Llegendes masclistes i esgarrifoses

Fa vint-i-cinc anys, quan va néixer la meva filla, ja tenia a punt un munt de pel·lícules del Walt Disney per entretenir-nos juntes. La il·lusió dels dibuixos bonics i de les històries ensucrades, va impedir que fos prou conscient dels estereotips masclistes que transmetien. Amb tot, sempre volia compartir amb ella, pel·lícules i dibuixos per poder afegir els comentaris que em semblaven imprescindibles.

Han passats els anys i les xarxes bullen defensant —encara que també atacant—, el feminisme. Vull ser optimista, al menys! I la meva filla —tot i les pel·lícules masclistes de Walt Disney—, és una feminista convençuda. Tant que aquests dies de vacances va voler que compartíssim la versió cinematogràfica de la Bella i la Bèstia i després em va explicar l’origen de la verdadera llegenda.

Hi ha qui diu que la primera versió és del segle II, d’un conte d’Apuleu titulat «Cupido i Psique». Venus, gelosa de la noia bonica, ordena Cupido que l’enamori de l’home més horrible del món. Però la versió escrita més coneguda és la de Jeanne-Marie Leprince de Beaumont, publicada el 1756. Aquesta és la base de quasi totes les versions o adaptacions posteriors.

A primer cop d’ull, la moralitat del conte ens alliçona sobre la necessitat de saber que la bellesa de les persones està en el seu interior, al seu cor (com diu una de les cançons més populars). Tanmateix, cap versió del conte ni la pel·lícula de Walt Disney no han servit per fer-nos-ho entendre. Vivim en una societat molt superficial en la que l’aspecte físic és importantíssim.

Però el veritable rerefons del conte, molt més recargolat, era una crítica als matrimonis per conveniència. Les unions de noies joves amb homes molt més grans, sense consentiment per part d’elles, era molt habitual. I el que pretenia la història era fer empassar a les noies que en l’interior dels seus marits vells podien trobar-hi l’home bondadós que amaga la Bèstia. Volien que entenguessin que si a aquests homes se’ls tractava amb amor —suposo que empassant-se moltes vegades fins i tot el fàstic—, per més horribles que semblessin en principi, podien acabar sent respectuosos amb elles. Respectuosos, ningú no ha parlat d’estimar-les. Però no sé per què no existeix el conte invers: un noi jovenet obligat a casar-se amb una vella. I que no s’alliçoni els nois sobre com fer-les felices per obtenir la seva pròpia felicitat. És possible estimar algú imposat que pot fer esgarrifances? Per què no se’ls ha demanat també als homes?

I com pot ser que a 2017, quan el feminisme està aconseguint tirar endavant, encara hi hagi tantes noies que, recordant-se de la pel·lícula del Walt Disney, hagin volgut veure la versió cinematogràfica, tot i el missatge masclista?

I és que la prepotència masclista s’ha acarnissat amb les dones des del començament de la Història. Va ser Adam el primer masclista patrocinat per la divinitat?