dissabte, 17 de febrer de 2018

La Catherine Deneuve és masclista


Ella i les 100 dones intel·lectuals que han signat un manifest en contra de la campanya del #Metoo. Potser la presbícia els ha desenfocat les ulleres del saber... Doncs a elles, jo els dic: #Meneither.
L’actriu fa ja quaranta anys va protagonitzar la pel·lícula Belle de jour, encarnant una jove casada que de dia mentre el marit no era a casa, es prostituïa en un bordell; però en les seves masoquistes fantasies eròtiques ella era submisa i es deixava lligar. Gens feminista!
Ara, jo li dono el meu #Metoo a l’actriu Alyssa Milano que va fer el primer tuit amb aquest hashtag arran de l’escàndol sexual del productor de Hollyvood, H. Weintein, quan més de trenta dones famoses el van denunciar per assetjament sexual. I va proposar que totes les dones que n’haguessin patit, el compartissin per poder evidenciar la magnitud del problema. El hashtag va ser «trending topic» més d’onze hores, va ser retuitat 500.000 vegades i té més de vuit milions de mencions a Facebook. Oi que no és un problemet? Per cert, de retruc, la dona de Weintein que suposo estava farta d’haver d’aguantar-li tantes infidelitats i asquerositats, va aprofitar per separar-se’n.
Ah! I en francès, la llengua de la Deneuve, el hashtag és #BalanceTonPorc. I tant que Weintein és un porc! I al món hi ha molts porcs fora de les corralines!
A la Deneuve i al seu exèrcit d’intel·lectuals, els sembla que s’està fent una persecució genèrica contra els homes. Algú ha atacat els bons marits fidels que els dissabtes fan la compra o posen la rentadora? I que s’està criminalitzant el flirteig maldestre. Senyora artistassa, per què ha d’aguantar una dona una valoració sobre els seus pits o que li posin la mà on ella no vol? El càstig de Weintein l’expulsió de Hollyvood, el troben exagerat. Els sembla que una dona pot fruir de sentir-se un objecte sexual i que no cal que es traumatitzi si, al metro, un palpaire se’ls hi arrambla. Quin disbarat! Doncs que hi vagi ella, al metro! A més, les feministes, li semblen puritanes. Potser té un mal diccionari?
A mi, Hollywood i les seves estrelles, em queden lluny de casa, però l’assetjament sexual el tinc a tocar de la mà. Un estudi de la Universitat de Barcelona va concloure, el 2017, que el 88% de les estudiants havia patit algun tipus d’abús.
Per això també li dono el meu #Metoo a Oprah Winfrey i al seu fantàstic discurs, «Fins aquí hem arribat», com a primera dona negra guanyadora del Premi Cecil B. de Mille (a 30 anys vista del guanyat pel primer negre).
Qualsevol víctima sigui home o dona, per qualsevol raó, m’exigeix, molt més, un afectuós recolzament que una displicent indiferència.
I és que si ser masclista és repugnant, en una dona és, a més a més, imperdonable. Ni compassió?







diumenge, 11 de febrer de 2018

Les dones som més bones que felices


I per a ser més felices segons l’escriptor i periodista del The Guardian, Tim Lott, hauríem d’esforçar-nos en no ser tan bones. Que té punxons, la cosa! Quan seria òptim que homes i dones ens esforcéssim en conquerir la bondat màxima, es veu que resulta molt més pràctic no ser-ne tant perquè permet ser més feliç. És a dir: al revés! Perquè de petites, no ens havien explicat que la bondat porta a la felicitat? Doncs no! Resulta que els homes que no són tan bons—, gràcies a la manca d’aquesta qualitat, en un nivell molt per sota del de les dones, poden ser més feliços.
Us explico. Segons un estudi de Servei Nacional de Salut del Regne Unit, les dones són més infelices durant els seus 45 anys fins als 54. I no es revifen fins cap als vuitanta, quan se’ls mor el marit. Que bèstia, aquest estudi! Qui hagués pogut imaginar una cosa així? Es veu que ells són més egoistes, més una càrrega que... no sé que dir: una compensació? Però també explica una anècdota: es veu que una velleta que encara arrossegava el marit, n’estava tan farta que quan ell s’aixecava de la cadira (de la residència), per anar al bany, li foradava el seient i, després, el culpava a ell. Pobreta!
Kate Lovett, degana del Royal College of Psychiatrics, explica que una de les causes d’aquesta infelicitat pot ser deguda a que les dones suporten molt més el pes de les responsabilitats domèstiques i solen tenir cura d’ancians i canalla. I no m’estranya gens, perquè posades a triar, jo prefereixo anar al cinema o al teatre.
Però com a home, Lott, vol buscar una explicació més profunda de la qüestió. Diu que unes anàlisis psicomètriques demostren que les dones registren nivells més alts en quatre de les cinc grans matrius de personalitat: amabilitat, responsabilitat, extraversió i neuroticisme (però que s’ha d’entendre com una capacitat —o defecte?—, a sentir-se ferida més fàcilment. Però jo em pregunto: si les tres primeres són qualitats, per què han de portar infelicitat? També ens diu que les dones són més propenses a sentir emocions negatives i a mostrar més sensibilitat per emocions com la pena, les amenaces, els càstigs, la solitud... I que tot plegat comporta una tendència al perfeccionisme que, sovint, és decebedora. Lott també busca altres raons i creu que la menopausa també en pot ser una. I el deteriorament físic. I fins i tot, el fet de tenir uns estàndards morals més alts.
Fins aquí, el periodista anglès em cau bé. Però a l’últim paràgraf es defenestra. Diu que les dones hem d’intentar ser més felices que bones i que ens sorprendríem, si ho intentàvem, de veure com les nostres parelles ho apreciarien perquè reduirien molt la seva càrrega de culpa. Així, hem de ser més dolentes perquè ells puguin viure més tranquils? Iaiiiii! Potser sí que són egoistes, els homes.

I és que les dones, si han de triar entre ser bones i felices, per més que els estudis diguin el contrari, el cor les porta cap a la bondat. 

dissabte, 3 de febrer de 2018

Govern espanyol i masclisme:punts en comú


Potser, aparentment, a algú li semblarà que busco cinc peus a les rates del masclisme i del feixisme. Però és una comparació tant lògica que, per si sola, es fa evident per sí sola. Us en faré cinc cèntims amb algun detallet.
Imaginem-nos, (i no cal fer gaire esforç per les múltiples notícies feixistes i masclistes, que malauradament han omplert el 2017 els nostres diaris), que una parella no gaire ben avinguda conviu sota un mateix sostre (o tros de terra); que ell té la mala sort de cobrar menys que ella. Que ella, perquè no se li enfadi amb la qual cosa ja és una relació viciada que només pot portar a la desafecció, cada més li dona una bona part del seu sou perquè en disposi com més li plagui. Fins i tot, finançant-se els plaers de la infidelitat (per qui ser infidel pugui ser un plaer... o una gràcia davant d’amics per l’estil, com notícies que hem llegit del partit en qüestió...). Que a ella, per mala sort, els diners que es queda, no li arriben per pagar-se els anticonceptius i n’hi ha de demanar uns quants de més. Que ell li fa un préstec amb els diners d’ella però li cobra interessos...
Qualsevol és capaç d’entendre que ell té, entre cames, una ouera de dotzena i mitja llarga, a més d’una manca total d’estimació. Llavors, per què ella continua amb ell? Perquè és massa bona? Qualsevol terapeuta li aconsellaria un divorci.
Posem encara que, a més a més, ell la tracta malament. Que si expressa una opinió diferent a la seva, l’atonyina amb porres i, fins i tot pot arribar a deixar-la borni. Que pot ser capaç d’encoratjar els fills (o súbdits) perquè vagin contra ella. Que la seva superioritat econòmica o moral li faci tanta ràbia que acabi per tancar-la dins de casa, que li rebenti la correspondència o paquets que li arriben, que li prengui el mòbil, que no li deixi veure els fills... I tanmateix, persisteixi en què ella ha de seguir estimant-lo i donant-li, llavors sí, tots els diners.
No en diríeu d’això, alienació mental?
I llavors és quan sentim allò tan típic de les notícies masclistes: ell ha hagut de matar-la perquè era seva i perquè ella no se l’estimava com ell li manava... I la víctima, la persona (o nació) atropellada, passa a ser només per qui és mancat de coneixement i de sentiments, la culpable. És a dir: et maltracto, t’humilio, et menyspreo, et vexo... perquè tu m’hi obligues. Ets tu qui amb el teu comportament, m’obligues a ser tan odiós. Només ho faig per tu, perquè aprenguis com has de ser.
Necessitem més punts en comú per entendre aquesta afinitat?
I és que encara que no tots els masclistes siguin feixistes i la majoria de feixistes siguin masclistes, les males coincidències fan que sigui del tot imprescindible desprendre’s dels dos terribles vicis. L’abús de poder és inhumà, bàrbar, cruel...







dissabte, 27 de gener de 2018

Acudits masclistes, masculinitat dubtosa.


Qui ho havia de dir! Els homes masclistes i alguns dels que no volen semblar-ho, ho dissimulen, però ho són, tenen recòndits secrets.
I per tant, ja els aviso... després de llegir aquest article, els quedaran molt poques ganes d’explicar ni per descuit, mai més un acudit masclista.
La professora Emma O'Connor i un grup d’investigadors de la Western Carolina University han fet un estudi, amb dos experiments, sobre un total de 138 homes heterosexuals, per esbrinar quins prejudicis poden tenir cap a les dones i els homes gais.
Si ens centrem només en els prejudicis masclistes, van partir de la base de l’existència d’homes a qui els sembla divertit dir rucades com: el lloc de les dones és a la cuina, plorar és cosa de dones, preguntar-los si tenen la regla quan no estan prou d’humor...
Després de l’estudi, han arribat a la conclusió que aquests homes, en realitat, el que tenen és un important problema d’inseguretat respecte a la seva masculinitat. I aquest problema se’ls agreuja terriblement si senten la seva masculinitat amenaçada.
Això els pot passar, senzillament, per tenir una dona que, a la feina, estigui per sobre d’ells i hagi d’imposar-los les seves decisions. Perquè llavors, se’ls fa molt difícil d’acceptar que és millor professional i, empassar-se aquesta granota, els resulta del tot humiliant.
I aquests homes, que ja tenen prou pega en veure’s amenaçats en la seva masculinitat, a sobre tenen un altre greu problema. Es veu que, segons l’estudi, el perfil d’aquests individus, és molt baix quant a valors o conviccions. Les seves creences són molt precàries i insegures. I són de plànyer perquè, quan se n’adonen, és quan senten la necessitat de fer acudits sexistes. Però no en són conscients. Quantes pegues, pobrics!
Crec que d’ara en endavant, qualsevol dona que senti acudits sexistes pot explicar aquest descobriment a qualsevol company de feina o amic (si encara no l’ha esborrat de la llista de contactes),o familiar (si encara no l’ha esborrat del llibre de família), perquè no faci més el ridícul.
La intenció de l’estudi encara va més lluny: aconseguir que aquests tipus d’acudits baixin en caiguda lliure i s’estavellin aixafant la precarietat i inseguretat masculina que pateixen alguns homes. Emma O'Connor està convençuda que ajudarà moltíssim a millorar les relacions laborals amb homes que se senten amenaçats.
I és que l’assetjament sexista encara que només estiguem referint-nos als acudits masclistes, sigui a la feina, al bar de la cantonada, a la cuina de casa o a la cua de la compra, és una xacra que cal eradicar amb ganes.







dissabte, 20 de gener de 2018

Es pot fer un casament feminista?


Recordo, tot i que de manera boirosa, pels anys i les topades de bon rotllo, és clar, només per poder créixer com a muller, que el dia del meu casament, no tenia previst entrar a l’església amb el pare... però ell, astut, abans d’arrencar a caminar per les meves, em va dir ben amorosament que li feia molta il·lusió acompanyar-me... i en un dia com aquell, que volia que pare i mare fossin molt feliços, qui era jo per negar-li? Total: el meu pare em va lliurar al meu marit. Encara que fa tants anys, per a mi no era un qüestió tan irrenunciable com seria ara.
La situació de la dona estava i està molt malament. Però ara tenim molta més informació i tenim més possibilitats de col·laborar a la causa. Tanmateix, la meva jove, que acaba de casar-se amb el meu estimadíssim fill, segueix tenint un pare amorós i astut que va acompanyar-la fins a davant de la font i el guarniment de flors que feien d’escenari a la cerimònia.
Laura Bates, la fundadora del Projecte Everyday Sexism, sobre desigualtats de gènere, publicava al The Guardian, la setmana passada, els seus intents per aconseguir casar-se, com a feminista, per l’església. A ella li sembla que matrimoni i feminisme són quasi bé excloents. L’anell de compromís d’una núvia ja és un símbol de propietat que a Anglaterra s’afegeix al trist problema de perdre la identitat en canviar de nom. Per aconseguir conjuminar casament i feminisme se li van plantejar molt dubtes: què significa roba interior de núvia? Potser només serveix perquè sigui més cara? I la connotació virginal ja sense simbologia, del vestit blanc de núvia? Tot la va semblar estúpidament sexista!
Ella havia llegit en una guia de noces un consell potser naïf?, d’involucrar el nuvi en tota la preparació, perquè oi que els dos estaran igual de casats? Naïf o problemàtic? Perquè cal dir que sempre és millor no complicar les coses. Prou que es complicaran!
I aquestes menudeses encara es poden complicar més: normalment, s’espera que les dones ho planifiquin tot fins a l’últim detall... però segons ella, si una dona s’excedeix o supera els estàndards passa a ser ridiculitzada per familiars, amics, veïns... incloent-hi els homes.
El seu més gran escull va ser com eludir la promesa d’obediència. Penyora que els últims vint anys ha anat reduint-se força. Abans una núvia es comprometia a estimar i a obeir. Ara, ja només cal prometre estimar molt el nuvi. Tant com ell!
Quant a la complicació d’entrar a l’església va trobar la solució a la sèrie Brothers and Sisters: la núvia es lliura sense l’acompanyament paternal. I el ram, va decidir llençar-lo a nois i noies.

I és que, sense perdre algunes boniques tradicions, ens cal forjar nous camins per als nous matrimonis. Amb tot, estimar és l’ingredient fonamental. I no sols per a la cerimònia!

dissabte, 13 de gener de 2018

Cambrera amb un 95 de pit, com a mínim


No és la primera vegada que un titular com aquest, salta a la premsa. Aquest és del mes passat. Rubén Sánchez, portaveu de la FACUA (Federación de Asociaciones de Consumidores y Usuarios de Andalucía), una ONG que ara ja té seus arreu del país espanyol, va donar a conèixer aquesta notícia via Twuiter, amb el següent redactat: «Se busca camarera que enseñe las tetas y el culo para poner calientes a los clientes. Y que nadie multe a estos empresarios».
Ha fet bé, d’explicar-la tan clarament. Perquè hi ha gent, massa, perquè només que en quedés una sola, de persona, aquesta encara sobraria, que no ho acaben d’entendre.
El text de l’anunci és per denunciar l’empresari i per tancar-li temporalment el local. Diu així: «Camarera para Pub. En Aranjuez buscamos camarera fin semana. Chica entre 25 a 35 años. Alta en la SS. Debe de ser muy atractiva. Mínimo 95 de pecho. Vestir sexy tipo mini y escote. Solo camarera de pub sin otros servicios. Horario de 19.00 a 02.00. Salario de 40 a 50€ por día. Tipo de puesto temporal”.
En tan poques línies, quants disbarats! Jo entenc que per servir copes tant pot servir un cambrer o una cambrera. El que s’ha d’anunciar és la feina.
Amb trenta-sis anys es poden servir copes perfectament. I amb quaranta-cinc o cinquanta!
A més, es poden servir copes tot i no ser una bellesa. De fet, la majoria de fantàstiques cambreres que hi ha arreu tampoc són Shakires. Per què es necessita tant de pit per a aquesta feina? Ni que s’haguessin de portar les copes a la canalera!
I també em pregunto: per què no veiem mai un anunci de cambrer amb una determinada talla de penis? Doncs perquè no serviria per a res. Si fos útil per als propietaris dels bars, ja ho farien. Com fan amb les dones. Però les dones, tot i les mides, no es posen calentes als bars de copes. I els homes, segons diu el mateix Sánchez, sí. Quina pena em fan aquests tipus d’homes! Però existeixen, sinó no es publicarien aquests anuncis.
I també em pregunto: quin perfil moral han de tenir aquests individus? Baix, molt baix. No pot ser d’altra manera. Però tenen tot el dret a prendre copes. I el nivell moral del propietari d’aquest bar? Infinitament baixíssim! Deu tenir alguna filla?
Un altre detallet: per què especifica «sin otros servicios”? Se suposa que, quan es demanen aquestes talles, les dones han de fer feina complementària?. Per què, sinó ho especifica? Ja ens entenem, oi?
I és que la dignitat cal mantenir-la a dins i a fora de casa. Tant si t’espien, com si no et veuen. Perquè és un bé de l’ànima que proporciona felicitat. Cas de menystenir-la, es pot acabar com el govern espanyol: sense!









divendres, 5 de gener de 2018

2017, una merderada masclista


Només ens caldria repassar els titulars d’algunes Simonetes d’enguany: un tenista assetjador sexual, hostesses fent de pitxer bufó, un cul femení per promoure la lectura, dones tractades com cavalls, ...s’hauria de violar a les catalanes, menors de divuit anys culpables de ser violades, 200 violacions al dia a Europa, La Manada... per adonar-nos que tot i els esforços, encara cal molta lluita i moltes lleis.
A aquests titulars hi podem afegir algunes conclusions sobre el tractament de les dones en alguns medis de comunicació. Masclistes, esclar!
Discriminació: el nom de les dones, no importa gens: «7 mujeres y Miguel Bemfica en el jurado español del EuroBest», «la esposa de Lenin y otras tres mujeres de la revolución rusa...», Shakira, la señora de Piqué...»
Els estereotips de pes i talla: Javier Cárdenas, en prime time de televisió pública fa sortir tres noies descalces, amb calces i samarreta...(i no era cap programa d’ortopèdia); Susana Díaz, fent-se la graciosa i pretenent tenir talla per donar consells: «no a la cerveza, sí a los refrescos light»; una foto de Mariah Carey al Mundo amb el titular, «el peso de la decadencia» perquè ha deixat d’estar esquàlida...
Necessitat de parella: «Garbiñe Muguruza, mucho tenis, bonitas piernas, pocos novios» I per què no podia dir que per sort encara no té xicot? «Paula Echevarría alcalnza los 40 más sola que nunca», Millor estar sol que mal acompanyat, oi’
I la bomba de l’any: Harvey Weinstein, productor de cinema, denunciat per assetjament i abús sexual, a més de violacions... el titular de El Español (de Pedro J. Ramírez) deia: «las mujeres que han terminado con la cerrera de Harvey Weinstein» Sort n’hi ha hagut!
Una altra bomba: La Manada. Va donar la sensació que es jutjava la víctima i no els culpables.
Més titulars: «una mujer clava un cuchillo jamonero en la pierna de su novio después que este le pegara varios puñetazos» No hauria de ser al revés? «Su novio le pega varios puñetazos y ella (en defensa propia) le clava cuchillo jamonero» És que l’ordre de l’oració principal té molta importància, sobretot si el que passa a la subordinada, no hauria succeït, de no haver-se produït l’acció de la principal.
I així, fins a una llarga llista. Oi que ja n’hi ha prou, per saber del cert que les dones encara hem de lluitar molt i que les lleis han de protegir les víctimes? I que els homes que encara són masclistes, si no són capaços de reconèixer els drets de les dones, al menys, no es vantin de ser masclistes. I algunes dones, també! Quan ho aprendran, els uns i les altres?
I és que el masclisme encara està massa arrelat i en sobra per tot arreu, especialment als mitjans de la llengua emprada en els titulars anteriors. Que 2018 rebaixi les cotes del masclisme perquè els uns i les altres aprenguin el que pertoca.