dissabte, 21 d’abril de 2018

Llegendes masclistes i esgarrifoses



Fa vint-i-cinc anys, quan va néixer la meva filla, ja tenia a punt un munt de pel·lícules del Walt Disney per entretenir-nos juntes. La il·lusió dels dibuixos bonics i de les històries ensucrades, va impedir que fos prou conscient dels estereotips masclistes que transmetien. Amb tot, sempre volia compartir amb ella, pel·lícules i dibuixos per poder afegir els comentaris que em semblaven imprescindibles.
Han passats els anys i les xarxes bullen defensant encara que també atacant, el feminisme. Vull ser optimista, al menys! I la meva filla tot i les pel·lícules masclistes de Walt Disney, és una feminista convençuda. Tant que aquests dies de vacances va voler que compartíssim la versió cinematogràfica de la Bella i la Bèstia i després em va explicar l’origen de la verdadera llegenda.
Hi ha qui diu que la primera versió és del segle II, d’un conte d’Apuleu titulat «Cupido i Psique». Venus, gelosa de la noia bonica, ordena Cupido que l’enamori de l’home més horrible del món. Però la versió escrita més coneguda és la de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, publicada el 1756. Aquesta és la base de quasi totes les versions o adaptacions posteriors.
A primer cop d’ull, la moralitat del conte ens alliçona sobre la necessitat de saber que la bellesa de les persones està en el seu interior, al seu cor (com diu una de les cançons més populars). Tanmateix, cap versió del conte ni la pel·lícula de Walt Disney no han servit per fer-nos-ho entendre. Vivim en una societat molt superficial en la que l’aspecte físic és importantíssim.
Però el veritable rerefons del conte, molt més recargolat, era una crítica als matrimonis per conveniència. Les unions de noies joves amb homes molt més grans, sense consentiment per part d’elles, era molt habitual. I el que pretenia la història era fer empassar a les noies que en l’interior dels seus marits vells podien trobar-hi l’home bondadós que amaga la Bèstia. Volien que entenguessin que si a aquests homes se’ls tractava amb amor suposo que empassant-se moltes vegades fins i tot el fàstic, per més horribles que semblessin en principi, podien acabar sent respectuosos amb elles. Respectuosos, ningú no ha parlat d’estimar-les. Però no sé per què no existeix el conte invers: un noi jovenet obligat a casar-se amb una vella. I que no s’alliçoni els nois sobre com fer-les felices per obtenir la seva pròpia felicitat. És possible estimar algú imposat que pot fer esgarrifances? Per què no se’ls ha demanat també als homes?
I com pot ser que a 2017, quan el feminisme està aconseguint tirar endavant, encara hi hagi tantes noies que, recordant-se de la pel·lícula del Walt Disney, hagin volgut veure la versió cinematogràfica, tot i el missatge masclista?
I és que la prepotència masclista s’ha acarnissat amb les dones des del començament de la Història. Va ser Adam el primer masclista patrocinat per la divinitat?





dissabte, 14 d’abril de 2018

Les dones no haurien de votar PP



Només una dona incapaç per a la tolerància, injusta, inútil per a la sororitat, pobra d’empatia, despietada, sense cap mena de generositat per les seves congèneres menys afavorides i alguns més despropòsits, pot votar PP. Perquè votar PP és anar contra les dones. Estic tipa d’escriure articles en què el PP se salta tota justícia imprescindible per poder intitular-se grup de persones. Curull d’il·legalitats, d’infàmies, d’indignitats —a mpuntorajoy tant li fa si les dones cobren menys per la mateixa feina que els homes... I tant els fa que les dones pateixin el que ells podrien evitar! Fins i tot se’n vanten perquè son molt mascles. I no hi ha tragèdia més gran que un inepte integral sentint-se un enviat de Déu per salvar la humanitat.
I qui diu les dones, també podria dir tots els homes que tenen àvies, mares, filles, nebodes, cosines, nétes, amigues...
Qui no pot voler que les pobres dones víctimes de violència masclista puguin tenir dret a una assistència jurídica gratuïta? Doncs les dones i els homes del PP. Aquest partit va rebutjar, valent-se de la seva majoria absoluta, a finals de l’any passat, una moció debatuda a la Comissió d’Igualtat del Senat, per garantir l’assistència jurídica i psicològica a totes les víctimes de violència masclista. Ja ho diu la paraula:, víctima és aquella persona que ha sofert algun mal. I qui no té prou entranya com per no voler ajudar una víctima?
Totes les altres forces polítiques van recolzar la iniciativa. Menys el PP! Que va excusar-se mentint, com no?, prometen noves mesures. Han passat quatre mesos i encara no n’han proposat cap . Algú n’espera alguna?
Només un 28.5% de les dones que pateixen violència masclista denuncia els fets. La Llei d’Assistència Jurídica i la Llei Integral contra la Violència de Gènere reconeixen el dret de les dones víctimes a tenir assistència jurídica. Però la realitat no és aquesta i el PP rebutja ajudar-les. Tenint en compte que les declaracions en el moment de la denuncia són molt importants perquè tenen molt pes en el procés jurídic posterior, no seria de bon cor intentar ajudar a qui ho està passant tan malament?
Aquesta ajuda és d’una urgència imperiosa per a qui es pugui sentir commogut i per què no dir-ho, també responsable, per i de la desgràcia de les víctimes. Per què no volen ajudar-les? Els agrada demostrar que són ineptes per a la decència, honestedat i integritat? Qui està mancat d’aquestes qualitats, no té bondat.
I és que qui no és bo, no pot fer el bé. I qui no fa el bé, no és bo, és dolent. Molt dolent si, fent el mal, a sobre, es vol fer passar per bo.
(escrit l’endemà dels últims, pel moment, empresonaments)





dissabte, 7 d’abril de 2018

Maltractar una dona pot costar, només, 48.000€!




Es veu que la justícia a part de fer tard sempre, no sé ben bé si per excés de feina o per falta de treballadors que pugen les taxes de l’atur, tot i haver entrat la primavera, encara està de rebaixes. I ara, atacar per darrera, amb traïdoria i maldat, una dona, perquè ve de gust, perquè pot fer gràcia a indigents morals i per aconseguir una estupidesa com un vídeo viral, només és cosa de diners. Com anar a la lluna! Però més baratet!
I fa tard perquè els fets van passar una matinada del febrer de 2015. Probablement, l’agressor (un tal Mario García) i el còmplice (Álvaro Gegrera) deurien anar més beguts del que permet una decència mínima. I van pensar: què farem per arrodonir aquesta nit de gresca per Barcelona? Els desaprensius són de Toledo. I ells volien un vídeo viral per poder lluir davant dels amics. Suposo tan indigents morals com ells. Però realment n’hi ha molts d’indigents morals, perquè ells van aconseguir el que volien i el vídeo es va fer viral.
Les imatges són molt reveladores: un xicot ben vestit, amb pantalons color camel i camisa blanca, està dret darrera un grup de persones que estan esperant per creuar el semàfor a Diagonal; un seu amic l’està gravant i enregistra com fa un compte enrere: tres, dos i un, agafa embranzida i amb la seva cama dreta es dirigeix a una dona i li dóna una forta puntada, a les dues cames per sota del genoll; la víctima cau a terra desplomada i l’insulta.
Després, només pels mals físics, va necessitar setanta-cinc dies de baixa. Un esquinç, mal al canell... però podia haver-se fet molt més mal, encara va tenir sort de no trencar-se res o de no picar de cap a terra. Podria haver estat irreversible. Però a ells els va fer gràcia, la gràcia.
Quan cinc dies més tard, els xicots van saber que la Policia els buscava, es van presentar a la comissaria. Passats dos anys, i amb l’Associació de Dones Juristes com a acusació popular, les parts han arribat a un acord. Dels tres anys de presó que demanava la Fiscalia, es va passar a un i mig per a l’agressor i un per al còmplice. I d’això a una multa de 48.000€, un parell de cursets sobre discriminació de gènere i retirar el vídeo de les xarxes socials.
Tanmateix, les Dones Juristes estan contentes perquè el càstig recull els agreujants de «traïdoria i per raó de sexe».
Els danys morals també entren al mateix preu.
I com que el pare del xicot a qui va semblar-li una broma de nit de gresca i per això té el fill que té, deu tenir aquests 48.000€, ha pagat la desgraciada gràcia i el nen, encara no sabem si deixarà de ser un indigent moral o si la lliçó li servirà per poder ser feminista a partir d’ara. Dificilíssim! Qui està acostumat a qui paga, mana, té pocs valors i rep pocs càstigs suficientment exemplars.
I és que la indigència moral i els mals vídeos virals són xacres de la nostra societat que s’han d’eradicar. Ja!







divendres, 30 de març de 2018

Animals amb forma humana



I no és un sarcasme. Em refereixo a un jutge i a un agressor sexual a una nena de cinc anys. I ho va fer fins als deu, és a dir: cinc anys d’aterridores agressions que fan pensar en una bèstia salvatge.
Quan vaig llegir el titular de la notícia, fins i tot em va plorar el fetge: «viola una nena de cinc anys»; després se’m va retorçar de ràbia: «i li redueixen la pena perquè ella no va oposar resistència».
Només un animal sense ànima pot violar una nena de cinc anys. Només un animal sense moral pot rebaixar una pena per un delicte tan esgarrifós.
La notícia apareixia en un diari digital de nom Indignante.es. I com que és bo contrastar, vaig anar a buscar altres fonts. També sortia a Eldiario.es i a l’ABC.
La versió del segon era més complerta. No parlava de violació. Però no puc dir «només» perquè és un molt, molt excessiu: «le efectuó tocamientos y actos lascivos que cada vez fueron a más: primero, aprovechando actos de aseo de la misma, luego desnudándola, hasta terminar acariciando y besando la zona genital de la chica o masturbándose sobre ella».
Aquests fets encara que ningú no ens explica si la nena tenia al cos proves d’evident violació... i ho trobo un descuit imperdonable i greu en cas de judici, ¿no són suficients per considerar que la nena patirà conseqüències traumàtiques la resta de la seva vida?
Es veu que el jutge que no deu tenir cap filla de cinc anys, ni fetge, creu que la nena té la seva part de culpa perquè: «una niña de 5, 6, 7 o más años no va voluntariamente a una casa donde su morador la pega, la agrede, la coacciona o la intimida. La niña no era llevada a la casa del procesado: iba ella sola” No sé... però segurament el jutge també és ben salvatge.
Encara n’hi ha més: els pèrits i magistrats atorguen «plena credibilidad a la pequeña, por su firmeza, convicción y seriedad al declarar». I dubten de «la utilización real y efectiva de violencia física o de intimidación por parte del procesado». Vomitiu.
Es veu que la nena hi anava perquè li feia regals: que si un portàtil, que si mòbils, que si una consola... Amb cinc anys, hauria pogut muntar una botiga!
I un altre detallet: per què ningú no parla dels pares. Ho consentien? La hi obligaven perquè ells es quedaven els mòbils? Estrany, no?
I com que no es pot provar l’existència real de violència, es veuen obligats a «degradar la calificación delictiva de la agresión sexual» Total, que només li han caigut tres anys i nou mesos de presó, un allunyament de sis anys i sis mil euros de multa. Que barat resulta a Espanya agredir sexualment a les nenes!!!!
No vull compartir la justícia espanyola ni en aquest cas ni en molts d’altres que han creuat tantes i tantes línies vermelles.
I és que no es por admetre una justícia tan «desafinada», cruel, bàrbara, arbitrària... Deixa de ser justícia. Li cal tenir valors morals sòlids i no antulls.



dissabte, 24 de març de 2018


Rajoy, Islàndia i Alemanya

L’any passat, Frida Ros Valdimarsdottir, presidenta de la Associació Islandesa de Drets de la Dona va organitzar una manifestació de dones per exigir que, per la mateixa feina, ambdós sexes poguessin cobrar el mateix. Ara, Islàndia s’ha convertit en el primer país a introduir lleis que obliguin les empreses a demostrar que estan pagant igual als homes i les dones. Els polítics islandesos consideren que si no es fa de manera coercitiva, el desequilibri no es tancarà mai. Thorsteinn Viglundsson, ministre d’Afers Socials i Igualtat diu que «la història demostra que, si vols progrés, l’has de forçar».
Segons l’Organització Internacional del Treball, el desequilibri salarial per sexe no es tancarà en 70 anys si no es fan més esforços. Islàndia vol que aquesta distància desaparegui en cinc anys. Per aquest motiu, les empreses es veuran sotmeses a auditories externes per provar que no discriminen per sexe. Si la diferència és superior al 5% seran sancionades.
Enguany, a Alemanya, les dones ja poden assabentar-se del que cobren els seus companys i exigir cobrar igual que ells per la mateixa feina.
La socialdemòcrata Katarina Barley, ministra de la Dona en funcions, ha tirat endavant una nova llei que permet a les empleades d'empreses amb més de 200 treballadors conèixer el sou mitjà dels seus companys homes que ocupin un lloc similar— i, si estan segures que estan cobrant menys que un home, podran reclamar jurídicament el seu dret a rebre una mateixa remuneració per un mateix treball.
Fa tot just un mes, M. Rajoy, president d’Espanya i altres serrells... en una entrevista a Onda Cero, el periodista Carlos Alsina li va preguntar per les diferències salarials entre homes i dones (on segons l’Eurostat, a Espanya pot arribar a ser d’un 85% en les feines menys qualificades). Amb la seva típica lucidesa i manca de compromís va respondre: «No ens fiquem ara en això». I encara va reblar: «Els governants hem de ser molt prudents a l'hora de saber quines són les nostres competències i quines no, i per descomptat, no n'hi ha cap que sigui igualar els salaris. Que el Govern comenci a fixar els salaris de les empreses... No em veuria jo dient el que han de cobrar vostès, per exemple, francament»
Quanta, quanta, quanta infinita incompetència. I quan masclisme. Per cert, a Catalunya, la diferència salarial està al voltant del 20% fins al 24%.
I és que és una injustícia flagrant que, per la mateixa feina, els uns puguin cobrar més que les altres. I un delicte d’irresponsabilitat laboral que un president d’un país no vulgui parlar d’un problema que afecta a la meitat de la població. I també és delicte d’incapacitat professional no saber quines funcions pot o té l’obligació d’exercir.











dimecres, 21 de març de 2018

Història d’un 8M històric


Història d'un 8M històric
El proppassat dijous, Dia Internacional de la Dona, va ser arreu una manifestació espectacular de la força i la voluntat de les dones. No pas de totes, és clar, n’hi ha massa encara que ni són compassives ni saben què significa la paraula sororitat.
Per posar alguns exemples: una periodista va anar a una seu del PP... i en el moment de marxar, just davant de l’ascensor, amb tota la intenció, els va preguntar què en pensaven de la vaga. Ni se la van mirar, van entrar a l’ascensor sense dir ni una paraula. A més d’insolidàries, maleducades en extrem!
Un altre: la vicesecretària sectorial del PP de Cadis, Laura Seco, va voler desprestigiar totes les dones, així, a quilos, a l’engròs, que volien participar en la vaga del 8M i, en preguntar-li si faria vaga, va respondre amb una pregunta: si elles paren, qui tindrà cura dels petits i de la gent gran? Em pregunto: quina mena de marit deu tenir? En quin ambient es mou? Però encara ho va haver de rematar: «és una vaga per a les elits feministes i no per a les dones reals que tenen obligacions» Així, ella, que deu ser elit, no té obligacions? On li van ensenyar a viure sense raonar? I sense saber què significa la paraula comprensió, o solidaritat o... se’n podrien posar tantes, d’os!
Em pregunto: per què una vaga de dones provoca tanta polèmica? Per què hi ha tanta gent que hi té a dir sense entendre res? I s’ha de reconèixer que molts homes hi han participat i que volen, lògicament, millors condicions per a les seves dones, filles, mares, amigues, companyes... perquè a part de ser homes, també saben pensar, estimar, comprendre...
Tanmateix, molts homes guanyen encara moltes dones. Com a la insofrible Inés Arrimadas. Ara ja sé que hi ha moltes dones que, quan no poden evitar veure-la per la tele, al menys, tanquen el so mentre ella diu bestieses. Doncs el 8M ha estat per a ella, una altra ocasió de quedar molt malament. En un programa de La Sexta que es diu El objetivo, quan li van preguntar què en pensava de la vaga, va aprofitar, com sempre, per vomitar postulats del seu programa de campanya. Però com que tampoc es pot dir que tingui un programa que no sigui atacar catalans (volent ser la seva presidenta, que ja té dallonsis...), va dir que no hi podia participar per ideologia (quina?), i que el seu partit ja impulsava mesures com permisos de paternitat... Sortosament, la senyora Manuela Carmena, tot mirant-se-la clarament, va saltar-li a la jugular: cadascú ve aquí amb el seu llibre i cadascú diu el meu partit ha fet això i això altre... Jo no tinc cap partit al darrera. El feminisme ha de ser transversal.
El que li falta al feminisme són més dones com Manuela Carmena i el que li sobra és la munió de dones que encara queden com Laura Seco i Inés Arrimadas.
I és que el feminisme encara necessita molta lluita. Moltes més dones i més homes. Encara no és prou mainstream.









dissabte, 10 de març de 2018

Nenes obligades a casar-se



Quina i quanta crueltat! Sembla que el nostre món, tan desenvolupat, tan intel·ligent, tan aparentment democràtic, no hauria de tolerar barbaritats tan inhumanes. Però les acceptem i podem seguir vivint com si això, o les morts dels refugiats o els perversos abusos de poder o... no tinguessin res a veure amb les nostres vides. Cal prendre’n consciència. I enfrontar-s’hi.
Segons un informe de del Banc Mundial i Save the Children, 30.000 noies es veuen obligades a casar-se cada dia. Això vol dir, com explicita l’informe per fer més patent la gravetat de la situació, que cada minut, vint noies estan casant-se sense el seu consentiment. I aquesta és la situació d’una noia cada tres segons.
Mentre jo escriuré aquest article, un munt de noies estaran fent veure que accepten un marit que, probablement els fa més que angúnia.
A questa xifra cal afegir-hi que, segons UNICEF, més de 70.000 dones d’arreu del món, van ser casades de nenes. Quina brutalitat! Com hi pot haver pares i mares capaces d’infligir aquesta monstruositat a les seves nenes? Per gana? Ni així! Però també cal compadir-los. Vull imaginar que també passen pena. Però la situació, per més tràgica que sigui, no els allibera de la culpa.
Ni a ells ni a les autoritats pertinents. Aquestes no tenen cap perdó si permeten que dins la seva jurisdicció es cometin delictes tan greus com aquests.
Aquestes nenes queden privades de la seva infantesa, se’ls denega el dret a l’educació, es veuen exposades a embarassos molt prematurs i es veuen privades de llibertat per controlar i decidir sobre les seves vides.
Indignat, el youtuber Caby Persin va decidir fer un experiment a la Times Square de Nova York. Un home de seixanta-cinc anys, vestit hide cerimònia, portava del bracet una núvia de dotze anys. Ell volia fer-los les fotos del casament. La gent no sabia que era una representació i els hi ballava pel cap la qüestió de les nenes obligades a casar-se. Primer, van començar mirant; però poc a poc, van anar increpant durament el vell. L’insultaven. El titllaven de malalt pervers. I ell, només repetia que tenia el permís dels pares. Fins i tot, hi va haver jovent que li prenia la nena dels braços.
A Nova York, la gent enfrontada de manera visual, a una crueltat que saben que existeix però els sembla que no tenen a tocar, es va resistir a acceptar aquesta barbaritat.
Però l’experiència tampoc ha servit per reduir el nombre de nenes casades en contra de la seva voluntat.
Per això, cal difondre i conscienciar molta més gent per poder aspirar a una eradicació
Algú sap si hi ha dones de més de seixanta anys que pretenguin casar-se amb noiets, posem fins i tot una mica més grans?
I és que si la falta d’humanitat no és delicte, hauria de ser-ho. Cal compadir-nos de les nenes obligades a casar-se.