Rússia caca, com amb Franco

Però per raons ben distintes. El parlament rus ha donat llum verda, en una primera votació, a una proposta per descriminalitzar la violència domèstica a favor de preservar la tradició de l’autoritat parental. Els conservadors, recolzats per l’Església ortodoxa (mana ous! ) són el impulsors d’entestar-se en defensar un valor abstracte sobre una realitat dolorosa. Per això, han proposat que les agressions dins de la família s’excloguin del codi criminal, eliminant el dret de les víctimes a presentar càrrecs. Amb aquesta proposta, les penes per pegar la parella serien només multes lleus o arrests.

La mesura encara ha de ser ratificada en una segona votació. Però entenc que si ha tingut 368 vots a favor i només un en contra, vol dir que 368 individus han donat el seu vist-i-plau, perquè els plau. Fa pudor de socarrim. Si algú es queixa dels impostos, és perquè en voldria pagar menys. I si algú vol que no sigui delicte pegar dones, homes, nens, germans... serà perquè ho vol fer tranquil, sense córrer el risc d’anar a la presó. Perquè fins ara, a Rússia, es podia anar a la presó per pegar a la família.

A vegades, quan penso, veig clar que la democràcia de, posem 368 en contra d’1 pot ser, sense cap mena de dubte, clarament justa i responsable. Com si en una classe amb 368 alumnes i un professor preguntessis qui vol fer classe i qui vol sortir al pati a prendre el sol. Guanyaria el seny!

Yelena Mizulina —parlamentària de la ultraconservadora MP i presidenta de la comissió d’Assumptes de la Família i la Dona—, afirma que la cultura familiar russa es fonamenta en l’autoritat del pare i que la llei ha de recolzar aquesta tradició familiar. Que dius: potser vol pegar el marit... Segons les estadístiques que maneja el Govern, a Rússia, cada any, 36.000 dones són agredides per les seves parelles i 26.000 nens ho són pels seus pares. Això vomita una xifra de 60.000 homes pegaires per any! Per a Minuliza, pegar als més febles només hauria de ser un delicte administratiu.

Doncs jo potser encarregaria a la màfia russa (que és néta i polida, no com les putinades del Putin per ajudar el homònim Trumpós encara més potiner), que a la tal Minuliza, li propinessin durant un any, aquestes 60.000 bufetades. Li’n tocarien 164 per dia i això, al menys, significaria que durant unes dues hores diàries no podria pensar ni fer disbarats.

La individua, ens posa un exemple. Una noia de 17 anys va robar als pares els diners per pagar la hipoteca. La mare va donar-li una bufetada. La noia va anar a la policia. Al final, van fer les paus però ja no van ser a temps de parar el procés i ara la mare s’enfronta a una possible pèrdua de la custòdia. No seria aquest un delicte administratiu més culpable que la bufetada de la mare?

I és que, amb presons o sense, pegar a qui s’estima —o no—, no és senyal de cap bondat. I cal ser bo. I les tradicions, si són dolentes, millor oblidar-les.

Menystingudes als carrers

A la nostra societat, les dones no agraden ni per a batejar carrers! Ei, però a Madrid menys!

Resulta que els noms del carrers també demostren la desigualtat entre homes i dones. Dius, una ruqueria, sí, però molt significativa. Mireu, dels 9000 carrers de Madrid, només un 21% estan dedicats a dones. A Barcelona, empitjora: un 19% i a València ja és escandalós (com altres afers): un 10%.

Aquestes xifres són restes d’èpoques passades. Però segons Luis Aparisi, també ens reflecteixen la societat actual. A Madrid, per exemple, el creixement dels carrers, no ha reduït la diferència de gènere. Des del 2000 han utilitzat 350 noms de persona per als carrers i només un 25% han sigut per a dones. Durant el regnat de la Botella, de 86 carrers, només 8 van ser per a dones. I ben estrany és que no se’n dediqués un a ella! Carmena, de 3 carrers, dos han sigut per a homes i 1 per a dona. A Barcelona, ni Tries ni Colau han actualitzat la informació dels carrers. Però entre el 2000 i el 2010, la meitat dels carrers amb nom de persona, corresponen a dones.

Seguint amb la informació madrilenya, els homes tenen copats els carrers principals i les avingudes, mentre que les dones estan relegades a carrers secundaris.

I encara hi ha una altra diferència important: ells són doctors, alcaldes, mestres, pintors, poetes, arquitectes, aviadors... (com si fos un joc del Playmobil), i elles arriben als carrers, en un 83% dels casos, per la seva santedat, virginitat o com a marededéus. És a dir: només per motius religiosos. Ah! I als carrers, les dones, només tenen un ofici: el de mestres.

Fixeu-vos en més cosetes. Hi ha carrers que les dones no han pogut tenir mai, com els dedicats a bisbes, canonges, generals, capitans, comandants, rectors... perquè mai se’ls ha permès accedir a aquestes dignitats (si és que en alguns casos poden ser-ho). Però si comparem entre iguals, a Madrid, on sí tenen les dades actualitzades, tenen 15 noms de mestres als carrers i només 2 dones mestres. En el cas dels homes és un 2% dels carrers que tenen dedicats i en el de les dones és un 1%.

De les dades existents de Barcelona em fa gràcia que hi ha una heroïna dins de la graella de sortida; en canvi, els homes no n’hi tenen cap. I crec que, com les dades anteriors, això també és un reflex de la nostra societat. Perquè de dones heroïnes n’hi ha un munt allà on giris la vista. Vaja, a totes les cases.

I és que, per més Simonetes que escrigui, mai seran suficients. La consideració per la dona dins de la societat actual, tot i que ha millorat, deixa molt que desitjar. ¿Per què, sent ella encara en molts casos el pal de paller de l’estructura bàsica de la societat —la família, sense la que ens en aniríem en orris—, no se li ha reconegut prou aquesta tasca tan fonamental? I per què no se li agraeix amb més contundència?

Ser feminista o perdre el món de vista

Mira per on que, tot llegint notícies per Facebook, he caçat un link que titulava així: Set desitjos feministes per al 2017 (però en castellà). I m’he dit: Calla! Ja tens tema! Pensant que podien ser uns objectius raonables... Però ca! Només n’he pogut aprofitar tres! I tanmateix, sí que són dignes de comentari.

Maria Castejón —doctora per la Universitat de Salamanca, amb tesi titulada: Feminidades y masculinidades en el cine español de la democracia, amb un alter-ego digital (definició seva) en el seu blog: Las princesas también friegan—, és l’autora d’aquest article que m’ha decebut. Com el títol blog, on no he vist enlloc cap connotació principesca ni fregadora.  El text en qüestió està publicat a Píkara Magazine, una revista digital que practica un periodisme amb, paraules textuals, un enfocament feminista, crític, transgressor i “disfrutón”. No m’atreveixo a posar gaudiós, tot i que el diccionari registra l’entrada de la paraula i és el nom d’un sant que potser s’ho va passar molt bé, perquè aquest adjectiu no em molesta tant com el “disfrutón”. Em causa una gran estupefacció ajuntar aquesta paraula amb un magazine que ha de parlar dels problemes per resoldre de les dones. És quan penso, que no em queda clar!

Abans de sol·licitar els desitjos, Castejón assumeix, entre altres idees, que el 2017 no desapareixeran les diferències salarials, ni els atacs masclistes per internet, ni... Doncs jo, abans d’alguns desitjos del que expressa més avall, trobo fonamental, desitjar que s’arreglin aquests dos greuges. Estic convençuda que de resoldre les diferències salarials i eradicar de les xarxes la indigència intel·lectual a tots nivells (he llegit que en un “desprograma” escombraria es van riure d’una morta), el masclisme s’aniria inclinant a la baixa.  

Tres desitjos aprofitables: que no hi hagi més dones assassinades per violència masclista, ni més dones violades, i que els medis de comunicació no diguin més: hi ha hagut 103 dones mortes a la península, el 2016, per violència masclista, sinó 103 dones han estat assassinades.

Dels desitjos que no entenc com a feministes, us faig cinc cèntims del setè: tenir temps per a nosaltres —qui no? Graciosa, oi?—; no haver d’assumir el treball domèstic —del que és obvi que si no es viu sola, te’n pot tocar una meitat...—; ni assumir la criança —on es descuida “tota” perquè una part és insalvable—; ni assumir les persones dependents quasi totalment —aquí no es descuida el “tot” però jo hi ha molts fills tenint cura dels seus progenitors—; sentir-nos lliures —repeteixo: qui no? I en negreta afegeix: divertir-nos, riure i seguir tenint forces per lluitar —que dius: una cosa és un desig seriós, per reflexionar, que no es limita a l’àmbit personal sinó a l’institucional, i l’altra és tenir ganes de ser “disfrutón” . Potser estava perjudicada per alguna substància...

I és que una cosa és ser feminista i, l’altra, perdre el món de vista.

 Ser feminista o perdre el món de vista

Mira per on que, tot llegint notícies per Facebook, he caçat un link que titulava així: Set desitjos feministes per al 2017 (però en castellà). I m’he dit: Calla! Ja tens tema! Pensant que podien ser uns objectius raonables... Però ca! Només n’he pogut aprofitar tres! I tanmateix, sí que són dignes de comentari.

Maria Castejón —doctora per la Universitat de Salamanca, amb tesi titulada: Feminidades y masculinidades en el cine español de la democracia, amb un alter-ego digital (definició seva) en el seu blog: Las princesas también friegan—, és l’autora d’aquest article que m’ha decebut. Com el títol blog, on no he vist enlloc cap connotació principesca ni fregadora.  El text en qüestió està publicat a Píkara Magazine, una revista digital que practica un periodisme amb, paraules textuals, un enfocament feminista, crític, transgressor i “disfrutón”. No m’atreveixo a posar gaudiós, tot i que el diccionari registra l’entrada de la paraula i és el nom d’un sant que potser s’ho va passar molt bé, perquè aquest adjectiu no em molesta tant com el “disfrutón”. Em causa una gran estupefacció ajuntar aquesta paraula amb un magazine que ha de parlar dels problemes per resoldre de les dones. És quan penso, que no em queda clar!

Abans de sol·licitar els desitjos, Castejón assumeix, entre altres idees, que el 2017 no desapareixeran les diferències salarials, ni els atacs masclistes per internet, ni... Doncs jo, abans d’alguns desitjos del que expressa més avall, trobo fonamental, desitjar que s’arreglin aquests dos greuges. Estic convençuda que de resoldre les diferències salarials i eradicar de les xarxes la indigència intel·lectual a tots nivells (he llegit que en un “desprograma” escombraria es van riure d’una morta), el masclisme s’aniria inclinant a la baixa.  

Tres desitjos aprofitables: que no hi hagi més dones assassinades per violència masclista, ni més dones violades, i que els medis de comunicació no diguin més: hi ha hagut 103 dones mortes a la península, el 2016, per violència masclista, sinó 103 dones han estat assassinades.

Dels desitjos que no entenc com a feministes, us faig cinc cèntims del setè: tenir temps per a nosaltres —qui no? Graciosa, oi?—; no haver d’assumir el treball domèstic —del que és obvi que si no es viu sola, te’n pot tocar una meitat...—; ni assumir la criança —on es descuida “tota” perquè una part és insalvable—; ni assumir les persones dependents quasi totalment —aquí no es descuida el “tot” però jo hi ha molts fills tenint cura dels seus progenitors—; sentir-nos lliures —repeteixo: qui no? I en negreta afegeix: divertir-nos, riure i seguir tenint forces per lluitar —que dius: una cosa és un desig seriós, per reflexionar, que no es limita a l’àmbit personal sinó a l’institucional, i l’altra és tenir ganes de ser “disfrutón” . Potser estava perjudicada per alguna substància...

I és que una cosa és ser feminista i, l’altra, perdre el món de vista.

 v