui no té prou entranya com per no voler ajudar una víctima?

Totes les altres forces polítiques van recolzar la iniciativa. Menys el PP! Que va excusar-se —mentint, com no?—, prometen noves mesures. Han passat quatre mesos i encara no n’han proposat cap . Algú n’espera alguna?

Només un 28.5% de les dones que pateixen violència masclista denuncia els fets. La Llei d’Assistència Jurídica i la Llei Integral contra la Violència de Gènere reconeixen el dret de les dones víctimes a tenir assistència jurídica. Però la realitat no és aquesta i el PP rebutja ajudar-les. Tenint en compte que les declaracions en el moment de la denuncia són molt importants perquè tenen molt pes en el procés jurídic posterior, no seria de bon cor intentar ajudar a qui ho està passant tan malament?

Aquesta ajuda és d’una urgència imperiosa per a qui es pugui sentir commogut —i per què no dir-ho, també responsable—, per i de la desgràcia de les víctimes. Per què no volen ajudar-les? Els agrada demostrar que són ineptes per a la decència, honestedat i integritat? Qui està mancat d’aquestes qualitats, no té bondat.

I és que qui no és bo, no pot fer el bé. I qui no fa el bé, no és bo, és dolent. Molt dolent si, fent el mal, a sobre, es vol fer passar per bo.

(escrit l’endemà dels últims, pel moment, empresonaments)

Maltractar una dona pot costar, només, 48.000€!

Es veu que la justícia —a part de fer tard sempre, no sé ben bé si per excés de feina o per falta de treballadors que pugen les taxes de l’atur—, tot i haver entrat la primavera, encara està de rebaixes. I ara, atacar per darrera, amb traïdoria i maldat, una dona, perquè ve de gust, perquè pot fer gràcia a indigents morals i per aconseguir una estupidesa com un vídeo viral, només és cosa de diners. Com anar a la lluna! Però més baratet!

I fa tard perquè els fets van passar una matinada del febrer de 2015. Probablement, l’agressor (un tal Mario García) i el còmplice (Álvaro Gegrera) deurien anar més beguts del que permet una decència mínima. I van pensar: què farem per arrodonir aquesta nit de gresca per Barcelona? Els desaprensius són de Toledo. I ells volien un vídeo viral per poder lluir davant dels amics. Suposo tan indigents morals com ells. Però realment n’hi ha molts d’indigents morals, perquè ells van aconseguir el que volien i el vídeo es va fer viral.

Les imatges són molt reveladores: un xicot ben vestit, amb pantalons color camel i camisa blanca, està dret darrera un grup de persones que estan esperant per creuar el semàfor a Diagonal; un seu amic l’està gravant i enregistra com fa un compte enrere: tres, dos i un, agafa embranzida i amb la seva cama dreta es dirigeix a una dona i li dóna una forta puntada, a les dues cames per sota del genoll; la víctima cau a terra desplomada i l’insulta.

Després, només pels mals físics, va necessitar setanta-cinc dies de baixa. Un esquinç, mal al canell... però podia haver-se fet molt més mal, encara va tenir sort de no trencar-se res o de no picar de cap a terra. Podria haver estat irreversible. Però a ells els va fer gràcia, la gràcia.

Quan cinc dies més tard, els xicots van saber que la Policia els buscava, es van presentar a la comissaria. Passats dos anys, i amb l’Associació de Dones Juristes com a acusació popular, les parts han arribat a un acord. Dels tres anys de presó que demanava la Fiscalia, es va passar a un i mig per a l’agressor i un per al còmplice. I d’això a una multa de 48.000€, un parell de cursets sobre discriminació de gènere i retirar el vídeo de les xarxes socials.

Tanmateix, les Dones Juristes estan contentes perquè el càstig recull els agreujants de «traïdoria i per raó de sexe».

Els danys morals també entren al mateix preu.

I com que el pare del xicot —a qui va semblar-li una broma de nit de gresca i per això té el fill que té—, deu tenir aquests 48.000€, ha pagat la desgraciada gràcia i el nen, encara no sabem si deixarà de ser un indigent moral o si la lliçó li servirà per poder ser feminista a partir d’ara. Dificilíssim! Qui està acostumat a qui paga, mana, té pocs valors i rep pocs càstigs suficientment exemplars.

I és que la indigència moral i els mals vídeos virals són xacres de la nostra societat que s’han d’eradicar. Ja!