Palmes amb delicte

No fa ni cinc dies que, tot entrant al Carrefour a comprar unes amanides mini calòriques, amb urgència per lipotímia esvaïda, una visió esborronadora que quedava a la meva dreta, em va fer girar els ulls amb una torsió tan brusca que, fins i tot, la cintura se’m va entortolligar. Però les cames em seguien soles cap endavant motivades per la necessitat de nodriment. La visió d’unes palmes blaves i roses, va estar a punt —per culpa d’unes forces contraries que lluitaven al meu cervell—, de partir-me pel mig!

De gana, per massa atrafegament, n’he passat un munt de vagades, però de palmes roses i blaves, encara no n’havia vist mai!

Immediatament, em va venir al cap la meva filleta de cinc anys (quan jo en tenia bastants menys), i per desentortolligar-me vaig haver de rumiar què hauria fet per a que el seu tendre cervell no hagués quedat malmès a perpetuïtat.

I vaig veure l’escena amb claredat meridiana. Com que en aquestes èpoques, als grans magatzems, ja tenen els mobles de jardí exposats, hauria fet veure que anàvem a provar butaques estiuenques. L’hauria asseguda a la meva falda i, mirant-la als ulls, perquè pogués entendre bé:

—Mira Maria, hi ha gent que entre cella i cella, que vol dir més o menys al cap —i així de pas colar-li més coneixements com les expressions fetes, els sentits figurats...—, doncs això, que al cap només hi tenen una dèria: la de fer diners al preu que sigui. I tant els fa si, per aconseguir-ho han de perpetrar  —ampliació de vocabulari, que mai n’hi ha prou—, disbarats com aquestes palmes blaves i roses que acabes de veure i que a casa mai no comprarem. Tu ja saps que els nens i les nenes són pràcticament iguals en totes les seves capacitats. Ells destaquen més en algunes activitats i les nenes en d’altres. Però si algú vol que les nenes portin palmes roses i els nens blaves, el que vol fer —a part d’intentar guanyar diners de males maneres—,  és remarcar les diferències. I les nenes i mares necessitem reclamar tot el contrari: que es vegin les igualtats. A aquesta mena de gent, se’ls diu masclistes; i ser masclista està molt malament.

I ara em direu, per què t’has imaginat l’escena amb la nena i no amb el nen? Perquè n’hi havia moltes més, de rosa! Tanmateix, al nen  li hauria fet la mateixa explicació. Però m’hauria resultat molt difícil fer-los entendre per què els nens porten palmó i les nenes palmes. Una altra discriminació!

I és que el cervell humà, una mica més evolucionat que l’animal, hauria de ser capaç de raonar millor que les bèsties i no intentar colar palmes roses i blaves.

Tots hem de ser feministes!

Hi ha homes, i malauradament, molt malauradament, també dones, que tenen per defecte ser feminista. El feminisme no és una guerra de sexes, és la lluita, per necessitat i per supervivència, per la igualtat, entesa no sols entre homes i dones, sinó entre tots els éssers humans. I no vull pas dir que la culpa de les dones sigui més gran, només em sembla més difícil d’entendre perquè van en contra d’elles mateixes em una cursa amb molta desavantatge.

El masclisme no va en contra dels homes, és a favor dels drets humans. I qui no té prou talla moral com per entendre aquests raonaments bàsics i és incapaç d’assolir una posició feminista vers les terribles discriminacions que han patit i segueixen patint les dones (tot i que s’han fet molts progressos)... ja es pot considerar masclista. No trobeu molt estrany que alguns homes amb parelles, mares, filles, amigues, veïnes, companyes, amants... no puguin ser més comprensius amb totes elles perquè hi comparteixen les seves vides? Per què han de menystenir-les si els fan pares i els ajuden a empentar la vida, en tenen cura quan són petits, els adoren mentre són petites, hi poden confiar quan són grans, hi comparteixen el temps d’esbarjo, els poden deixar la clau que s’han oblidat, poden donar-los un cap de mà a la feina, les busquen per... què sé jo?! Qui ho pot entendre?

No fa gaires dies, en motiu del Dia Internacional de la Dona, set dones de reconegut prestigi social, ens parlaven del masclisme que encara estem vivint. Com pot ser, si a 2017 molta gent té formació? Es veu que la formació encara no és prou garantia. Perquè més que saber com va el nostre món, necessitem tenir una escala de valors i unes prioritats molt clares: les dones són una mica més de la meitat de la població i són tan bones com els homes. És un greu error menystenir-les.

Dins del Parlament català, on se suposa que hi hauria d’haver una certa excel·lència, Neus Munté, una de les set dones que va parlar sobre una situació de masclisme a la seva vida, al diari Ara, explicava que un company de partit que tenia bessons, quan ella els va tenir, li va dir que hauria de deixar la feina activa durant al menys tres o quatre anys per poder atendre-les. Neus Munté va respondre-li que ell no ho havia fet pas. I la resposta del company va ser: és molt diferent, els meus bessons els va cuidar la meva dona.

Si no comencen donant exemple les persones que se suposa han de tenir una formació d’alt nivell, què volem demanar a qui no hi ha pogut accedir per falta de recursos o capacitats?

I és que ja n’hi ha prou de masclismes i feminismes. Estem parlant de drets humans i d’igualtat. I qui no ho vulgui entendre té un problema de valors i de prioritats. Potser fins i tot de capacitats.

Opus Dei a 500€ al mes

El sindicat CGT ha denunciat al Síndic de Greuges l’escola Viaró de Sant Cugat que és de l’Opus Dei. Encara que no acabo d’entendre perquè el meu institut i el dels meus fills no són obra de Déu tot i demostrar una millor dignitat. Us explico: segons la CGT els criteris de contractació de personal, en aquesta escola, constitueixen un cas de discriminació en l’accés a l’ocupació per raó de sexe i vulneren la llei d’igualtat efectiva entre dones i homes. La denúncia es basa en una frase de la pàgina web del centre, on en l’apartat Caràcter Propi diu que “els professors del centre seran sempre homes, excepte en l’etapa d’Educació Infantil.”

Algú, potser, no s’ho voldrà creure perquè li farà mal, però és cert. Com a 2017, un centre que pretén educar és capaç d’escriure tal barbaritat? Resposta: qui escriu barbaritats és perquè les pensa. Però, qui pensa barbaritats, pot fer-se càrrec de l’educació infantil fins al batxillerat de tant d’alumnat?

Sí que podria si fos un centre privat que es pagués la privadesa d’ensenyar barbaritats i que els pares paguessin perquè els seus fills les aprenguessin. Però el Viaró té una subvenció pública anual de 2.555 772€ que jo he de contribuir a pagar. És a dir: amb els meus diners —amb els que no puc pagar una escola elitista per als meus fills, ni ganes—, se subvenciona una escola que per cada nen, els pares paguen uns 500€ mensuals. Tenint en compte que la majoria de matrimonis de l’Opus tenen tres fills, això els costa uns 1500€ mensuals. Més del que moltes famílies tenen per passar tot el mes.

Si una escola vol tenir diners públics, s’ha d’atenir a la normativa: no pot fer discriminació per sexe. El Parlament va aprovar el 2016 una moció per retirar les subvencions a les escoles que segreguessin per sexe. I també a les que, com aquesta, imposen un ideari religiós, homòfob i classista.

Potser per por a perdre la subvenció, el Viaró va expulsar tres alumnes seus, aquest gener, per insultar una noia hindú dient frases com aquestes: jo sóc racista, putos negres de merda —referint-se a la noia—, els negres són de classe molt inferior a la nostra, els blancs som els millors...

Evidentment, aquests xicots han sentit aquestes idees a casa seva però el Viaró no ha estat capaç d’ensenyar-los correctament un valor tan fonamental com la igualtat entre homes i dones, blancs i negres. I les aules d’aquests alumnes, molt probablement estiguin a tocar de la capella de l’escola on, en entrar, se suposa que aquests valors estan molt clars, o ves a saber.

I és que la tasca dels docents exigeix una excel·lència —no sols a nivell intel·lectual—, sinó moral (la més difícil). I encara que sigui inabastable, s’ha d’encalçar. I si algú creu que les dones només serveixen per al Cicle Infantil, no pot exercir la docència.

Figuras ocultas

A l’arribada de l’home a la lluna també hi van col·laborar, treballant a la NASA, tres extraordinàries dones afroamericanes: Katherine Jonhson, Doroty Vaughan i Mary Jackson. Tot i ser els anys de la segregació legalitzada i la discriminació racial als EEUU, elles també van col·laborar a guanyar a l’URSS, durant la Guerra Freda, en la competició per conquerir l’espai.

Algú en sabia alguna cosa d’aquestes tres excepcionals dones, tot i tenir les circumstàncies en contra? La pel·lícula encerta de ple en el títol: Figuras ocultas. Unes desconegudes. Tots els mèrits van ser per als homes. I no va ser just que no es reconeguessin els seus mèrits.

Elles pertanyien a un grup de dones anomenades computadores humanes. Elles eren capces de resoldre complicadíssimes equacions que permetien fer els càlculs per enviar l’home a l’espai.

De les tres, la més reconeguda va ser Katherine Jonhson. El 1960, quan la NASA va començar a utilitzar computadores electròniques, va tenir la responsabilitat de verificar manualment, els càlculs de la màquina.  Amb tot, la seva gran aportació va ser calcular el moment exacte en què la sonda de l’Apolo 11 havia d’abandonar la superfície lunar per coincidir i enganxar-se al mòdul de servei.

Dit així, sembla només una ment prodigiosa. Però li van caldre altres qualitats per aconseguir-ho. Katherine no podia utilitzar els lavabos de les dones blanques que hi havia al seu departament i, cada dia, tardava quaranta cinc minuts per anar i tornar corrent fins al lavabo més proper per a dones negres. A vegades, cinc minuts són un excés de segons per arribar dignament a un vàter.

D.Vaughan va ser la primera dona negra que va aconseguir promocionar-se com a cap de personal a la NASA. Es va especialitzar en Fortran —quan va adonar-se que aquest llenguatge era el futur i el va estudiar pel seu compte.

M. Jackson va guanyar als jutjats el dret a estudiar enginyeria en una escola per a blancs. I va ser la primera enginyera de la NASA.

Aquestes dones van ser pioneres i van obrir camins. Però tot i que han passat més de cinquanta anys, les dones encara tenim els camins plens d’atzucacs. Si no, com podem explicar-nos que des de fa una dècada, el 60% dels títols de grau que ofereixen les universitats europees, estiguin en mans de dones —que tenen millors expedients que els homes—, i només hi hagi un 20% de catedràtiques? O l’escassa presència de la dona als Nobel? O als premis del CSIC?

I és que el cervell femení és tan bo com el masculí. Tant per a la informàtica com per a la ciència. I qui no sigui capaç d’acceptar-ho s’equivoca i es posa en mala evidència.

Dones com vitrines

Algú es pot imaginar una vitrina amb dos pits contundents (un a la lleixa de l’esquerra i l’altre a la de la dreta), a sota un cul provocatiu, un melic en un ventre pla i dues cuixes formoses? Doncs aquesta és la imatge més venuda, als medis de comunicació, de les dones. Només que la vitrina és el seu cos.

Com és que puc gestionar els meus diners amb un mòbil i les dones segueixen estan igual o pitjor que al segle XIX? El primer nu femení publicitari és del 1885 però l’any passat una discoteca de Barcelona oferia 100€ i copes gratis a les noies que hi anessin sense calces. Una aerolínia de Moscou ha vetat les hostesses que no siguin altes i primes, (això deu ser perquè als passadissos estrets només hi caben caminant de gairell). Un bar de Mataró va programar un estriptis femení com a reclam dels seus clients. I Trump va denigrar totes les treballadores de la Casa Blanca demanant-los que vestissin com dones.

On és el progrés quant a dignificació de la dona? Qui en té la culpa? Trumps, pel·lícules, series, cançons, programes televisius, dibuixos... que, com si no haguéssim aprés res des del 1885, segueixen triomfant tot i denigrar la dona. Com s’ha pogut aconseguir que les maleïdes 50 ombres de Grey hagin pogut ser tal èxit? Gràcies a molts homes. Però disculpeu-me que també digui per culpa de moltes dones que van veure la pel·lícula i van llegir el llibre.

Per què les dones, la nit de Cap d’Any encara s’han d’arriscar a agafar una pneumònia vestides d’estiu (us recordeu del banyador de la Pedroche?) mentre ells van amb jaqueta i abric? Doncs perquè si no ho fan així, no les contracten! Perquè la gent, homes i dones, volen veure dones vitrina. I ho trobo molt malament en els homes, però deplorable en el gènere femení. Les dones són, en molts casos, bàsicament valorades com a objectes decoratius. Els homes, tot i que ja fan molts assajos, encara no els cal presentar programes vestits de toreros.

En el dia Internacional de la Dona, Joan Tardà va exigir a Mariano Rajoy mesures per dignificar les dones. La resposta, com sempre, va ser brillant: ja ho estem fent molt bé. I jo m’imagino una dona amb cadira de rodes i Tardà demanant que l’ajudin a fer teràpia. I Rajoy responent que amb aquests vehicles ja poden anar on vulguin. I així les van deixant incapacitades i les acaben d’enfonsar concedint-los unes pensions més baixes que als homes. Quanta indecència! Però sembla que ja no ve d’una!

I és que fa falta molta formació. Un valor que està a la baixa perquè així es pot manipular millor qui no sàpiga pensar. Encara no puc comprendre qui està al darrera d’aquesta trama contra les dones si, realment, són les úniques que poden salvar l’espècie. Arribarà un dia que només voldran parir nenes?